30 d’octubre del 2011

Diumenge

Aquest matí, després de donar-li el biberó de l'esmorzar, he tornat a deixar la Laura al bressol. Però ella s'ha posat a rondinar. Una mica de moixaines, una mica de paciència, i ha tornat a caure. Però... preeeet! El seu propi pet l'ha despertada. En aquell moment no m'ha fet gaire gràcia perquè jo volia continuar dormint; però la veritat, ara que hi penso me'n fa força. Bé, el cas és que l'he ficada amb mi al llit i ha funcionat. Hem fet el ronso una estona més.

Un bon presagi: ha estat un diumenge diumengejat. Hem esmorzat amb calma i hem aprofitat el sol per anar a passejar amb els nens. El Quim ha fet el trasto pel parc, i ha jugat amb sorra amb un altre nano. Hem gronxat la Laura en un gronxador amb cadireta. I quan ja n'hem tingut prou, hem comprat l'avituallament: croquetes, fideuà, tiramisú, braç de gitano de nata. Hem tornat a casa amb diaris sota el braç.

A la tarda, hem fet una mica el gos -relativament, amb nens ja se sap.

I això és el que se'n diu  un diumenge ben aprofitat. "¿No era el diumenge, el dia del senyor?", m'ha dit el manso assenyalant-se a ell mateix. Digues que sí, amor.

19 d’octubre del 2011

Converses amb el Quim (XVIII)

Tovallons
Papa: -El tovalló va a la dreta.
Quim: -Jo dic que va a l'esquerra.
Papa: -Doncs va a la dreta. ¿Que no tinc mai raó, jo, Quim?
Quim: -Eeeeh... Doncs de vegades sí i de vegades no, però ara tinc raó jo. [...] Em sembla que necessito dos tovallons, per si m'embruto les dues mans.


Aprenentatge significatiu
A la sortida del metro, com que anem amb el cotxet de la Laura, hem d'agafar l'ascensor. Quan s'obren les portes, el Quim hi entra el primer de seguida. Les portes comencen a tancar-se quan nosaltres encara no hi hem entrat, així que el seu pare s'afanya i s'hi fica enmig perquè es tornin a obrir.
Mama: -Però Quim...! Vigila, home! ¿Que no t'hem dit mil vegades que a l'ascensor no hi pots anar sol? ¿Que no ho veus, que t'hi hauries pogut quedar tancat a dins tu sol? ¿I llavors què faries, eh? ¿Què faries?
El Quim es gira, mira els botons que altres cops li hem explicat per a què serveixen, i assenyalant el botó d'alarma diu:
Quim: -Doooncs... pitjaria aquest botó!


Trucant al gos
El Quim té un telèfon de joguina que diu burrades i fa música infernal. Comença a pitjar un botó del telèfon, i per desconcertar-lo (i perquè pari de fer-lo sonar, és terrible), li plantejo un joc...
Telèfon diabòlic: -¡Vamos a llamar al perrito!
Mama: -¿Què, no truques al gos?
Quim: -:-)
Mama: -¿Li truques o no?
Quim: -És que és de mentida!
Mama: -Doncs jo he sentit que deia que truquessis al gos. Ho he sentit de veritat.
Quim: -Però és que no és de debò!
Mama: -Va, home, truca-li.
Quim (despenjant l'auricular i posant-se'l a l'orella): -Hola, gos! No et penso fer ni cas! -i penja amb un cop.


Si no vols allargar-te...
El seu tiet ens comença a explicar a una cosa, i de sobte el Quim el talla...
Quim: -Tiet, si has de dir una cosa molt llarga pots dir etcètera!


El Kit Kat
Sóc recollint la cuina mentre el Quim acaba de sopar. Son pare i la Laura són al menjador. El Quim ve a la cuina.
Quim (fluixet): -Mama, t'haig de dir una cosa.
Mama: -Digues.
Quim (fluixet): -Vine, a cau d'orella.
Mama: -¿A cau d'orella? ¿Per què?
Quim (fluixet): -Perquè el papa no em senti.
Mama: -No et sentirà, home, que és al menjador. ¿Però què m'has de dir?
Quim (fluixet): -És que no vull que em senti.
M'ajupo, doncs, perquè em parli a cau d'orella...
Quim (a cau d'orella): -Mama, dóna'm un Kit Kat.
Mama: -Aaaah! A veure, ¿què t'ha dit, el papa? ¿Que te'l pots menjar o que no?
Quim: -Que no me'l puc menjar, però jo me'l vull menjar.


