17 de desembre del 2015

Converses amb la Laura (14)

Pedagogia
‒Laura, ¿saps que t'hem apuntat a música? Com que t'agrada tant cantar, segur que t'ho passes molt bé!
‒¿Música com el Quim?
‒Sí!
‒Visca! ¿I faré concerts?
‒Sí.
‒¿I em vindreu a veure?
‒I tant!
‒¿I m'aplaudireu?
‒Mira, et vindrem a veure i portarem tomàquets. Si cantes bé, t'aplaudirem, i si cantes malament, et llançarem els tomàquets i direm: "Buuuh! Fora! Fora!"
‒Ha, ha, ha! Nooooo! Si canto bé, m'aplaudiu, i si canto malament m'heu de dir: "Laura, t'has d'esforçar més."

Evolució
‒Mama, ¿com va néixer la primera persona?
‒¿Què vols dir?
‒Si tothom neix de la panxa de la mama, ¿com va néixer la primera persona?
‒Ah! És una pregunta molt bona!

Escalfador nou (per fi)
‒Laura, ja tenim escalfador nou! Quan et dutxi ja no anirà sortint aigua freda!
‒Visca! ¿Quan l'han posat?
‒Aquest matí. Un senyor s'ha endut el vell i ha posat el nou.
‒¿I com es deia?
‒Eeeeh...
‒¿Es deia... Pepet Carbassó?
‒?!

Migruvió
‒Mama, ¿existeix un migruvió?
‒¿Un hidroavió?
‒No, un migruvió: mitat grua, mitat avió.

Jugar a concursos
‒Mama, digues cinc noms de nena que comencin amb de.
‒Diana, Dèlia, Dàmaris...
‒No val!
‒¿Dàmaris no val?
‒No.
‒¿Com que no? ¿És un nom de debò, eh? No me l'he inventat pas!
‒No val.
‒¿I per què no val?
‒No val!
‒Diana, Dèlia, Dolors... Dolça i Daniela. Però Dàmaris val!
‒No.

Roba conjuntada
‒Vas molt bruta, Laura. Mira, canvia't de roba. Posa't aquest jersei i... Bé, els pantalons els pots aprofitar, que estan bé.
‒No, me'ls canvio també, que això no rima.

Parlar en anglès
‒Papa, ara parlem en anglès, ¿d'acord?
‒OK.
‒¿Què?


23 de setembre del 2015

Converses amb el Quim (47)

Formatge
‒Mama, ja estic, deixo el plat aquí.
‒Molt bé. ¿I el formatge? ¿Que no t'ha agradat, aquest?
‒No. És un FRACÀS TOTAL.

Idees
‒¿Hi ha cap esport on guanyi qui queda l'últim? Però tothom ha de córrer amb totes les seves forces, ¿eh?


Millor sense detalls
‒Mama, no en vull més. No m'agrada gaire, té un gust com..., com..., com que no m'agrada.
‒No passa res, Quim. Però, ¿vols res més?, ¿tens més gana?
‒Mama, perdona, però haig d'anar al lavabo a tirar-me uns pets.

Avís
‒Mama, no et vull ofendre, però quan t'has aixecat t'ha pujat la faldilla i se t'estan veient les calces.

Cul pet
‒Laura, ¿saps què vol dir "cul pet" en anglès?
‒¿Què vol dir?
‒Mascota guai! Cool pet!

Parlant de la metamorfosi
‒Seria interessant poder anar a un llac i veure tot el..., tot el..., tot el granotisme.

Privacitat
‒Quim, ¿què és, això que has dibuixat en aquest paper al costat de la muntanya...?
‒NO HO POTS MIRAR! ÉS PRIVAT!!!
‒Ah, perdó.

Amor fraternal
‒Si no hagués nascut la Laura, estaríem més tranquils i hi hauria més lloc per guardar les coses.

