22 de gener del 2017

Una cerimònia bonica

Per a l'Andreu Majó, in memoriam


Un dia que anàvem en cotxe tornant d’un casament, el meu fill gran ens va preguntar des del seient del darrere qui dels dos s’havia agenollat per demanar-li a l’altre que es casés amb ell. Ens vam fer un fart de riure —res més lluny de la nostra manera de fer—. Es feia evident que el meu fill no era immune als estereotips, però bé, com a mínim, si teníem ganes de veure el got mig ple del nostre paper com a educadors, tenia una visió del món una mica més igualitària.

Rebobinem més. Havíem decidit que ens casaríem sense acabar de decidir-ho del tot, un ja-ho-farem sense presses ni angoixes. Fins que un dia, després de dos anys de convivència, vam pensar que estaria bé formalitzar-ho. Un cop vam haver aclarit com anava la paperassa, ens va semblar que el més fàcil era fer-ho al barri mateix, en consonància amb la nostra idea d’una cerimònia petita i senzilla amb els de casa. Però ens van dir que si ens volíem casar a la seu del nostre districte, ens hauríem d’esperar, pel cap baix, un any. I que a la resta de districtes de Barcelona la llista d’espera era per l’estil. Buf. No ens volíem esperar tant, ara que per fi ens hi havíem posat.

Com que la meva família té arrels a Arenys de Munt, vam decidir preguntar com tenien allà l’assumpte. A més, s’esqueia que l’alcalde era l’Andreu, parent de la meva mare. Ens va citar a l’ajuntament un matí d’agost i va ser un dit i fet. Li vam dir el què i ens va atendre amb un somriure obert i amable. Ens va explicar les quatre coses que havíem de saber. Li vam demanar si ens podia casar ell, i ens va dir que i tant, i que quin dissabte volíem —era el dia que el consistori reservava als casaments—. No ho havíem pensat, encara. «¿Quan t’aniria bé?», vam preguntar-li. «A mi em van bé tots, crec», va dir, mirant-nos amb simpatia. «¿Quin preferiu?» Vam tenir la sensació que ens volia fer un favor i vam insistir que ens adaptaríem al que li anés millor per no fer-lo anar malament. Recordo que va somriure, va obrir una agenda i ens la va plantar davant. Va començar a girar fulls. Hi havia dies marcats amb compromisos diversos, però els mesos següents cap acte o reunió queia en dissabte. «¿Ho veieu? Tots em van bé. El que vulgueu. ¡És la meva feina, casar la gent!» Així que el meu futur marit i jo li vam agafar un calendari de sobretaula, vam fer quatre càbales i vam decidir que seria el 19 de novembre. L'Andreu ho va apuntar a la seva agenda i ja va estar.

El nostre casament va tenir la cerimònia que volíem. El cel rúfol no ens va espatllar el dia. Érem dinou persones, nuvis inclosos, en una sala de Can Borrell decorada amb un centre de flors que havien encarregat els meus pares i un ram que havia comprat el meu tiet Joan. La meva germana va llegir un poema de Clementina Arderiu. El meu marit i jo vam llegir un fragment de La caverna de José Saramago. Jo vaig llegir un text que vaig escriure expressament per a l’ocasió. El meu marit, el meu germà i un amic van tocar. La meva cunyada Anna va cantar. El meu germà i la seva dona em van portar un pom d’anturis. Havíem demanat a l’Andreu si li faria res dir també ell unes paraules. Li vam parlar una mica de nosaltres i la nostra relació, i li vam donar via lliure. I ens va regalar unes paraules poc tòpiques, que ens van encantar i que he provat de recuperar, de moment sense èxit —a veure si tinc sort i acaben apareixent—. Potser em costa ser objectiva, però la veritat és que va ser una cerimònia senzilla, emotiva i bonica. Molt bonica.

L'Andreu ens va dir que la cerimònia li havia agradat molt i que havia estat content de participar-hi. Li vam donar les gràcies pel text que ens havia escrit i li vam regalar el llibre Vista amb un gra de sorra, una antologia de poemes de la poetessa polonesa Wisława Szymborska, traduïts per Josep M. de Segarra. Més endavant, un dia que ens vam trobar a Arenys de Munt, ens va comentar que no només havia gaudit amb el llibre, sinó que havia tret partit d’alguns dels poemes —no recordo si per a les seves classes o per a què—.

