25 de març del 2011

Laura



I llavors has somicat i t'han estirat sobre el meu pit i he vist la teva carona rodoneta, tota galtones, i els teus ulls oberts desconcertats que descobrien aquest món nou que t'acull, i els teus cabells foscos, i els teus bracets molsuts que s'agitaven mig trasbalsats, mentre jo t'acaronava la pell i els cabells humits i et deia hola, hola, Laura, sóc la mama, que bonica que ets, entre llàgrimes, i et mirava voraçment i et tocava com si poguessis ser un miratge i corressis el perill de desaparèixer, ets tu, ets tu, Laura, que et tinc aquí i no m'ho crec, preciosa, princesa. Acariciar-te, Laura. Abraçar-te, Laura. Besar-te, Laura. I tu continuaves somicant. Somicant música, Laura.

15 de març del 2011

Dimarts 15


El meu marit se'n va amb certa recança a la feina. Tem que en qualsevol moment li soni el mòbil i arribi massa just. Tinc els telèfons de diversos taxis a la memòria del meu mòbil. Els meus sogres em telefonen cada dia, i cada dia la conversa és igual. ¿Et trobes bé? Sí, tranquils. ¿Cap problema? No, no, tot bé. ¿Necessites res? No, gràcies. Els meus pares també van informant-se. De tant en tant gotegen correus electrònics que pregunten: "¿Ja?". No, ja, no.

Plou de valent. Una rentadora que vam posar fa dos dies la vam haver de tornar a fer perquè la roba estesa al balcó va quedar ben molla. Ahir, atenta als núvols, vaig ser a temps d'entrar la bugada a casa abans que ens tornés a passar per segon cop. Avui ja no hi ha res estès a fora, tenim l'estenedor al menjador. Vaig eixugant la roba sobre l'estufa perquè no se'ns acumulin bugades.

M'acaricio la panxa. Tinc la pell del ventre estirada, estirada, estirada. Em tiba i de vegades em fa certa picor. M'hi vaig posant crema hidratant. El melic, sortit enfora, com un periscopi que mira encuriosit què passa al món exterior. La Laura va saludant. Em dic a mi mateixa que la pobra ja gairebé no hi deu cabre, aquí dins. Penso en el seu jerseiet blau amb ratlles blanques que vull emportar-me a l'hospital i que he deixat al calaix de la meva roba interior.

Deixo passar les hores. Em fa l'efecte que la pluja ho sap. Però potser només és que m'ho miro amb els ulls de la literatura.

13 de març del 2011

Encara no...

Divendres passat vaig sortir de comptes. Som a diumenge. I res. La Laura no es decideix a sortir. Dec tenir un úter acollidor. El Quim opina el mateix:
-Mama, la Laura potser diu: "Estic molt bé a la meva caseta!"
Deu ser això. I nosaltres que comptàvem que aquesta setmana ja la tindríem aquí...! No escarmentem. En qüestió de canalla, sovint val més no fer gaires plans. Són especialistes a desballestar-los.

Ahir vam anar a l'hospital. La nena no havia parat de moure's en tot el matí i jo havia anat tenint dolors. Però pel que sembla, la nena només es va encaixant a la pelvis. Ni contraccions de part, ni dilatació, ni trencament d'aigües. Au, cap a casa de nou, a esperar i esperar. Ja me'n canso, d'esperar.

5 de març del 2011

Converses amb el Quim (IX)

T'acompanyo a l'hospital
-Quim, quan la Laura hagi de néixer, jo hauré d'anar a l'hospital, ¿saps?
-Jo vindré amb tu, no vull quedar-me sol.


Globus (I)
-¿Te'n recordes, de com es deia això que posen dins dels globus perquè s'enlairin sols...?
-Sí. Inflamació.


Globus (II)
El Quim té un globus que s'ha anat desinflant una mica. Li pregunto:
-¿Què li ha passat, a aquest globus?
-Té una desinflació.


Menjar saludable
-Quim, ¿vols un Huesitos? Ai, si no saps què és!
-Sí que sé què és! És un petó!
-Ha, ha! Un "besito" no! Un Huesitos!


Sentit de família (I)
-¿Saps què li ha passat al papa aquest matí? Doncs que ha apagat el despertador i s'ha tornat a adormir! Si no l'arribo a despertar jo, hauria arribat molt tard a la feina.
-Doncs jo volia que apagués el despertador i es quedés aquí amb nosaltres.


Sentit de família (II)
-Quim, ¿què et sembla si vas tu sol a comprar un gelat per les postres?
-No! Jo sol no! No tinc diners.
-Doncs jo te'n dono i ja està. Hi vas sol, ¿d'acord?
-Però no puc, sol! Em trepitjaran com al Patufet!
-Home, Quim, tampoc no ets tan petit!
-No, sol no hi vull anar...
-¿Per què no?
-Hi anem els tres perquè som una família.


Conduir
-Mama, ¿tu no condueixes?
-Mira, jo abans conduïa una mica, però fa molt de temps que no ho faig i ara n'hauria de tornar a aprendre.
-Però mama, n'hauries de saber.
-Sí, suposo que algun dia me n'hauran de tornar a ensenyar.
-Mira, jo t'ensenyo com es fa. Es fa així [i estira els braços i tanca les mans com si agafés un volant!].

1 de març del 2011

Gravidesa

"¿De quant estàs? ¿De sis mesos?". Doncs no, en teoria em falten nou o deu dies per sortir de comptes. "Doncs no tens la panxa gaire grossa", em diuen. Home, si guanyar uns setze quilos no és suficient, no sé què dir-te.

Tinc la síndrome Moby Dick. Vaig passejant la meva panxa voluminosa, mentre la Laura es decideix a canviar de postura. Vet aquí un peu, vet aquí una empenteta, vet aquí que m'encaixo per baix. I bonys viatgers em deformen la rodonesa de la gravidesa, desplaçant-se d'un costat a l'altre. Dolors al sotaventre. Mal d'esquena. I com costa, tornar-te a posar dreta quan t'ajups. De tant en tant, una contracció. ¿Comptem? No, cap regularitat, encara. De moment, no cal córrer a l'hospital. La Laura té demandes: a una àvia li faria il·lusió que nasqués el mateix dia que el pare de la criatura, l'avi opina que no li fa gràcia la mateixa coincidència, el meu marit li demana que no hàgim de córrer de nit i que es decideixi a sortir quan ell sigui al meu costat i en hores de poc trànsit. Ara per ara ella no fa cabal de res, diria. Com una senyoreta en un hotel de cinc estrelles.

Jo ja en tinc ganes, de parir. Ara que falta poc, el compte enrere em sembla més lent que mai. M'imagino sovint que la tinc als braços, que dorm tranquil·la, que em mira encara que sigui per a ella un conjunt d'ombres difuminades. L'hem patida tant, aquesta nena... Amb el Quim vam tenir l'explosió de la novetat, tot engrandit, tot magnificat, un nadó de cop i volta al centre del teu món. Em fa l'efecte que amb la Laura serà diferent, serà també el plor pel dolor passat, l'alegria d'abraçar-la i saber que allò ha quedat enrere. I, en certa manera, em sembla que serà també la relativa tranquil·litat de transitar un camí fressat. En tots dos casos amb tendresa, amb amor, amb l'evidència de la fragilitat i la responsabilitat davant dels ulls...