Aix
‒Però, a veure, Quim, ¿tu no t'adones que últimament rondines per tot? Per qualsevol cosa, crides, rondines, claves cops. ¿Que no ho veus, que això no pot ser? ¿Què et passa? ¿Per què estàs tan nerviós? 
‒No ho sé... Potser és que ja sóc un adolescent...



21 de setembre del 2015

Converses amb la Laura (13)

Quasi! (1)
‒Mama, ¿oi que això és una calavera?
‒Quasi! Una claveguera.

Llibres sexistes i estereotipats de princeses
‒Mama, ara em llegeixes aquest llibre ‒em veu la cara de fàstic‒. I me l'has de llegir encara que no t'agradi, perquè a mi sí que m'agrada.

Camí del vegetarianisme
Quim: ‒És que fa pena, que es matin animals per menjar...
Mama: ‒Sí, ja em va dir el papa que n'havíeu parlat. Em va dir que havíeu quedat que provaríem de menjar-ne menys, ¿no?
Quim: ‒Sí.
Laura: ‒A mi també em fa pena, matar animals.
Mama: ‒Clar. Però també has de pensar, Laura, que si no mengem animals, no podràs menjar coses que t'agraden, ¿eh? Com això que menges ara.
Laura: ‒Mama, dic menjar animals, no dic hamburgueses!

Quasi (2)
‒Els mosquits m'han atxitxarrat.
‒Acribillat.

Contes en castellà
‒Aquest és el conte que m'ha comprat el papa.
‒Ah, molt  bé. ¿El llegim?
‒Sí!
‒[...] I ja està. ¿T'ha agradat?
‒Sí. I ara me'l llegiré en castellà!
‒¿Ja en sabràs?
‒Sí. "Hi havia una vez..."

Grans preguntes de la humanitat
‒¿Què passarà quan tota la gent es mori?

Com t'ho diria...
‒Mama, t'ajudo a preparar l'esmorzar, que així anirem més ràpid.

Més cosins
‒Com que ja s'ha casat, ¿quan tindrà un bebè, la tieta?
‒Dona, no ho sé. Això no depèn de casar-se, ¿eh?
‒M'ho has de dir!!! Ho vull saber!!!

4 de juny del 2015

Corcs

Us confessaré un secret: reservo el llenguatge tavernari per a la intimitat. Si no n’heu pogut gaudir, és perquè el meu marit i una amiga en tenen l’exclusiva. De tota manera, a vegades tinc la sensació que no queda lluny el dia que rebentaré i l’estamparé contra algú que s’hagi interessat a comprar números a la rifa. Aventuro que potser l’edat m’està fent perdre diplomàcia, que probablement els fonaments de la paciència se’ls han anat menjant a poc a poc els corcs tot aquest temps. És una hipòtesi.

Perquè quan a l'institut em van demanar com era que una estudiant espaviladeta com jo triava l’itinerari de lletres, que era el destí dels enzes, vaig explicar que era el que m’agradava. Perquè quan em van preguntar per què havia escollit filologia en comptes de traducció, periodisme o comunicació audiovisual, que eren llicenciatures amb molt més estil, vaig descriure els atractius que hi trobava. Perquè quan van fer escarafalls perquè el pis de lloguer que teníem era petit, vaig aclarir que res no em feia més feliç que compartir aquella capseta de llumins amb l’home que estimava i estimo. Perquè quan es van sorprendre perquè deixava una de les dues feines que tenia, vaig procurar fer-los entendre que la prioritat era passar més temps amb el meu fill. Perquè quan una periodista inepta em va protestar perquè li havia tornat intel·ligible la redacció d’una notícia que era un bunyol infecte, vaig invocar raons lingüístiques. Perquè quan alçaven les celles en saber que no duia la nena a l’escola bressol, justificava la meva decisió i l’acompanyava amb un trencaclosques de conciliació que la feia més digerible. Perquè quan el ginecòleg em va preguntar per què preferia els preservatius a les pastilles anticonceptives, que feien “les relacions sexuals més càlides”, vaig posar cara de moniato.

