1 de març de 2011

Gravidesa

"¿De quant estàs? ¿De sis mesos?". Doncs no, en teoria em falten nou o deu dies per sortir de comptes. "Doncs no tens la panxa gaire grossa", em diuen. Home, si guanyar uns setze quilos no és suficient, no sé què dir-te.

Tinc la síndrome Moby Dick. Vaig passejant la meva panxa voluminosa, mentre la Laura es decideix a canviar de postura. Vet aquí un peu, vet aquí una empenteta, vet aquí que m'encaixo per baix. I bonys viatgers em deformen la rodonesa de la gravidesa, desplaçant-se d'un costat a l'altre. Dolors al sotaventre. Mal d'esquena. I com costa, tornar-te a posar dreta quan t'ajups. De tant en tant, una contracció. ¿Comptem? No, cap regularitat, encara. De moment, no cal córrer a l'hospital. La Laura té demandes: a una àvia li faria il·lusió que nasqués el mateix dia que el pare de la criatura, l'avi opina que no li fa gràcia la mateixa coincidència, el meu marit li demana que no hàgim de córrer de nit i que es decideixi a sortir quan ell sigui al meu costat i en hores de poc trànsit. Ara per ara ella no fa cabal de res, diria. Com una senyoreta en un hotel de cinc estrelles.

Jo ja en tinc ganes, de parir. Ara que falta poc, el compte enrere em sembla més lent que mai. M'imagino sovint que la tinc als braços, que dorm tranquil·la, que em mira encara que sigui per a ella un conjunt d'ombres difuminades. L'hem patida tant, aquesta nena... Amb el Quim vam tenir l'explosió de la novetat, tot engrandit, tot magnificat, un nadó de cop i volta al centre del teu món. Em fa l'efecte que amb la Laura serà diferent, serà també el plor pel dolor passat, l'alegria d'abraçar-la i saber que allò ha quedat enrere. I, en certa manera, em sembla que serà també la relativa tranquil·litat de transitar un camí fressat. En tots dos casos amb tendresa, amb amor, amb l'evidència de la fragilitat i la responsabilitat davant dels ulls...


5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja arriba, ja arriba! I quan vinguem a Barcelona a l'estiu la veurem! Però seguirem estant pel Quim, eh, que segur que el pobret se sentirà una mica destronat.

Espero donar notícies aviat de la feina de l'any que ve...

Abraçades,
Albert

Ira ha dit...

Estàs guapíssima! I quina panxa :)

Cada nen ha vingut quan ha vingut i ha portat i aportat el que necessitaveu en aquell moment. Que feliç imagino en Quim (i a vosaltres clar)

I ja tinc ganes de llegir frases ingenyioses seves sobre la germaneta :)

Cris ha dit...

Totalment d'acord amb l'Ira! Estàs guapíssima! I Déu n'hi do la panxulina! Ja queda molt poquet!!!
Sigui quan sigui que la Laura es deicidexi a sortir...segur que tot anirà molt bé i segur que el Quim serà el millor germà gran que la Laura podria haver desitjat!

Segona ha dit...

Doncs ara, que ja deuen haver passat potser un parell de setmanes de la foto, tinc la panxa encara més grossa. La llevadora diu que no creu que la nena pesi menys de tres quilos sis-cents...!

marta ha dit...

Gemma, guapa!
encara estàs per ací?
que li falta a aquesta nena? que no la deixes sortir?
com pot dir la gent que tens una panxa de sis mesos! jeje, la Laura deu estar molt a gust.
Estàs estupenda, a veure si t'envie jo també alguna foto, encara no m'he fet cap.
Una abraçada!!