20 de novembre del 2013

Converses amb el Quim (42)

Profiteroles

Mama! El papa ha comprat panellets de nata!

Ot el bruixot

Ho veus, mama? Aquesta és la seva marida. [=esposa]

Nens i adults

Mama, ¿què és millor, ser nen o ser gran?
Home, em sembla que per a unes coses és millor ser nen, i per a unes altres, gran.
A mi em sembla que és millor ser nen.
Però tu algun cop m'has dit que volies ser gran per poder fer el que volguessis, ¿no?
Però em sembla que és millor ser nen, perquè si ets gran et mors abans, i això és una cosa molt trista.

Agenda

M'agradaria que cada dia fos dilluns i divendres, dilluns i divendres, dilluns i divendres...
¿Ah, sí? ¿I per què?
Perquè els dilluns faig música i m'agrada molt, i els divendres em deixeu mirar una pel·li a la nit.

Plegar mitjons

Quim, si us plau, ajuda'm a plegar mitjons, que n'hi ha moltíssims.
El Quim sospira amb molta mandra, però col·labora.
Buf, com m'agradaria poder passar això a càmera ràpida!

Les cançons del Súper3

Mama! Ha dit collons! Ha dit collons!!!
No pot ser, home!
Mira, t'ho poso.
Bé. [...] Quim, home! Diu coiots!!!!


2 d’octubre del 2013

Converses amb el Quim (41)

Bromes

‒Pareu ja! N'estic tipa, de pipis, caques, culs, pets, penis i vulves! Pareu de fer bromes amb això!
‒¿I de baves, podem?


Abidal resant abans del partit

Quim: ‒¿Què fa?
Papa: ‒Resa. Hi ha jugadors que creuen en Déu, i que abans del partit resen i demanen no lesionar-se.
Mama: ‒O guanyar el partit...
Papa: ‒Però normalment demanen no lesionar-se.
Quim: ‒I si es lesionen, ¿ja no creuen en Déu?

El pes de l'herència

‒De debò, Quim, no entenc com pots ser tan despistat!
‒No és culpa meva! Vaig néixer així! És culpa del teu cos, em vas fer així!

Renecs

‒No diguis renecs.
‒Però els renecs no són culpa meva, ¿eh? Són culpa dels homes que se'ls van inventar!

Petons

‒Eeeeecs! Us heu fet un petó a la boca! Marranos! Us passareu baves i microbis!

Salsitxes

‒Mama, ¿les saltxitxes tenen sal?
‒Em sembla que sí que en deuen posar, quan les fan.
‒Doncs ja sé per què es diuen saltxitxes: perquè tenen sal, i tenen txitxa. Ha, ha, ha, ha!!


29 d’agost del 2013

Converses amb la Laura (6)


L'entrepà de pernil

‒Mama, vui pamil. [=Vull pernil.]
‒Té. ¿T'agrada, oi?
‒M'arada molt a pamil. És molt boníssim.


Entreteniments

Quim: ‒Mama, ¿això com es fa?
Mama: ‒Mira, has de posar a cada casella la primera lletra del que assenyalen les fletxes del dibuix. És en castellà, ¿eh? Mira, ¿aquesta fletxa número 2 què assenyala? 
Quim: ‒L'orella. En castellà és oreja.
Mama: ‒Doncs llavors a la casella 2...
Quim: ‒Hi va una o. Ah, ja ho sé fer. [...] Mama, això no surt bé. No pot ser, perquè surt Cordopf, i això no vol dir res.
Mama: ‒Deixa-m'ho veure. Ah! Mira, aquí has posat una p per pelota, ¿oi?
Quim: ‒Sí.
Mama: ‒Però en castellà també es pot dir balón.
Quim: ‒Ah!
Mama: ‒¿I la f?
Quim: ‒Pel fantasma.
Mama: ‒No assenyala ben bé el fantasma, sinó l'arbre de darrere, ¿no?
Quim: ‒Llavors és Córdoba.
Mama: ‒Exacte. És el nom d'una ciutat. Córdoba. Lejana y sola. [...] La muerte me está mirando / desde las torres de Córdoba.
Laura: ‒Noooo!!!!
Mama: ‒¿I a tu què et passa? ¿Que no tens inclinació per la poesia o què?
Laura: ‒NO!
Mama: ‒¿Ah, no? Doncs anem bé.
Laura: ‒No!

Després de no sé quanta estona remugant perquè vol anar a fer la migdiada...