Quan et comuniquen que algú que coneixies s’ha mort, fas memòria. No puc evitar fer memòria, doncs, de la seva mirada divertida, del seu tracte cordial, de les seves paraules afables. D’aquell dir-nos que la cerimònia havia estat bonica i sentida, i donar-nos les gràcies pel llibre, i desitjar-nos una bona vida en comú. Del seu enriolament quan ens explicava, un estiu, amb un gest bromista de les mans, que se n’anava uns quants dies a un monestir a fer meditació amb un amic. De com ens va fer saber que havia llegit amb plaer el llibre que li havíem regalat. I també em veig a mi de petita, mirant-li de reüll el caminar ranc amb la curiositat de totes les criatures, sense sospitar que molts anys després aquell home em casarà en una cerimònia que també ell farà bonica, i que als meus trenta-vuit anys la seva coixesa serà l’última de les coses en què em farà pensar la notícia de la seva mort.

Descansa en pau, Andreu. I gràcies.

22 de febrer del 2016

Converses amb la Laura (15)

MACBA
‒¿Què et sembla aquest quadre, Laura?
‒Està molt malament. Jo dibuixo més bé.
‒Però, ¿què et sembla? ¿T'agrada?
‒Sí, perquè té molts colors, i això m'agrada molt.

Parentius
‒Mama, ¿com es deia el tiet del papa...?
‒Pep.
‒¿I la seva marida?

La grua
‒Ara a tu se t'ha espatllat el cotxe i em truques perquè vingui amb el camió a arreglar-lo.
‒Entesos. Ring, ring!
‒¿Digui?
‒Se m'ha espatllat el cotxe i sóc enmig de la carretera. ¿Que pots venir a ajudar-me?
‒Sí, ara vinc. Bruuum, bruuum! Hola, ¿què t'ha passat?
‒Doncs que el cotxe no funciona.
‒Ah. Què li fa mal?
‒Ha, ha!
‒M'HE EQUIVOCAT!!!
‒Perdona, perdona, és que m'ha fet gràcia. Doncs, no sé per què no funciona.
‒Ah, ja ho veig. S'han d'inflar les rodes i posar bé aquests cargols. Ja ho faig.
‒Oh, moltes gràcies!
‒Ja està. ¿I quina gasolina és la teva? ¿La verda o la vermella?
‒Eeeh... La vermella.
‒Té.
‒¿No me la poses tu?
‒No, és això. Jo te la dono i te la poses tu.
‒Ah, d'acord.
‒Ara me'n vaig. Però si els teus pares se'n van i et quedes sola, jo et puc cuidar, que tinc dues filles.
‒¿Què? ¿Sóc una nena...?
‒Sí.
‒¿Una nena que condueix un cotxe...? Els nens no poden conduir cotxes, ¿eh?
‒Sí que poden si en saben molt.
‒Bé, en els jocs sí, d'acord. Però només en els jocs, ¿eh? Doncs, va, sí, vull que vinguis.
‒Doncs ara portaré les meves filles ‒porta dos ninos de bebè que té.
‒Mira, són aquestes. ¿Tu com et dius?
‒Eeeeh... Sònia.
‒Sònia no.
‒¿I per què no?
‒Perquè no. Un altre. Digues Natàlia.
‒Mai em deixes triar coses, tu! Va, d'acord. Doncs em dic Natàlia.
‒Mira quina casualitat! Una nena meva també es diu Natàlia.
‒Sí, ves, quina casualitat, ¿eh?

De cosir
‒Mama, quan sigui gran, ¿m'ensenyaràs a fer un vestit?
‒Ui, d'això no en sé. És molt difícil...
‒Però vas cosir un botó.
‒Sí. Cosir un botó, encara. Més o menys me'n surto. Però fer un vestit és molt complicat. Mira, a mi m'agradaria molt saber fer manualitats, cosir bé i coses d'aquestes. M'encantaria! Però no hi tinc gens de traça. I em fa molta ràbia, perquè em sembla preciós... Potser l'àvia te'n podria ensenyar, ella sí que en sap.
‒No passa res, mama. Tu saps escriure sense faltes.

