29 d’abril del 2012

Converses amb el Quim (24)

Crispetes petites
Mama: -¿Què et sembla si a la Laura, en comptes de nineta, li dic crispeta?
Quim: - :) Mama, ¿oi que nineta rima amb crispeta?
Mama: -Doncs sí.
Quim: -I una crispeta petita, ¿és una crispeteta o una crispetita?


L'universal masculí
-Mama, ¿què era una trompa de Fal·lopi?
-És per on passa l'òvul abans d'arribar a l'úter.
-Ah, sí... ¿I què era l'úter...?
-El lloc de la panxa d'una dona on, si l'òvul s'ajunta amb un espermatozou, creix un nen o una nena com tu o la Laura. I si no s'ajunta amb cap espermatozou, doncs llavors les dones tenim la regla. Allò que et vaig explicar que traiem sang, ¿te'n recordes?
-Sí. ¿I fa mal, la sang?
-La sang, no. Però de vegades sí que fa una mica de mal de panxa, quan les dones tenim la regla. Això sí.
-Doncs m'agrada ser un nen, perquè així no tindré la sang i no em farà mal la panxa. Ni tindré un nen, que em sembla que també fa mal, això.


Versionant Michel Teló
-#¡Melissa! ¡Melissa! / ¡¡¡Así no se levantaaaa!!!#
-?!?!


Cucs que caminen
-Mama, ¿els cucs poden caminar cap enrere?
-Doncs no ho sé. Em sembla que no, però no ho sé. ¿Per què m'ho preguntes?
-Perquè volia saber-ho.
-Sí, però vull dir que com és que m'ho preguntes. Si heu parlat de cucs a l'escola, o has mirat un llibre que parlava de cucs...
-No. Ho he preguntat perquè m'ha vingut de gust i ja està.
-Ah.


Crits
La Laura rondina i crida, i el Quim li diu:
-Laura, no cridis!!! Que això no és un cridatori!!


Una xicra
-Quim, ¿te'n recordes, de com es diu un trosset d'aquests de xocolata?
El Quim mira la xocolata que s'està cruspint, i diu:
-¿Nestlé?






Botons
M'assec al sofà i em descordo els botons dels pantalons per anar més còmoda. El Quim s'hi fixa i em diu rient:
-Mama, ¿què fas amb els botons dels pantalons descordats? ¿Que et penses que són unes castanyoles o què? :))
-És que així estic més còmoda!
-Doncs corda-te'ls, que fas el ridícul!






Plàtan i pistatxos
-Quim, ¿primer t'has menjat el plàtan i després els pistatxos...?
-No. Primer m'he menjat plàtan i pistatxos, després pistatxos i plàtan, i quan s'ha acabat el plàtan, llavors només pistatxos.
-Tot aclarit, doncs.


Pantis
Juguem al sofà amb uns pantis nous de la Laura. Me'n poso uns al cap i li dic que sóc un conill. El Quim es pixa de riure, n'agafa uns, se'ls posa igual, se'ls estira cap avall i em diu:
-Doncs jo sóc l'Spiderman-Conill!!! 




En un espectacle de màgia
Mag: -Y hay 26 cartas rojas. Unas, 13, se llaman corazones. Son muy románticas y tienen forma pues de corazón. Las otras rojas son rombos y tienen forma de...
Públic: -Rombo.
Mag: -Eso. Las otras 26 son negras. De estas, 13 son tréboles. Tienen una forma así con tres hojas, una forma bucólica, que quiere decir campestre, de...
Públic: -Trébol.
Mag: Claro. Y luego hay las picas, que son como un corazón al revés y tienen forma de... ¿qué es una pica? No sé.
I el Quim salta enmig del públic:
-Un lloc per rentar-se les mans i les dents!!!
[I tot el públic pixant-se de riure, i el mag sevillà sense entendre què coi ha passat.]

19 d’abril del 2012

La sirena


“No m’agrada la Rambla”, em diu la Maria després d’un silenci, fixant la mirada dels seus ulls prominents gentada enllà. Li responc que a mi tampoc. Sempre em fa l’efecte que aquest bullici humà m’expulsa.

Gràcies a ella i a la Carla, tinc una entrada a platea per al concert de la Sílvia Pérez Cruz al Liceu. Sepultada de feina i obligacions familiars, em fa molta il·lusió tenir per un vespre un parèntesi per escoltar-la en directe des de la fila 8. Amb la sala a les fosques, surt a l’escenari amb un vestit blau marí i els cabells deixats anar, ben llargs i ondulats.

Em pensava que era un concert de la Sílvia Pérez Cruz, però em fa l’efecte que anava equivocada. Davant hi ha una sirena que furga sense compassió la nostra intimitat més profunda i recòndita, i fa supurar els sentiments que tota la vida ens han anat quedant travessats al coll en un nus. Aquesta veu teixeix melodies amb notes mai no imaginades prenyades d’una feixuguesa volàtil, d’una densitat que flueix lleugera. El dolor encarnat en música encén llàgrimes que regalimen buscant en la tebior de les galtes una mica d’escalfor abans de morir esclafades per un mocador oportú o precipitar-se amb resignació contra el genoll o a terra. I aquesta criatura d’un altre món balla enmig de les onades del caient del seu vestit. Uns braços despullats dansen dolços amb suavitat de vellut o colpegen enemics eteris amb ràbia.