‒A veure, Laura! Hem vingut al llit perquè deies que volies anar a dormir amb mi, i ara resulta que no pares! ¿Vols fer el favor de dormir?
‒No tic cansada. No tinc badalls.

La papallona

‒Mia, mama! Una papo...! Una popa...! Una pipo...! Una papi...! Una popi...!
‒Ha, ha! Una papallona.
‒Sí! Allà!

Donar les gràcies

Laura: ‒Vui aigua.
Mama: ‒¿Com es demana?
Laura: ‒Pliplau.
Mama: ‒Bé ‒l'avi li omple el got‒. I ara, ¿què es diu?
Laura: ‒Quina set!


11 de juliol del 2013

Converses amb el Quim (40)

El Quixot
Mama, un dia vull llegir el Quixot.
¿Per què ho dius? ¿Pel Mortadelo de la Mancha?
Sí.
‒Doncs el tenim a casa, però pensa que són dos llibres així, ¿eh? ‒dic, separant el polze i l'índex de la mà dreta.
‒¿Només així? ¿Que petits, no?
‒Així de gruixuts, home!! Jo me l'he llegit més o menys fins a la meitat. Em sembla que vaig començar-lo l'estiu que tu vas néixer. Sigui com sigui, anava tan atabalada que al final no el vaig acabar. És un llibre per a grans, però si te'l vols mirar, ja el buscarem. Ara no sé on para.
‒¿I en català es diu El Quixot de la Taca?
‒Ha, ha, ha, ha!!!!
‒Ha, ha, ha, ha!!!!
‒¿Per què rius, ara? ¿M'ho has dit de broma? Ha, ha!
‒Ha, ha!! No t'ho dic de broma! Mancha és taca en català! Ha, ha!
‒¿I per què rius? ¿Perquè jo ric?
‒Sí!!! Ha, ha!! Don Quixot de la Taca!!! De la Taca!!!
‒Ha, ha, ha!! La Mancha és un lloc, gamarús! En català es diu la Manxa!
‒¿I de veritat es pensa que uns molins són gegants?
‒Sí, sí. Al llibre de debò passa això, sí. Els ataca perquè es pensa que són gegants.
‒Doncs el Mortadelo de la Mancha veu una caca i es pensa que és de cérvol, i llavors el Filemó li diu: "Maese don Quijote, me parece que es una cagarruta de chucho." Ha, ha, ha!!!
‒De vegades aprens unes marranades, amb els mortadelos!!!

Ratolins
‒Mama, ¿a tu et fan por els ratolins?
‒Home, por, no ho sé. Sí que si entressin a casa no m'agradaria gens, això sí. ¿Per què m'ho preguntes?
‒Perquè als còmics, quan hi ha un ratolí, les dones pugen a una cadira i comencen a cridar: "Aaah!!! Aaaah!!!"
‒Ah! Ho dius per això! La veritat és que no em faria cap gràcia. ¿Saps què? Quan el tiet vivia a Amsterdam, un dia va entrar a la cuina i va veure un ratolinet blanc que s'escapava! Després va explicar als amics què li havia passat, i li van dir que a Amsterdam era bastant normal que passés de vegades, perquè hi havia força ratolins.
‒Home, és normal. Clar, si el nom de la ciutat comença dient "hàmster", és normal que hi hagi ratolins. Ha, ha, ha!!!
‒Ha, ha!! Acabes de fer una broma molt bona, Quim!

5 de juny del 2013

Converses amb el Quim (39)

Fredolica
‒Te'n recordes, Quim, d'aquella piscina que tenia l'aigua tan freda? Jo no podia parar de nedar, perquè estava congelada!
‒Jo no tant. És que, clar, tu ets fredolica, però jo sóc més... ¿caloric?

El pomer
‒I si plantem un pinyol de nespra, ens sortirà un... nesprer. ¿Ho he dit bé, mama? ¿Es diu nesprer?
‒Sí, es diu nesprer. Com l'arbre que dóna pomes, que és un pomer. Bé, o una pomera. Es pot dir pomer o pomera, és igual.
‒Home, no! Un pomer és un arbre home, i una pomera és un arbre dona!

Coses de feina [dedicada a en Jordi M.]
‒La Dolors ens ha dit que fan una fira on es poden tastar menjars.
‒Ostres, Quim, doncs no sé si hi podrem anar, perquè el Jordi m'ha enviat molta feina... Bé, ja ho mirarem.
‒¿I no seria millor que el Jordi es fes ell la seva feina?