Però tot sovint se’m fa coll amunt haver d’argumentar opcions que no ho necessiten, haver de respondre a la pura dèria de ficar el nas a la vida dels altres. Que per què la nena no duu forats a les orelles? Doncs, mira, perquè no em rota. Que per què no et segueixo a Twitter? Doncs, sincerament, perquè no em surt de la punta de la fava. Que per què duc els nens a dinar a casa, si podria aprofitar el migdia per treballar? Doncs, ves, perquè em dóna la real gana. Que per què m'he tallat els cabells llarguíssims? Doncs, la veritat, perquè me la sua bastant el que en pensis. Cap pregunta més? Un dia se m’escaparà una resposta d’aquestes.

I qui sap si direu que com a llenguatge tavernari seria prou suau, això. Però ja us he dit al començament qui en té l’exclusiva, del de debò.

22 de maig del 2015

Cardiologia pediàtrica (crònica d'una espera)

En una de les revisions periòdiques d’un dels meus fills, l’eficient i meravellosa pediatra del CAP li va detectar un buf al cor. Ja l’hi havia sentit en altres revisions i llavors no ho havia considerat un motiu d’alerta, però ara ha trobat que convé que un cardiòleg hi faci un cop d’ull per si de cas.

No t’hi angoixis em diu, fitant-me amb els seus ulls blaus, fa tota la pinta de ser fisiològic i ja està.
‒¿I això què vol dir?
Que no va associat a cap patologia, que no serà res.
‒¿Pot fer esport?
I tant!

Bé. La doctora em fa un paper que haig de portar al taulell de l’administrativa. L’administrativa tecleja les dades, m’imprimeix la sol·licitud de derivació i m’explica que l’Hospital de la Vall d’Hebron es posarà en contacte amb mi en el termini d’un mes. Tenen la meva adreça, el meu número de telèfon fix, el del mòbil i també una adreça electrònica.


Si al cap d’un mes no t’han dit res, aquí al CAP podem veure si ja tenen programada la visita afegeix.

Fa un mes comptat i no en sé ni gall ni gallina. Vaig al CAP. Allà em diuen que els consta que a la Vall d’Hebron la sol·licitud de visita encara està pendent de programació.


T’hauràs de posar en contacte amb l’hospital.

Em donen dos números de telèfon, però sense especial convenciment que siguin els que toquen.

Seguim. Els números que l’administrativa em dóna no són els que necessito, però en un d’ells una dona em fa saber que a cardiologia pediàtrica pleguen a les tres. Jo estic trucant si fa no fa a un quart de quatre. Vaja. De tota manera, em dóna un telèfon directe. Se m’acut escriure també un correu a l’adreça de la Vall d’Hebron de consultes externes que tenen a la plana web (no tinc ni idea de a qui se suposa que m’haig d’adreçar).

Això era ahir. Avui he trucat al presumpte telèfon directe 
que em van facilitar ahir, i resulta que tampoc ho és. Me’n donen un altre. Des de les deu i vint, he trucat tres vegades. No respon ningú. He escrit a dues adreces més de l’hospital d’atenció a la ciutadania. En una no és que no atenguin la ciutadania, sinó que ja ni reben el correu, perquè rebota. També l'envio a una adreça de cardiologia pediàtrica.

I així, anar fent.

Per motius completament aliens a tot això, tinc entès que es va canviar una mica el protocol de programacions mèdiques. Ara, es veu que els qui determinen la prioritat de visites són els metges, mentre que abans en alguns casos podia tenir més pes la part administrativa (el primer que arriba, el primer que es visita, diguem). Si realment és així, em sembla coherent. Em sembla lògic que si hi ha, posem per cas, trenta visites pendents, siguin els metges els qui estableixin que primer van aquests i després van aquells, d’acord amb el diagnòstic que hi hagi. I que si això va així, té sentit que no et donin l’hora al moment, perquè abans ha de revisar l’expedient l’equip mèdic. I entenc, per les paraules de la pediatra, a qui tinc plena confiança, que el cas del meu fill no és ni urgent ni prioritari. Que trigui una mica sembla que entra dins d’uns paràmetres comprensibles. 
Però ha estat l'atzar el que ha fet que tingués una notícia llunyana d'aquests canvis. Sense saber això, encara estaria més intranquil·la.