El monitor mulat
‒Quim, ¿has vist la Marta a la piscina?
‒No. No hi havia la Marta.
‒¿Hi havia el monitor marró?

Tres milions de vegades
‒Laura, per l'amor de Déu! Encara estàs així? T'he dit tres milions de vegades que et posis el pijama! Te'l vols posar d'una vegada...!
‒Tres milions, no! Dos milions!

Públic agraït
‒Mama, ¿oi que no sabem com es fan les neules?
‒Es fan amb farina, sucre...
‒¡¿Saps fer neules?!
‒Bé, no, tens raó. Sé que es fan amb farina i sucre, però no tinc ni idea de com es fan. El que sí que sé fer molt bé és menjar-me-les.
‒Ha, ha, ha, mama! Fas molta gràcia!
‒¿¿??

17 de desembre del 2015

Converses amb la Laura (14)

Pedagogia
‒Laura, ¿saps que t'hem apuntat a música? Com que t'agrada tant cantar, segur que t'ho passes molt bé!
‒¿Música com el Quim?
‒Sí!
‒Visca! ¿I faré concerts?
‒Sí.
‒¿I em vindreu a veure?
‒I tant!
‒¿I m'aplaudireu?
‒Mira, et vindrem a veure i portarem tomàquets. Si cantes bé, t'aplaudirem, i si cantes malament, et llançarem els tomàquets i direm: "Buuuh! Fora! Fora!"
‒Ha, ha, ha! Nooooo! Si canto bé, m'aplaudiu, i si canto malament m'heu de dir: "Laura, t'has d'esforçar més."

Evolució
‒Mama, ¿com va néixer la primera persona?
‒¿Què vols dir?
‒Si tothom neix de la panxa de la mama, ¿com va néixer la primera persona?
‒Ah! És una pregunta molt bona!

Escalfador nou (per fi)
‒Laura, ja tenim escalfador nou! Quan et dutxi ja no anirà sortint aigua freda!
‒Visca! ¿Quan l'han posat?
‒Aquest matí. Un senyor s'ha endut el vell i ha posat el nou.
‒¿I com es deia?
‒Eeeeh...
‒¿Es deia... Pepet Carbassó?
‒?!

Migruvió
‒Mama, ¿existeix un migruvió?
‒¿Un hidroavió?
‒No, un migruvió: mitat grua, mitat avió.

Jugar a concursos
‒Mama, digues cinc noms de nena que comencin amb de.
‒Diana, Dèlia, Dàmaris...
‒No val!
‒¿Dàmaris no val?
‒No.
‒¿Com que no? ¿És un nom de debò, eh? No me l'he inventat pas!
‒No val.
‒¿I per què no val?
‒No val!
‒Diana, Dèlia, Dolors... Dolça i Daniela. Però Dàmaris val!
‒No.

Roba conjuntada
‒Vas molt bruta, Laura. Mira, canvia't de roba. Posa't aquest jersei i... Bé, els pantalons els pots aprofitar, que estan bé.
‒No, me'ls canvio també, que això no rima.

Parlar en anglès
‒Papa, ara parlem en anglès, ¿d'acord?
‒OK.
‒¿Què?


23 de setembre del 2015

Converses amb el Quim (47)

Formatge
‒Mama, ja estic, deixo el plat aquí.
‒Molt bé. ¿I el formatge? ¿Que no t'ha agradat, aquest?
‒No. És un FRACÀS TOTAL.

Idees
‒¿Hi ha cap esport on guanyi qui queda l'últim? Però tothom ha de córrer amb totes les seves forces, ¿eh?


Millor sense detalls
‒Mama, no en vull més. No m'agrada gaire, té un gust com..., com..., com que no m'agrada.
‒No passa res, Quim. Però, ¿vols res més?, ¿tens més gana?
‒Mama, perdona, però haig d'anar al lavabo a tirar-me uns pets.

Avís
‒Mama, no et vull ofendre, però quan t'has aixecat t'ha pujat la faldilla i se t'estan veient les calces.

Cul pet
‒Laura, ¿saps què vol dir "cul pet" en anglès?
‒¿Què vol dir?
‒Mascota guai! Cool pet!