La margarida
‒Mama, un dia agafaré una margarida com aquell barrufet, i faré: "Estimo la mama, no estimo la mama, estimo la mama, no estimo la mama..."
‒¿I si al final et surt que no m'estimes?
‒Doncs agafaré una altra margarida i ho tornaré a fer.
‒¿I si et torna a sortir que no m'estimes?
‒Doncs agafaré una altra margarida, només li trauré un pètal, diré que t'estimo, i ja està.
‒Ben pensat.

Iboprufè
Allà hi diu: ibu..., ibuprofeno.
‒Sí. En català es diu ibuprofèn.
‒¿I què és?
‒És una medecina. Si tens mal de panxa, o estàs malalt amb febre i et fa mal el cos, en pots prendre i llavors et trobes una mica millor.
‒Ah. "Vía oral." ¿Això vol dir que es pren per la boca, oi?
‒Molt bé, Quim!
‒¿I si s'ha de posar a l'orella...? Seria: "Via..."
‒Doncs seria...
‒Via orellal, ¿no?

11 de maig del 2013

Converses amb la Laura (5)

No fa fi
Mama, puta! diu la Laura unes quantes vegades cada dia.
No us esvereu: diu que té la mà bruta, la samarreta bruta, els pantalons bruts. I el Quim es pixa de riure.
Almenys, digues "buta"... li dic.
Puta!
Bé, què hi farem. S'havia d'intentar.

La resposta lògica
Mama, seu aquí! A Maisy! [=Mirem el conte de la Maisy!]
Ara vinc, Laura, un moment. Abans deixa'm posar-me el pijama i escalfar el sofà. Ai, "el sofà"! Vull dir el sopar. Ja no sé el que em dic.
Txema. [=Et dius Gemma.]
Ha, ha!
¿Què liu, mama? [=¿Per què rius, mama?]

Començant a llegir
Aquí hi diu: Laaaaaura li explico que les lletres que duu a la samarreta representen el seu nom. Però llavors ho generalitza, i allà on veu lletres pensa que hi diu Laura.
Mama: Laaaaura diu una estona després, passant el dit per sobre d'unes lletres com si llegís.
Aquí no hi diu Laura, bonica. Aquí hi diu "ladybird".
No! Laura! –diu ben empipada, arrufant les celles.
Però tu què et penses? Que a tot arreu on hi ha lletres hi diu Laura?
Sí!
I a tot arreu del món hi diu Laura?
Sí!
Doncs no.
Sí, mama! Laura!
Puf.

Cada cop que entro al lavabo
Mama, ¿pipi o caca?
Realment, la maternitat et roba molta intimitat.

4 de maig del 2013

La senyora del parc

És dissabte i fa solet. Sóc amb la Laura al parc, l'he treta a pasturar aprofitant la bonança. Després d'entretenir-se amb el tobogan i enfilar-se al balancí, comença a vagarejar per aquí i per allà. Ara agafa una fulla, ara es mira una formiga. S'atura davant d'una branqueta d'arbre que ha caigut a terra, la recull, i va avançant pausadament, tota cofoia amb el seu ceptre de fusta. S'acosta a un banc on seu una senyora gran d'arracades lluents. La Laura se la mira amb els seus ullets de far entendridors.

‒¡Oh, qué bonita! Dame, dame el palito, guapa ‒la Laura li allarga el seu tresor, obedient però no gaire convençuda, potser una mica intimidada‒. No dejes que coja palos, se los puede meter en la boca ‒em renya, amb mirada severa. Yo me lo quedo aquí ‒diu a la nena‒, y si viene un perrito le hacemos: ¡pam, pam! ‒i agita la branqueta com qui pica el tió.

La trobada no comença gaire bé. En un minut, ha robat a la meva filla de dos anys la seva fantàstica troballa, m'ha considerat una mare negligent, i ha fet apologia del maltractament animal. Així i tot, amarada del bon dia que fa, m'esforço a passar-ho per alt.

La dona em demana quin temps té la petita i com es diu. Per sort, Laura li sembla bonic. Em demana si és la meva primera criatura, i responc que no, que tinc un nano de sis anys. Els números no li quadren, i em demana ("si no te importa que te lo pregunte"), quina edat tinc. Trenta-quatre. Diu que sóc jove, però que encara ho semblo més.