Ara fa un mes que sóc als llimbs. I en comptes que em donin hora ells dins del termini establert, perquè faig bé la meva part i m’espero, resulta que fa dos dies que haig de perseguir l'hospital. I no sé ni tan sols on haig de perseguir-los, perquè ningú m’ha facilitat el mètode de contacte que se suposa que haig de fer servir. Remenar pàgines web, anar trucant d’un número a l’altre, i quan per fi sembla que aconsegueixo el que toca, no me l’agafen. Atrapada en una teranyina. Intento també veure si hi ha cap informació que es pugui consultar en línia. Res.

Espereu-vos un moment. Ara mateix són les 11:15. Faré un nou intent.

Res. Ara comuniquen.

Desesperant.

Espera, que ara em truquen. Una veu de dona, amabilíssima, em diu que acaba de rebre un correu meu una mica estrany.


Estrany?
És que jo ja no treballo a la Vall d’Hebron, treballo en un CAP. I per això m’ha sobtat rebre el teu correu. A més, jo era a cardiologia, però a trasplantaments, que tampoc seria el teu cas, i, clar...
Ah, doncs, no ho sé, perdona. Jo he agafat l’adreça de la pàgina web... No deu estar actualitzada, suposo...
Ja. De tota manera, com que hi treballava i els conec, miraré a veure què passa. Tens el telèfon tal? És el directe.
Sí, sí. Si ja hi he trucat quatre vegades, i res.
Ja... És que hi ha una secretària per a tota l’àrea i no dóna a l’abast, pobra. Jo quan treballava allà i li havia de dir alguna cosa, anava a veure-la directament, perquè que t’agafés el telèfon era com que et toqués la loteria. Va tothom saturat. La sanitat pública... Anem saturats. Però miraré a veure si et puc ajudar, a veure si hi puc contactar.
Doncs, moltes gràcies. Sobretot perquè no et toca. No dubto de vosaltres, eh? Ja m’imagino que sou els primers que feu tot el que podeu, però...
I si no, mira, truca a tal. Jo crec que potser, des d’allà, t’ho poden resoldre internament.
Moltíssimes gràcies.
De tota manera, pel que em dius, no sembla que sigui un cas de risc, eh? Vull dir...
Sí, sí, ja ho sé, ja ho sé. Confio a cegues en la pediatra i no crec...
Tenia febre quan l’hi van detectar?
No, no.
Clar, vull dir, que si el nano no es cansa, no té febre o altres símptomes, doncs, segurament li faran una eco per descartar res i ja està, eh? Vull dir...
Sí, sí, sí.

És per treure’s el barret. Una professional que ja no treballa allà es posa en contacte amb mi al moment i farà gestions per mi per una qüestió que sembla que no és urgent, i a més prova de tranquil·litzar-me. Li dono les gràcies unes quantes vegades. No sé què més puc fer. Bé, sí que sé què puc fer. Com a mínim, maleir que s’hagi de suplir amb bona fe i voluntarisme allò que hauria de ser un servei públic prioritari.

Torno a trucar. Són tres quarts de dotze. No m’ho puc creure! Me l’agafen! I em respon una veu també amable. Costa de creure que treballant sense donar l’abast puguin tenir l’esma de respondre de bon humor. Tan bon punt dono el nom del meu fill em diu:


Sí, sí! Ja està programat.
¿Programat? Però jo no he rebut res...
Perquè encara no deus haver rebut la carta, però ja està enviada, ¿eh? Mira, ja t’ho dic: és tal dia, a tal hora, a tal lloc.

En prenc nota, li dono les gràcies i penjo de seguida. No vull allargar la trucada: vés a saber quantes trucades de quants pares esperen, com jo, que algú els digui alguna cosa.