Parlant de la metamorfosi
‒Seria interessant poder anar a un llac i veure tot el..., tot el..., tot el granotisme.

Privacitat
‒Quim, ¿què és, això que has dibuixat en aquest paper al costat de la muntanya...?
‒NO HO POTS MIRAR! ÉS PRIVAT!!!
‒Ah, perdó.

Amor fraternal
‒Si no hagués nascut la Laura, estaríem més tranquils i hi hauria més lloc per guardar les coses.

Aix
‒Però, a veure, Quim, ¿tu no t'adones que últimament rondines per tot? Per qualsevol cosa, crides, rondines, claves cops. ¿Que no ho veus, que això no pot ser? ¿Què et passa? ¿Per què estàs tan nerviós? 
‒No ho sé... Potser és que ja sóc un adolescent...



21 de setembre del 2015

Converses amb la Laura (13)

Quasi! (1)
‒Mama, ¿oi que això és una calavera?
‒Quasi! Una claveguera.

Llibres sexistes i estereotipats de princeses
‒Mama, ara em llegeixes aquest llibre ‒em veu la cara de fàstic‒. I me l'has de llegir encara que no t'agradi, perquè a mi sí que m'agrada.

Camí del vegetarianisme
Quim: ‒És que fa pena, que es matin animals per menjar...
Mama: ‒Sí, ja em va dir el papa que n'havíeu parlat. Em va dir que havíeu quedat que provaríem de menjar-ne menys, ¿no?
Quim: ‒Sí.
Laura: ‒A mi també em fa pena, matar animals.
Mama: ‒Clar. Però també has de pensar, Laura, que si no mengem animals, no podràs menjar coses que t'agraden, ¿eh? Com això que menges ara.
Laura: ‒Mama, dic menjar animals, no dic hamburgueses!

Quasi (2)
‒Els mosquits m'han atxitxarrat.
‒Acribillat.

Contes en castellà
‒Aquest és el conte que m'ha comprat el papa.
‒Ah, molt  bé. ¿El llegim?
‒Sí!
‒[...] I ja està. ¿T'ha agradat?
‒Sí. I ara me'l llegiré en castellà!
‒¿Ja en sabràs?
‒Sí. "Hi havia una vez..."

Grans preguntes de la humanitat
‒¿Què passarà quan tota la gent es mori?

Com t'ho diria...
‒Mama, t'ajudo a preparar l'esmorzar, que així anirem més ràpid.

Més cosins
‒Com que ja s'ha casat, ¿quan tindrà un bebè, la tieta?
‒Dona, no ho sé. Això no depèn de casar-se, ¿eh?
‒M'ho has de dir!!! Ho vull saber!!!

4 de juny del 2015

Corcs

Us confessaré un secret: reservo el llenguatge tavernari per a la intimitat. Si no n’heu pogut gaudir, és perquè el meu marit i una amiga en tenen l’exclusiva. De tota manera, a vegades tinc la sensació que no queda lluny el dia que rebentaré i l’estamparé contra algú que s’hagi interessat a comprar números a la rifa. Aventuro que potser l’edat m’està fent perdre diplomàcia, que probablement els fonaments de la paciència se’ls han anat menjant a poc a poc els corcs tot aquest temps. És una hipòtesi.

Perquè quan a l'institut em van demanar com era que una estudiant espaviladeta com jo triava l’itinerari de lletres, que era el destí dels enzes, vaig explicar que era el que m’agradava. Perquè quan em van preguntar per què havia escollit filologia en comptes de traducció, periodisme o comunicació audiovisual, que eren llicenciatures amb molt més estil, vaig descriure els atractius que hi trobava. Perquè quan van fer escarafalls perquè el pis de lloguer que teníem era petit, vaig aclarir que res no em feia més feliç que compartir aquella capseta de llumins amb l’home que estimava i estimo. Perquè quan es van sorprendre perquè deixava una de les dues feines que tenia, vaig procurar fer-los entendre que la prioritat era passar més temps amb el meu fill. Perquè quan una periodista inepta em va protestar perquè li havia tornat intel·ligible la redacció d’una notícia que era un bunyol infecte, vaig invocar raons lingüístiques. Perquè quan alçaven les celles en saber que no duia la nena a l’escola bressol, justificava la meva decisió i l’acompanyava amb un trencaclosques de conciliació que la feia més digerible. Perquè quan el ginecòleg em va preguntar per què preferia els preservatius a les pastilles anticonceptives, que feien “les relacions sexuals més càlides”, vaig posar cara de moniato.