‒Y, ¿cómo se llama la mamá? ‒pregunta, mirant la Laura. La patufeta continua observant-la fixament, expectant. Se m'arrapa, no fos cas. No diu ni mu.
‒Gemma ‒responc.
‒Que me lo diga ella ‒em reprèn, altiva, amb una seriositat fora de lloc. La nena, muda‒. ¿Verdad que sabes decírmelo?
‒¿Com em dic, Laura? ‒l'ajudo, abraçant-la i fent-li petons.
‒Txema ‒respon la princesa amb un fil de veu, tota tímida.
‒Molt bé! ‒li dic, somrient i provant d'alleujar aquesta bafarada de tensió incòmoda que a poc a poc se'm va assentant feixugament al voltant. Però és en va. De reüll, veig com la dona obre els ulls com unes taronges. Se li ha eriçat la permanent dels cabells grisos, un calfred li ha sotraguejat l'espinada. Segurament se li ha remogut l'estómac i tot.
‒¿Le hablas en catalán? ‒més que preguntar, escup. Això va pel pedregar. És sortir d'Escil·la per caure a Caribdis.
‒Sí.
‒¿Pero entenderá el castellano, no? ‒alterada, incrèdula, incisiva. Porque, ¡no hay que ser racistas! ‒au, la que faltava pel duro.
‒Una àvia li parla també en castellà i no hi ha cap problema. Fins i tot mira dibuixos en anglès ‒¿és possible que m'estigui justificant...? La sang em bull. De tant mossegar-me la llengua, me l'acabaré autoamputant.
‒Ah, le habla en castellano. ¿Y de dónde es?
‒¿La meva sogra? Andalusa.
‒Pero andaluza de dónde. Porque Andalucía es muy grande, mucho más grande que Cataluña ‒oi tant, no faltaria sinó.
‒De Tal.
‒¿Y qué provincia es?
‒Jaén.
‒Ah.

Inspiro profundament. Necessito acumular forces per sortir d'aquí. Però aquesta esquerpa reina de la diplomàcia no està per treves. Arrufa les celles i m'escodrinya el rostre sense pudor.
‒¿Qué te pasa en la barba? ‒m'engalta així, sense anestèsia, tocant-se la seva pròpia barbeta amb una ganyota de fàstic. Ja no puc més.
‒Em surten granets ¿De debò cal parlar-ne? Senyora, que no la conec de res! Rebufo, la guaito ben empipada, carrego la nena a coll per fugir al galop.
‒Deberías ponerte algo.
‒Ja me'n poso ‒la meva cara és un poema. I no pels granets, precisament‒. Cadascú és com és. ¿Oi que vols anar al tobogan, que t'agrada molt? ‒li dic a la Laura, que no bada boca‒ ¿Sí? Doncs au, anem. Adéu, bon dia ‒i m'allunyo a bon pas. Ja m'he cansat de rebre. Aquesta dona es pensa que té carta blanca per ofendre't de franc. Doncs aquesta és la paga que n'ha tret: quedar-se sense la companyia que es veu d'una hora lluny que desitja. A fe de Déu que té una manera ben peculiar de guanyar-se-la.

Al cap d'un segon, la Laura i jo som jugant al tobogan, però la menuda aviat decideix que s'estima més tornar a passejar-se per allà. Estic alerta, per si s'atansa massa a la zona zero. Però ara que m'hi fixo, la dona ha canviat de banc. I s'adreça a una nova víctima. S'ha assegut al costat d'un home de la meva edat de faccions orientals, que li somriu com devia somriure jo fa uns quants minuts ‒com qui aguanta un xàfec.

Pobre. M'hi jugo un pèsol que ara mateix li ha amollat que a Espanya hi ha massa immigrants.

3 de maig del 2013

Converses amb el Quim (38)

Amor
El Quim veu com el seu pare i jo ens fem moixaines al sofà.
Aquí hi ha massa silenci i massa amor. Us començaran a sortir cors del cap!

L'Esther
Sortint d'escola, l'Esther i el Quim s'acomiaden en una vorera on separen camins.
Adéu, Esther!
És maca, ¿eh?, l'Esther.
Sí.
Quim, ¿d'on eren, els pares de l'Esther, que no me'n recordo?
D'Estherlàndia. Ha, ha, ha!!!

Grans preguntes (5)
-Mama, ¿què és més marrano, un pet o un rot?

Tirachinas
Mama, ¿em compraràs un tirachinas? Bé, un tiraxineses. Ha, ha, ha!!