Correu postal. Segle XXI. Telèfons, mòbils, adreces electròniques, internet, i haig d’esperar el carter. Sense comentaris.

9 de maig del 2015

Converses amb la Laura (12)

La mòmia de Tadeu Jones
Laura: ‒¿Mirem aquesta pel·li, iaia?
Iaia: ‒Hum, no ho sé. ¿Quina és?
Laura: ‒Surt un monstre embolicat amb paper de vàter.

¿A què juguem?
‒Mama, ¿després de dinar jugaràs amb mi? 
‒A què.
‒Al que jo vulgui.

Avantatges de Barcelona
‒Mama, ¿a Barcelona hi ha vampirs?

O no
‒Mama, ¿a Barcelona hi ha lladres?

Els llegums d'Aladí
‒És màgic! Com la llentia d'Aladí!!!

Gust i mandra de volar
‒Mama, ¿oi que seria guai poder volar?
‒I tant!
‒Podríem volar fins a la porta de l'escola, o per anar fins al metro per anar a veure els avis...
‒Dona, podríem anar volant fins a casa seva! I en comptes d'entrar per la porta, entrar pel balcó, ¿no? Seria divertit.
‒Seria molt cansat. Volar fins al metro.

L'amanida
‒¿I què? ¿Us agrada menjar l'amanida d'aquesta manera?
‒No, perquè tinc caca.

L'enyorança
‒Hola, bonica! ¿Com estàs? Una abraçada!
‒Em vénen ganes de plorar d'alegria...
‒¿Que m'has trobat a faltar?
‒Sí.


Postoperatori
‒Mama, quan li treguin les grapes al papa, ¿tornarà a ser el papa de sempre? ¿Podrà menjar pizza?

Vocació
‒Hem fet molt bé d'infermeres, ¿oi, Laura?
‒Sí. Sóc la doctora.
‒Ah. ¿De gran t'agradaria ser metgessa?
‒O metgessa, o venedora, o mestra.
‒Ah, mira. ¿Venedora de què?
‒De gelats.

17 de març del 2015

Totes les Tatianes

Quan va morir la periodista Tatiana Sisquella, la ràdio, la televisió i els diaris la ploraven, i amb ells tots els oïdors, teleespectadors i lectors. A la sempre terrible notícia de la mort d'algú tan jove víctima del càncer, s'hi sumava l'altaveu d'haver treballat als mitjans de comunicació i tenir companys de feina i amics compungits que no hi podien fer ulls clucs i traspuaven Tatiana als seus articles, als seus programes, a les seves col·laboracions setmanals. Sabem que quan la gent es mor se'n tendeixen a exalçar els trets positius, però en aquell cas el dol era tan unànime, les paraules dels companys casaven tant amb la imatge pública de Tatiana Sisquella, que resultava absurd pensar en una conxorxa, en un exercici de condol impostat. La mirada amable, el somriure ample, la veu franca, els cabells rossos que li queien en cascada. Tot això s'esfumava. Tot allò ho havíem perdut tots. Adéu. Adéu, Tatiana.

Jo, que no la coneixia personalment, també plorava. Fet i fet, sempre ploro. Un dels motius pels quals seria segurament una nefasta metgessa, psicòloga o treballadora social és que passaria el dia plorant els mals aliens, i la meva feina, que hauria de consistir justament a resoldre’ls o atenuar-los, aconseguiria uns resultats migradíssims. Potser podria ser eficaç en treballs de tipus més acadèmic, manegant xifres o tancada en un laboratori, però em temo que en el tracte personal l’ànim se m’esfondraria fins a tal punt, que paradoxalment al final seria l’afectat qui acabaria consolant-me a mi. Sóc moltes vegades, en canvi, una escriptora més o menys passadora que no escriu. Vull dir que tot sovint penso frases que faria servir en un text per parlar d’això o d’allò altre, encara que els darrers anys la immensa majoria de vegades no acabin escrites enlloc. Ajunto paraules. De vegades vénen i se’n van, hi ha cops que m’agraden més i altres que menys, però també pot ser que m’hi dediqui dies i dies, a arreplegar paraules ballarines dins del cap: hi cuso un brodadet aquí, clavo tisorada a aquell fil allà, un últim remat que no quedi a la vista. Una feina que potser sembla ximple, si no ha de quedar plasmada, però que a mi em fa feliç i m’ajuda. Tampoc no em ve de gust entrar ara en cap debat pseudoprofund sobre la utilitat de les coses.