Coses de germans
Després de veure una dona embarassada...
Mama: -¿Què et sembla, Quim? ¿A tu t'agradaria tenir més germans?
Quim: -Sí, però que no rondinin tant com la Laura.


Batejant un peluix
Mama: -La Meritxell diu que aquest gat es diu Faristol!
Quim: -Doncs jo li vull dir Marca.
Mama: -¿Marca...?
Quim: -Com Marc, però de nena.


Arribant a casa
Mama: -Hola, Quim!
Quim: -Hola, mama!
Mama: -¿Ja has dinat?
Quim: -Sí.
Mama: -Ah, molt bé! ¿I què has fet, avui, a escola?
Quim: -No cal que t'ho expliqui, perquè ja l'hi he explicat al papa.


Recordatori
Mama: -Així que has estat amb uns altres nens, avui.
Quim: -Sí. De la classe de les girafes.
Mama: -¿I t'ha agradat? ¿T'ho has passat bé?
Quim: -Sí. Havíem d'encerclar els animals que menjaven herba.
Mama: -Ah, molt bé. ¿I quins nens hi havia?
Quim: -Eeeh... La Paula.
Mama: -¿I com és, la Paula?
Quim: -Té els cabells... verds.
Mama: -Ha, ha! No deuen ser verds, home! Deuen ser... taronges, com els de la Mar.
Quim (empipat): -És que sóc daltònic!!!
Mama: -Ja ho sé, home, ja ho sé... No t'enfadis!

10 d’octubre del 2011

Concert de Petit




La Carla em convida a un concert. Un concert no estàndard: ella i la Maria han invitat amics i coneguts a escoltar les cançons que Joan Castells, és a dir, Petit, cantarà al terrat de l'edifici de Gràcia on viuen. M'hi animo. La cita és diumenge a les sis de la tarda. Hem quedat per dinar amb els meus sogres, al barri del Carmel. Havent dinat, agafo l'autobús fins a la plaça Sanllehy, i com que vaig amb temps de sobra i fa un temps esplèndid, decideixo fer cap a ca la Carla a peu. És tota una experiència, caminar sense nens. Els carrers estan quiets, tranquils, les persianes dels comerços abaixades. Barcelona calmada.

Arribo al seu pis cap a dos quarts de sis, les saludo. La Carla rep amics, la Maria fa croquetes. La gent va arribant i s'ofereix per pujar cerveses, tovallons, gots. Cap a un quart de set pugem tots al terrat. Xerro un momentet amb la Georgina, una noia amb qui havia parlat fa temps arran de la meva tesina i que m'ha saludat, encara que jo en un primer moment no l'he reconeguda. És amiga de la Maria. Només la conec a ella, a la Carla i a la Maria. Som una cinquantena de persones. I com em passa sempre que sóc en una trobada de força gent, em sento una mica fora de lloc. Em fa l'efecte que allà no hi encaixo, que hi desentono. M'ha passat sempre, des d'adolescent. Tinc la sensació que en qualsevol moment faré el ridícul, que em miraran com una intrusa, que no sabré congeniar. I després és possible que  m'ho passi la mar de bé, però d'entrada, la sensació és aquesta. No ho puc evitar.

La Carla munta una càmera mentre ens anem acomodant a terra, davant d'en Joan, que ens insta a apropar-nos perquè cantarà sense micròfon. I comença el concert.

M'arrepenjo a la paret. En Joan canta amb les ulleres de sol, perquè el sol li toca força de cara. Davant meu veig la serra de Collserola, la torre de telecomunicacions que s'alça esvelta, la silueta de l'església del Tibidabo. El cel amb avions que de tant en tant trenquen el blau. Darrere, hi ha la torre del rellotge de la plaça de la Vila de Gràcia, amb les dues campanes d'arracades. El mar. Som enmig d'una estesa de terrats de Barcelona aliens al trànsit dels carrers, sobretot els diumenges a la tarda. S'hi està bé, aquí dalt. Al Víctor li encantaria, penso. En Joan ha començat a cantar, però encara m'haig d'acabar d'ubicar, encara hi sóc però no hi sóc. Miro els assistents, el paisatge. I a poc a poc sí, em trobo. I ara sí, puc escoltar. El sol va caient fins que ja no molesta en Joan, que es treu les ulleres. Fa fresca i em poso la jaqueta.