Descobriments traumàtics
La Laura mira com el Quim fa pipí. Li assenyala el penis.
Laura: Peni! Peni!
Quim: Sí, Laura, tinc penis. Tu no en tens, perquè ets una nena. Tens vulva, i quan siguis gran t'hi sortiran pèls. En canvi, a mi no, perquè sóc un nen.
Mama: Quim, quan siguis gran et sortiran pèls als testicles, ¿eh?
Quim: ¿¡¿¡Què!?!? ¿¡¿¡Pèls als testicles!?!? QUIN FÀSTIC!!!!!!!

Lladres
Mama, ¿un lladre pot robar a un altre lladre?
Doncs sí. ¿Per què m'ho preguntes?
Perquè no ho sabia.
Ja, però vull dir que com és que se t'ha acudit, que per què hi has pensat.
Perquè he pensat que potser tots els que roben són amics. I, clar, si són amics no es robarien les coses.

Alimentació
Laura: Pe, no! [=Peix, no!]
Mama: ‒Laura, el lluç t'agrada, ¿eh? N'has de menjar, va.
Quim: ‒Laura, hem de menjar peix per tenir energia i per tenir força! Si no mengem ens morim! La salut és així!

11 d’abril del 2013

Converses amb la Laura (4)

Un, dos, tres
La Laura arrenglera tres ninots i em diu:
-Mama, mia: un, do, tes! [=Mama, mira! Un, dos, tres!]
-Molt bé, Laura! I si hi poso també el cargol, quants n'hi ha?
La Laura em mira i diu, resoluta:
-Tes i cagol! [=Tres, i el cargol!]

Dutxar-se
La Laura treu el cap pel lavabo, i veu com em començo a despullar.
-Mama, ¿a dutxar?
-Sí, Laura, ara em dutxaré.
-¿A cul a vuva?
-El cul i la vulva també, sí!

Explicacions
Deixo la  Laura a taula amb un got de plàstic que té tot just un dit d'aigua. Vaig a la cuina a acabar de servir el dinar. La Laura entra al moment i em demana:
-Mama, valló!
-¿Un tovalló? ¿Per què el vols?
-Aba xap! [=L'aigua ha fet: xap!]

Xocolata
-Digues xo-co-la-ta.
-Coxolata!
-Xo-co-la-ta.
-Coxolata!

L'Aquàrium
-Laura, ¿t'agradaria anar un dia a L'Aquàrium a veure peixos?
-Txola, no! Ha, ha! [=Sola, no!]

El color de la caputxa
-I tothom li deia Caputxeta Vermella. ¿I saps per què? ¿Saps de quin color era la caputxa que duia?
-Vet! [=Verd!]
-No, dona! He dit vermella! De color vermell.
-Mamell.
-Això mateix.

Belluguets
-És que no pareu ni un segon! Em deixeu respirar, si us plau?
-No! Lapilar no!

Tornant cap a casa
-Laura, vine. 
-No.
-Va, anem, si us plau. Hem d'anar a casa a dinar.
-No.
-Escolta, hem de marxar, va.
-No.
-Un dia me n'atiparé i marxaré, i et quedaràs sola! Ja n'estic tipa, sempre igual!
-É boma! [=És una broma!] -i es fum a riure!

La cançó de la iaia Montse
-Catxó iaia Motxe.
-¿La cançó de la iaia Montse, vols?
-Txi.
-¿I quina és?
I se la inventa:
-#Catxó iaia Montxe, / li-lu, li-lu, li-lu. / Catxó iaia Motxe, / li-lu, li-lu, li-lu.#  Ha, ha, ha!

1 d’abril del 2013

Converses amb el Quim (37)

Croquetes
-¿De què són les croquetes que has comprat?
-De pollastre i de bolets.
-¿De bolets...? -diu el Quim, amb cara de preocupat.
-Sí.
-Espero que no siguin verinosos...

El castellà enganya
-Mama, ¿oi que el castellà enganya una mica?
-¿Per?
-Perquè prima no vol dir prima, vol dir cosina, i per dir prima es diu delgada!

Mons imaginaris
El Quim té uns espais de temps marcats per poder jugar amb videojocs. Quan encara li falta poc més de mitja hora per poder-se posar a jugar, estirat al sofà i amb aire somiador, deixa anar:
-Com m'agradaria viure en un món que pogués jugar a la Wii sempre que volgués...