No, Sílvia, no. Et penses que les teves paraules planeres entre cançó i cançó ens faran creure que ets mortal. Que aquest somriure tímid ens farà veure’t com una nena en una cerimònia que li ve gran. Que aquestes sabates de taló de vermell ens faran oblidar la teva cua de peix. Que la teva humilitat quan ens dónes les gràcies ens farà pensar que, realment, t’estem fent un favor venint a escoltar-te.

Però els que érem divendres al Liceu no hem caigut al teu parany. Els nostres cors, Ulisses sense fermalls, es van estavellar irremeiablement contra les roques dels teus esculls.

Tornant cap a casa, unes prostitutes nigerianes s’arraïmen en una cantonada de la Rambla. Em fan pensar que la vida pot ser molt cruel, molt salvatge, molt injusta. Com la mort prematura d’un pare. I ens pot regalar coses belles. Com la música de Sílvia Pérez Cruz.


9 d’abril del 2012

De pollastre!

Enmig de la desolació del degoteig d'establiments que han anat plegant els últims anys al barri, també hi ha, a Déu gràcies, alguns negocis nous que sembla que aguanten l'envestida d'aquests temps econòmicament complicats. Uns d'aquests emprenedors són (oh, sorpresa!) uns pakistanesos que han obert un petit restaurantet on serveixen, bàsicament, durums, kebabs, falàfels i pizzes. El local és discret (no hi ha gaires taules), polit, i encara que mai no l'he vist ple com un ou, sempre s'hi acostuma a veure clientela. I és pràctic comprar-hi el sopar de tant en tant, per estalviar-te haver d'entrar a la cuina al vespre, quan ja només tens ganes d'una estona de sofà quan els nens ja dormen. Com que qui torna a casa al vespre acostumo a ser jo, he assumit el paper de compradora de durums oficial. Si fa no fa un cop per setmana, m'hi aturo per comprar-ne un parell o tres. D'això ja fa uns mesos.

El primer dia, en acostar-me al taulell, després d'un hola preceptiu vaig demanar al noi que apuntava les comandes dos durums de pollastre i un durum de vedella. Em va mirar amb ulls interrogants.

-¿Uno de pollo y dos de...?

Li ho vaig aclarir somrient, no fos cas que pogués arribar a la conclusió que els catalanoparlants som esquerps de mena. I així, l'escena es va anar, més o menys, repetint, i el noi va aprendre que pollastre vol dir pollastre, i vedella vol dir vedella. L'assiduïtat ha fet que em rebin amb un somriure i que recordin que no vull salsa picant. Fins i tot, un dia em van regalar unes patates fregides, i un altre un suc per al Quim.

El cas és, tornant enrere, que potser a la tercera o quarta visita el noi em va demanar:

-¿Tú hablas siempre en catalán? -una pregunta que denota que no se li acostumen a adreçar en la meva llengua. 
-Sí -vaig respondre somrient, no fos cas que.
-Yo no hablar, pero entiendo -va dir en el seu castellà de sioux de pel·li doblada.
-A poc a poc -se'm va acudir dir.

Quan compres durums per endur-te'ls, si són diferents, tenen la bona pensada d'apuntar-te amb retolador, a sobre del paper d'alumini, alguna indicació que permeti diferenciar-los. En el meu cas, doncs, o bé posaven una "T" o "ternera" en el de vedella, o bé una "p" o "pollo" en el de pollastre.

Abans-d'ahir, un detall petit però important va modificar una mica l'escena habitual. Abans-d'ahir, després de fer la comanda, el noi va agafar el retolador, com de costum, per posar la indicació pertinent. I abans de posar-lo a la bossa, s'ho va fer venir bé perquè em fixés que, aquest cop, hi havia escrit "pollastre". I me'n vaig adonar. I em va agradar molt el gest, és clar. Espontàniament, em va sortir un somriure esplèndid i gens forçat. Ell i els seus companys, atents a la situació perquè evidentment s'ho devien haver parlat, també van tornar-me el somriure amb complicitat. Vaig dir bona nit i vaig sortir del local, mentre sentia com reien darrere meu.

El meu marit opina que allà hi treballen molts nois que, per dir-ho finament, segurament tenen poques opcions de donar sortida a determinades necessitats fisiològiques. Poca dona corre per allà, vaja. Cosa que, al seu parer, els pot conduir a ser més amables amb mi que no pas amb clients barbuts com ell, posem per cas. Potser sí, que tot hi ajuda. Encara que jo, amb franquesa, tampoc no sóc res de l'altre dijous. ¿Però sabeu què us dic? Que no penso deixar que el meu cromosoma X i la testosterona pakistanesa ens espatllin aquest petit progrés en la normalització lingüística.