Recordo que aquell dia el meu despertador encara no havia sonat. Jo mig dormia, mig em despertava, i el meu home va venir de la cuina, on tenia engegada la ràdio, i em va dir trasbalsat que s’havia mort la Tatiana Sisquella. Com? La Tatiana Sisquella? Segur? Un accident de trànsit, potser? No, càncer. Càncer, allò que els meus avis encara anomenaven un mal lleig. Se l’havia menjada per dins sense més ni més. Les ràdios, les televisions i els diaris li regalaven rams de flors de paraules amb el cor nuat, la veu trencada, les llàgrimes que enterbolien la vista. Jo em commovia amb aquella mort cruel i prematura. Plorava i embastava paraules tristes. Avui ja no les recordo, però el títol que hi volia posar no ha volgut marxar en tot aquest temps. Totes les Tatianes, s’havia de dir. L’article es diria Totes les Tatianes i parlaria de la Tatiana Sisquella, de la inclemència de les malalties que avui dia encara ens guanyen la partida, del dolor, de la tristesa.

El cas de la Tatiana, com és normal, va aconseguir una visibilitat pública extraordinària. I no cal gratar gaire per descobrir que tots tenim, desgraciadament, Tatianes a prop. Tatianes amb càncer, neuràlgia del trigemin, Alzheimer, infarts de cor, lesions medul·lars, ictus i tantes altres coses. I cada cop que veiem l’esclerosi múltiple de Miquel Martí i Pol, veiem una mica més tots els malalts d’esclerosi múltiple. I cada cop que llegim Sergio del Molino quan parla del seu fill Pablo, Màrius Serra quan parla del seu fill Llullu, Elisabet Pedrosa quan parla de la seva filla Gina, veiem una mica més tota la canalla amb leucèmia, amb paràlisi cerebral, amb la síndrome de Rett. I voldríem que el món fos el que sembla quan els parlamentaris catalans aplaudeixen la tornada de Rafa López a l’hemicicle després d’haver superat un càncer, quan els diputats espanyols aplaudeixen Uxue Barcos després d’haver superat un càncer. I per això ens guanya la indignació quan ens parlen de retallades en centres de salut, en investigació mèdica. Llegeixi’s servei d’hemodinàmica de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona,  llegeixi’s Centre d’Investigació Príncep Felip, llegeixi’s la immensa vergonya de la desatenció als malalts d’hepatitis C, tant se val. Per no parlar de la bena als ulls d’occident davant de malalties com la malària, l’ebola o el Chagas.

El dia 6 de març al migdia la meva mare em va telefonar. Em vaig témer el que em diria i em va dir exactament el que temia que em digués. El diumenge 8 de març acomiadàvem el meu tiet. Els enemics es deien càncer de pulmó i metàstasi. El meu tiet, Joan.