Atenció fabricants
El telèfon diabòlic amb què juga la Laura canta:
-#Tengo un amigo, le voy a llamaaaaar. / Lo quiero mucho y con él quiero hablaaaaar. / Le diré: "Hola, ¿cómo te va?" / Luego diré: "¡Adiós!" Ya lo verás.#
I el Quim em mira i diu:
-Aquesta cançó és de tonteries. Trucar a algú i dir-li: "¿Com estàs?", i després dir-li adéu i penjar, ¿a tu et sembla que és normal?

Grans preguntes (3)
-Mama, ¿qui mana més, el rei o l'alcalde?

Grans preguntes (4)
-Mama, ¿qui mana més, el director o el president?

La sort dels germans petits
-Laura, porta'm les sabatilles al sabater -i la Laura ho fa.
-Quina barra, Quim! No li has de demanar que et faci les coses que et toca fer a tu!
-Ah, tu vas decidir tenir un altre fill, doncs, això és sort per mi!

A la dutxa
-Mama, l'aigua surt molt calenta!
-Ja ho canvio, però em sembla que ho pots suportar, ¿eh?
-No ho suporto! Ho insuporto!

Igualar
-Mama, quinze més quinze, ¿quant iguala?

18 de març del 2013

El dia que vas néixer

El dia que vas néixer, la gent mirava astorada com de les carxofes de dutxa en sortien espaguetis. Les ciutats es van llevar amb una fragància càlida de canyella i al cel hi havia núvols menuts de confeti. Pel carrer voleiaven les bombolles de sabó que sortien dels tubs d'escapament, i a les escoles la canalla tastava llapis de colors convertits en galeta. Un fanal es va doblegar per indicar a un vianant perdut la direcció correcta. A l'Antàrtida es va envolar un estol de pingüins.

Et van posar sobre el meu pit, i vaig plorar papallones virolades que et van donar la benvinguda amb un aleteig suau.

Va ser un dia tendre i flonjo i saborós i  aromàtic com el pa bo acabat de fer, Laura.

Potser quan siguis més gran i ho expliquis et miraran amb condescendència. N'hi haurà que fins i tot, amb cert menyspreu, et convidaran a consultar hemeroteques. Pobres diables que no sabrien veure la meravella ni podent-la tocar amb els dits.

Avui fas dos anys, nineta, i sóc encara la teva memòria.

El dia que vas néixer, la gent mirava astorada com de les carxofes de dutxa en sortien espaguetis. Les ciutats es van llevar amb una fragància càlida de canyella i al cel hi havia núvols menuts de confeti. Pel carrer voleiaven les bombolles de sabó que sortien dels tubs d'escapament, i a les escoles la canalla tastava llapis de colors convertits en galeta. Un fanal es va doblegar per indicar a un vianant perdut la direcció correcta. A l'Antàrtida es va envolar un estol de pingüins.

Va ser exactament així.

14 de març del 2013

Converses amb el Quim (36)

Problemàtic datiu ètic
-Posa't bé les mànigues del jersei, que me'l faràs malbé.
-¿Per què dius que te'l faré malbé, si el jersei és meu?

Anticipació
-Quim, aix, si us plau. Un, seu bé. Dos, no facis marranades amb el iogurt. Tres, vigila amb el got.
-I ara diràs: "Quatre, no t'eixuguis amb la roba." ¿Oi que anaves a dir això?

Grans preguntes (1)
-¿Un ascensor és un vehicle de transport?

Grans preguntes (2)
-Tot el que veiem, ¿ho veiem perquè té molècules?

Gairebé!
-Mama, ¿aquest gos és el de Tal?
-No, no. S'hi assembla, però és un altre. Aquest es diu Trasto.
-Com el trasto cuartero.
-Em sembla que volies dir cuarto trastero. Això ho has llegit en un Mortadelo, ¿oi?
-Sí.

Visió mental
-¿Saps què? Tot el que penso, ho puc veure per dins! Penso en el Tom i Jerry, i veig per dins com el Tom corre, i el Jerry li estira un bigoti, i...

Rentar-se la cara
-¿Tu ja t'has rentat la cara?
-Sí.
-Doncs ho has fet bastant malament, ¿eh? Quines lleganyes! Quan et rentis la cara, renta't sobretot els morros per les taques de menjar, i el llagrimal per les llenganyes.
-¿Què és el llagrimal?
-Aquesta part de l'ull. Es diu llagrimal perquè és per on surten les llàgrimes.
-Ah! Doncs jo pensava que es deia lleganyer.