Però tot sovint se’m fa coll amunt haver d’argumentar opcions que no ho necessiten, haver de respondre a la pura dèria de ficar el nas a la vida dels altres. Que per què la nena no duu forats a les orelles? Doncs, mira, perquè no em rota. Que per què no et segueixo a Twitter? Doncs, sincerament, perquè no em surt de la punta de la fava. Que per què duc els nens a dinar a casa, si podria aprofitar el migdia per treballar? Doncs, ves, perquè em dóna la real gana. Que per què m'he tallat els cabells llarguíssims? Doncs, la veritat, perquè me la sua bastant el que en pensis. Cap pregunta més? Un dia se m’escaparà una resposta d’aquestes.

I qui sap si direu que com a llenguatge tavernari seria prou suau, això. Però ja us he dit al començament qui en té l’exclusiva, del de debò.

22 de maig del 2015

Cardiologia pediàtrica (crònica d'una espera)

En una de les revisions periòdiques d’un dels meus fills, l’eficient i meravellosa pediatra del CAP li va detectar un buf al cor. Ja l’hi havia sentit en altres revisions i llavors no ho havia considerat un motiu d’alerta, però ara ha trobat que convé que un cardiòleg hi faci un cop d’ull per si de cas.

No t’hi angoixis em diu, fitant-me amb els seus ulls blaus, fa tota la pinta de ser fisiològic i ja està.
‒¿I això què vol dir?
Que no va associat a cap patologia, que no serà res.
‒¿Pot fer esport?
I tant!

Bé. La doctora em fa un paper que haig de portar al taulell de l’administrativa. L’administrativa tecleja les dades, m’imprimeix la sol·licitud de derivació i m’explica que l’Hospital de la Vall d’Hebron es posarà en contacte amb mi en el termini d’un mes. Tenen la meva adreça, el meu número de telèfon fix, el del mòbil i també una adreça electrònica.


Si al cap d’un mes no t’han dit res, aquí al CAP podem veure si ja tenen programada la visita afegeix.

Fa un mes comptat i no en sé ni gall ni gallina. Vaig al CAP. Allà em diuen que els consta que a la Vall d’Hebron la sol·licitud de visita encara està pendent de programació.


T’hauràs de posar en contacte amb l’hospital.

Em donen dos números de telèfon, però sense especial convenciment que siguin els que toquen.

Seguim. Els números que l’administrativa em dóna no són els que necessito, però en un d’ells una dona em fa saber que a cardiologia pediàtrica pleguen a les tres. Jo estic trucant si fa no fa a un quart de quatre. Vaja. De tota manera, em dóna un telèfon directe. Se m’acut escriure també un correu a l’adreça de la Vall d’Hebron de consultes externes que tenen a la plana web (no tinc ni idea de a qui se suposa que m’haig d’adreçar).

Això era ahir. Avui he trucat al presumpte telèfon directe 
que em van facilitar ahir, i resulta que tampoc ho és. Me’n donen un altre. Des de les deu i vint, he trucat tres vegades. No respon ningú. He escrit a dues adreces més de l’hospital d’atenció a la ciutadania. En una no és que no atenguin la ciutadania, sinó que ja ni reben el correu, perquè rebota. També l'envio a una adreça de cardiologia pediàtrica.

I així, anar fent.

Per motius completament aliens a tot això, tinc entès que es va canviar una mica el protocol de programacions mèdiques. Ara, es veu que els qui determinen la prioritat de visites són els metges, mentre que abans en alguns casos podia tenir més pes la part administrativa (el primer que arriba, el primer que es visita, diguem). Si realment és així, em sembla coherent. Em sembla lògic que si hi ha, posem per cas, trenta visites pendents, siguin els metges els qui estableixin que primer van aquests i després van aquells, d’acord amb el diagnòstic que hi hagi. I que si això va així, té sentit que no et donin l’hora al moment, perquè abans ha de revisar l’expedient l’equip mèdic. I entenc, per les paraules de la pediatra, a qui tinc plena confiança, que el cas del meu fill no és ni urgent ni prioritari. Que trigui una mica sembla que entra dins d’uns paràmetres comprensibles. 
Però ha estat l'atzar el que ha fet que tingués una notícia llunyana d'aquests canvis. Sense saber això, encara estaria més intranquil·la.