Recordo haver-li dit a la meva mare, d’adolescent, que el meu tiet feia ben bé cara de metge. No sabria definir com és una cara de metge, però no era com en aquells casos que examines de català gent que no coneixes, i resulta que la que t’afiguraves mestressa de casa de tota la vida deixa anar, en presentar-se, que treballa d’advocada d’una gran empresa que tot Catalunya coneix, just en el moment que tots els teus prejudicis silenciosos t’exploten davant dels nassos. El meu tiet era metge i feia cara de metge. Ulleres amples, parla pausada, mans de moviments suaus, una mirada de vegades irònica. M’imaginava els seus pacients. “Si aquest és el paio que m’ha d’operar, perfecte”, devien dir. La vocació per la medicina el va convertir en un traumatòleg tan reputat com estimat. Molts anys de pacients, d’operacions i d’hospitals, molts anys dedicats a salvar vides i millorar la qualitat de vida de la gent, li havien donat un prestigi guanyat a pols que recollia sinceres i infinites mostres de gratitud dels qui havien passat per les seves mans. I des de l’experiència de qui sap el que es fa, parlava amb menyspreu d’alguns gestors hospitalaris que no havien trepitjat quiròfans en sa vida i que donaven lliçons als facultatius sobre com s’havia d’organitzar el servei mèdic.

I arriba el dia que les arítmies no són només arítmies, que la tos no és només tos, que els ofecs no són només ofecs. Arriba el dia que es diuen càncer de pulmó, que es diuen metàstasi. I no hi ha manera de daurar la píldora, que no en va el meu tiet és un expert en càncer d’ossos i sap perfectament el pa que s’hi dóna davant de certs diagnòstics.

Quan acaba la cerimònia, el meu tiet José Luis, un cavaller dels pocs que deuen existir en aquest món, ens abraça a mi i al meu marit. «Somos unos llorones, y a mucha honra», ens diu amb un somriure trist i aquella afabilitat acollidora que sempre l’envolta i que encomana.

Jo ploro. Perquè, fet i fet, sempre ploro. I perquè què hem de fer tots els que l’estimàvem, si no plorar. Plorar i treballar perquè cada dia hi hagi menys Joans i Tatianes a qui plorar.



20 de febrer del 2015

Converses amb la Laura (11)

Les coses que s'aprenen a escola
‒Ui, Laura, a l'escola aprendràs moltes coses. 
‒¿Com quines?
‒Doncs, a escriure, els números, els dies de la setmana... ¿Tu et saps els dies de la setmana?
‒Sí!
‒A veure.
‒Dimecres, dijous, divendres, disset i divuit!

Primer dia d'escola
Presentació de la Laura amb la seva mestra:
‒Hola! ¿Com et dius? Em sembla que ho endevinaré, perquè ho diu aquí a la samarreta...
‒Laura. Tinc tres anys.
‒¿Tres anys, ja? Que gran, ¿eh?
‒Sé menjar amb forquilla, però amb ganivet no.

Ulleres de nedar
La Laura es posa unes ulleres de nedar per jugar.
‒Mira, mama! Sóc una piscinera!

La fórmula de les endevinalles
‒Mama, jo sóc la mestra i tu ets la nena. Nena, ara dibuixo una cosa a la pissarra, i m'has de dir què és, ¿d'acord?
‒D'acord.
‒¿Què és això, nena?
‒Mmm...
‒¿Et rendeixes?

Grans preguntes de la humanitat
‒Mama, ¿als talps els fa por la música?

A l'ascensor
La Laura i jo entrem a l'ascensor. Pitjo el botó i ella diu...
‒Enlairament!

Grans preguntes de la vida
‒Mama, ¿què passa si quan sigui gran tinc un nòvio i ell no em vol...?

Posar-la damunt l'estufa
‒¿Què fas, amb aquesta samarreta?
‒La vaig a estufar.

El valor d'un penis
‒Mama, ¿per què les nenes tenen vulva i els nens penis?
‒No t'ho sé explicar. Però ja està bé que siguem diferents, ¿no? Si tothom fos igual, seria més avorrit, em sembla.
‒Jo voldria tenir penis.
‒¿Ah, sí? ¿Per què?
‒Perquè fer pipi dempeus és molt guai!

És més fàcil del que sembla
La Laura m'ensenya un dibuix.
‒Mama, ¿saps què és, això?
‒Eeeeh... ¿Un plat de llenties?
‒No.
‒¿Un plat de sopa?
‒No.
‒Mmm... ¿Confeti?
‒No! És una rodona gran amb moltes rodones petites a dintre!!!!