La cadira
Fent el burro, el Quim tomba una cadira.
-Quim, home, vigila! Va, posa la cadira bé.
El Quim l'agafa i la mou una mica, però la deixa tombada.
-¿Això és posar-la bé?
-És que sóc dels Monty Python!

Fugir del cap
-Ostres, Quim, ara m'ha fugit del cap el que t'anava a dir...
-¿I per on t'ha fugit? ¿Per les orelles, pel nas, per la boca o pel cul? Ha, ha!!



5 de març del 2013

Reformes

Mai no havíeu vist unes reformes tan discretes i poc sorolloses com aquestes.


27 de febrer del 2013

Converses amb el Quim (35)

Avantpassats
-Mama, ¿com es deia el meu besavi?
-Ui, en tens molts, de besavis. A veure, ja saps que un es deia Joaquim, com tu.
-Ai, sí.
-Un altre es deia Jaume, un altre Salvador, un altre...
I el Quim, per a qui fer una pregunta no implica necessàriament escoltar la resposta completa, pregunta:
-¿I el meu megaultrarebesavi?

Toros
-Mama, un dia m'agradaria veure torejar.
-No pots anar a veure torejar, Quim -fa cara de sorprès.
-¿Per què?
-Perquè acaben matant el toro, i no són coses que hagi de veure un nen.
-¿El maten?
-Sí. Li van clavant una mena de punxes, i després una espasa, i el maten. I es veu la sang, i com pateix. I un nen no ha de veure tot això.
-¿I per què el maten si no els ha fet res?
-Bona pregunta, Quim. Jo em pregunto el mateix. No em sembla que estigui bé, fer això. Per això no m'agraden, els toros.
-Jo penso que potser estan malament del cap. Diuen: "Com que el toro ens pot embestir, doncs, el matem."

Megàfon
-Mama, ¿parlem amb el parlòfon?

Raonament
Mama (fent broma): -¿T'imagines que el Hulk fos el senyor Alfred?
Quim: -No pot ser el senyor Alfred! El Hulk no existeix!!
Mama: -¿I com ho saps? ¿N'estàs segur?
Quim: -A més, no pot ser el senyor Alfred perquè duu ulleres, i el Hulk no en porta.

Lesbianes
-Mama, el Tal diu que dos homes o dues dones no es poden casar.
-Doncs ara sí. Abans no podien, però ara sí.
-¿No podien?
-No, perquè hi ha gent a qui no li sembla bé. Però a mi em sembla bé. Si s'estimen, ¿per què no s'han de poder casar?
-Com la C., que té una nòvia.
-Això mateix.
-Doncs si són dues dones està bé, perquè si una vol tenir fills i l'altra no, doncs la que vol tenir fills es queda embarassada, i l'altra no!

Desavantatges de ser Hulk
-Com m'agradaria ser el Hulk...
-¿Per què? ¿Per ser fort?
-Sí!
-Doncs mira, si fossis el Hulk no hi cabries a casa, ¿eh? Es fa molt gros!
-Doncs llavors el Superman.

30 de gener del 2013

¿Tú eres la Gemma?

Acompanyada de la meva mare, vaig seure en aquell banc del tanatori amb febre, amb mal de cap, amb els ulls vermells i inflats, congestionada per la grip i per la pena, amb un mocador moll a la mà. Acomiadàvem la meva àvia paterna, la iaia Carme. Un grupet de tres o quatre àvies vestides sòbriament, de cara afligida i mirada trista, eren una mica més enllà. Van tombar el cap, em van veure, van comentar alguna cosa entre elles i se'm van acostar amb les passes menudes i inestables de les senyores grans.
-¿Tú eres la Gemma?
-Sí.
-Te quería mucho. "La Gemma", "la Gemma"...
"Te quería mucho", havia dit una d'elles. Les altres havien assentit. Eren veïnes amb qui ella xerrava, o prenia un cafè,  i que li deixaven l'¡Hola! o el Lecturas si ja havien donat la revista per llegida.

Jo també m'estimava molt la meva àvia. Aquell dia era el meu aniversari, i a fe de Déu que no tenia pas ganes de celebrar res. I aquell "Te quería mucho" inesperat donava voltes i voltes dins meu. Com si no sabés on havia d'assentar-se.