Ara fa un mes que sóc als llimbs. I en comptes que em donin hora ells dins del termini establert, perquè faig bé la meva part i m’espero, resulta que fa dos dies que haig de perseguir l'hospital. I no sé ni tan sols on haig de perseguir-los, perquè ningú m’ha facilitat el mètode de contacte que se suposa que haig de fer servir. Remenar pàgines web, anar trucant d’un número a l’altre, i quan per fi sembla que aconsegueixo el que toca, no me l’agafen. Atrapada en una teranyina. Intento també veure si hi ha cap informació que es pugui consultar en línia. Res.

Espereu-vos un moment. Ara mateix són les 11:15. Faré un nou intent.

Res. Ara comuniquen.

Desesperant.

Espera, que ara em truquen. Una veu de dona, amabilíssima, em diu que acaba de rebre un correu meu una mica estrany.


Estrany?
És que jo ja no treballo a la Vall d’Hebron, treballo en un CAP. I per això m’ha sobtat rebre el teu correu. A més, jo era a cardiologia, però a trasplantaments, que tampoc seria el teu cas, i, clar...
Ah, doncs, no ho sé, perdona. Jo he agafat l’adreça de la pàgina web... No deu estar actualitzada, suposo...
Ja. De tota manera, com que hi treballava i els conec, miraré a veure què passa. Tens el telèfon tal? És el directe.
Sí, sí. Si ja hi he trucat quatre vegades, i res.
Ja... És que hi ha una secretària per a tota l’àrea i no dóna a l’abast, pobra. Jo quan treballava allà i li havia de dir alguna cosa, anava a veure-la directament, perquè que t’agafés el telèfon era com que et toqués la loteria. Va tothom saturat. La sanitat pública... Anem saturats. Però miraré a veure si et puc ajudar, a veure si hi puc contactar.
Doncs, moltes gràcies. Sobretot perquè no et toca. No dubto de vosaltres, eh? Ja m’imagino que sou els primers que feu tot el que podeu, però...
I si no, mira, truca a tal. Jo crec que potser, des d’allà, t’ho poden resoldre internament.
Moltíssimes gràcies.
De tota manera, pel que em dius, no sembla que sigui un cas de risc, eh? Vull dir...
Sí, sí, ja ho sé, ja ho sé. Confio a cegues en la pediatra i no crec...
Tenia febre quan l’hi van detectar?
No, no.
Clar, vull dir, que si el nano no es cansa, no té febre o altres símptomes, doncs, segurament li faran una eco per descartar res i ja està, eh? Vull dir...
Sí, sí, sí.

És per treure’s el barret. Una professional que ja no treballa allà es posa en contacte amb mi al moment i farà gestions per mi per una qüestió que sembla que no és urgent, i a més prova de tranquil·litzar-me. Li dono les gràcies unes quantes vegades. No sé què més puc fer. Bé, sí que sé què puc fer. Com a mínim, maleir que s’hagi de suplir amb bona fe i voluntarisme allò que hauria de ser un servei públic prioritari.

Torno a trucar. Són tres quarts de dotze. No m’ho puc creure! Me l’agafen! I em respon una veu també amable. Costa de creure que treballant sense donar l’abast puguin tenir l’esma de respondre de bon humor. Tan bon punt dono el nom del meu fill em diu:


Sí, sí! Ja està programat.
¿Programat? Però jo no he rebut res...
Perquè encara no deus haver rebut la carta, però ja està enviada, ¿eh? Mira, ja t’ho dic: és tal dia, a tal hora, a tal lloc.

En prenc nota, li dono les gràcies i penjo de seguida. No vull allargar la trucada: vés a saber quantes trucades de quants pares esperen, com jo, que algú els digui alguna cosa.

Correu postal. Segle XXI. Telèfons, mòbils, adreces electròniques, internet, i haig d’esperar el carter. Sense comentaris.