M'he anat repetint aquella frase al llarg dels anys. "Te quería mucho" com un mantra tendre, com un record càlid. Com l'olor dolça de la coca de pinyons de la iaia Carme acabada de sortir del forn. El dolor tornava les paraules una mica cantelludes, amb les durícies de la pèrdua, però el temps me les ha retornat de tacte suau, com el còdol de vores arrodonides pel córrer de l'aigua.

Ara que sovintegen més els dies que m'armo de la paciència i el valor necessaris per posar-me davant dels fogons amb aspiracions que van una mica enllà de la senzilla cuina de supervivència, potser ha arribat el moment d'intentar preparar la coca de la iaia. Per ella. Per mi.

23 de gener del 2013

Converses amb el Quim (34)


Falsos amics
El Quim es mira els noms de les notes escrits a les làmines d'un metal·lòfon, i em pregunta:
-Mama, si hi ha una nota que es diu "si", ¿per què en anglès no es diu "yes"?

Cal·ligrafia
El Quim i jo fem la llista de la compra. Em toca apuntar "formatge", i ho escric en lletra majúscula.
Quim: -Mama, ho has escrit malament!
Mama: -¿Malament?
Quim: -Sí! Has escrit "format-sis-e"! La "G" s'escriu amb aquest palet recte!!!

L'himne del Barça
Quim: -#Una bandera és sa germaaaaaaaaana!#
Mama: -Ha, ha! Diu "ens agermana", Quim!
El Quim escolta de nou l'enregistrament unes quantes vegades, i al final conclou:
Quim: -Mama, diu "és sa germana" perquè jo no sento la ena!!

Hulk
Son pare té forats a les aixelles d'una samarreta. Fa veure que es torna gros i que per això l'ha foradada.
Papa: -¿Ho veus? Sóc com el Hulk! Em faig gros i estripo la roba!
El Quim, que sovint trinxa els pantalons, duu pegats als que duu posats, a l'altura dels dos genolls, i li respon:
Quim: -Jo també sóc el Hulk! Per això la mama em va posar aquests pegats als pantalons!!

Pestanyes i desitjos
Mama: -¿Què? ¿Ja has bufat la pestanya?
Quim: -Sí.
Mama: -¿I has demanat un desig?
Quim: -Sí. Que tu i el papa no em castigueu mai!
[Nota: Hi ha vegades que té desitjos més altruistes, com ara que no ens posem mai malalts.]

17 de gener del 2013

Converses amb la Laura (3)


Clar i català
Mama: -Si ara me'n vaig a dutxar el Quim, ¿t'estaràs tranquil·la?
Laura: -No.
Mama: -Quim, et dutxo demà al matí.

Les figuretes del pessebre
Mama: -Mira, ¿saps qui és aquest?
Laura: -A papa.
Mama: -Ha, ha! Té barba, però no és el papa. És sant Josep.
Laura: -Pep.
Mama: -Això mateix. I aquesta és la Verge.
Laura: -Xexe.
Mama: -Això mateix, la Verge Maria.
Laura: -Ia.
Mama: -Maria, sí. ¿I aquest, saps qui és?
Laura: -A nena.
Quim: -Ha, ha! No és una nena, és un nen!
Mama: -Ha, ha!
Laura (seriosa): -A nena!
Mama: -És el nen Jesús.
Laura (ofesa): -A nena!
Quim: -No és una nena, Laura! És un nen! 
Laura (indignada): -A NENA!
Mama: -Bé, doncs. Aquest 2012, Déu ha nascut dona. Tampoc no em sembla malament, Laura.

No
Mama: -Quina nena més bonica!
Laura (somrient): -No, ica no.
Mama: -Guapa!
Laura (somrient): -No, apa no.
Mama: -Rància!
Laura (somrient): -No, ata no.
Papa: -Plom!
Laura (somrient): -No, pom no.
Mama: -Pallissa!
Laura (somrient): -No, ita no.
Mama: -Princesa!
Laura (somrient): -No, eta no.
Mama: -Ronya!
Laura (somrient): -No, nonya no.
Avi: -¿Ets del Barça?
Laura (assentint): -I.
Avi: -¿Ho veieu? Aquesta nena sap el que és essencial a la vida!

La Caputxeta
Mama: -I la mare li va dir: "Caputxeta, has d'anar amb molt de compte i vigilar, perquè al bosc hi ha un llop ferotge!"
Laura: -Ti-ta.
Mama: -¿...?
Laura: -Ti-ta.
Mama (rient): -Ah! No, dona! He dit "ferotge", no "rellotge"!