Resulta que m'agrada, com canta en Joan Petit. Hi posa vida. De vegades melangia, de vegades ràbia, de vegades calma. Amb una guitarra i prou. Però no li va l'estil transcendent, i entre cançó i cançó ens explica amb simpatia d'on neixen les cançons, fa broma sobre la precarietat dels músics, ens agraeix que hi hàgim anat. I l'escoltem amb respecte, perquè ningú no xerra, ni ens interromp cap trucada de mòbil, ni sentim estossegar ningú. Les cançons van sonant, es van encadenant, ens hi fiquem, les compartim. Sobretot això últim, les compartim. Ell les canta i nosaltres les escoltem, però anem de la mà, el concert el fem tots. I veig la Carla que abraça la Maria, aquella parella que es besa. Em deixo endur, no em cal res més. Només m'haig de dedicar a passar-m'ho bé, com tots aquests parells d'ulls que miren un home vestit de negre arrecerat en una guitarra que es diverteix tant com nosaltres.

I just quan en Joan comença el segon bis, m'acomiado de la Carla i marxo tan discretament com puc, perquè em sap greu que el meu marit s'encarregui sol del protocol d'abans d'anar a dormir dels nens. Em dol no haver pogut reprendre la conversa que he deixat a mitges amb la Georgina. I voldria haver donat també les gràcies a en Joan per aquesta vetllada tan fantàstica. Espero que, almenys per això darrer, aquest post ja farà el fet.

Podeu escoltar-vos o baixar les cançons del disc de Petit The Blackbird Daysi EP.
I aquí, un parell de vídeos. Gaudiu de Petit!




6 d’octubre del 2011

Amb els nens a la boca

Els nens ens socialitzen. Persones amb qui mai no hauries intercanviat sinó un "bon dia" educat, de cop i volta acaronen el teu marrec, pregunten quants anys té, li diuen que fa patxoca, li demanen si surt a passejar.  Al parc, acabes coneixent de vista alguns pares i alguns nens, i després te'ls trobes pel barri i els saludes. Xerres amb les mares (sobretot les mares) de les criatures que comparteixen classe amb la teva. Intercanvies informació amb la parella del segon, que té un vailet que es deu dur un meset amb la teva princesa. Que què menja o que no menja, que si dorm o si no dorm, que si té caràcter o no en té.

I també podem arribar a ser molt pesats, els pares. Sobretot, per a aquells que no tenen fills. Xatejant amb un exalumne meu, quan els meus fills van sortir a la conversa, el vaig advertir que no m'estirés la llengua. Si ell ronda pel Vietnam vivint aventures, m'hi jugo un braç que no li traurà la son saber que la meva petardeta ja té dues dentetes. I això que són dues dentolines ben bufones, us ho asseguro...! Comencen a sortir-li les dues de baix, així, amb serreta i... Però tornem al que deia: us en faríeu creus, dels tòpics que es poden anar encadenant. Si l'interlocutor té algun mocós, doncs ja en sou dos, a enfilar històries sobre la canalla. Però si només un dels dos té fills, l'altre pot acabar-ne fins als nassos. Somrient per compromís, pobre, mentre amb una mica de concentració fins i tot podries veure com la informació li entra per una orella i li surt per l'altra. Però no ho veus perquè estàs massa ocupat a tenir la boca plena de nens.

Els fills t'ocupen la vida, és clar. Com vols no parlar-ne! Si no dorms perquè ploren, si t'amoïnes perquè agafen febre, si t'admires de la capacitat que tenen per buscar maneres de matar-se en un tobogan, si a casa ja no saps on fúmer l'allau de joguines, si hi jugues, hi parles, els acompanyes a fer pipí, et desvius perquè estiguin bé... Si te'ls estimes tantíssim! ¿Com pretenen que no en parlis, si són un tros teu? És clar que ja arribarà el moment de girar les tornes, suposo. Un dia, quan el Quim i la Laura siguin adults autònoms, persones fetes i dretes, algú em parlarà de canalla i em posarà davant del nas la foto d'un caganer o una nineta dormint en un bressol. Em pregunto si, llavors, em limitaré a somriure educadament, o bé iniciaré una frase del tipus: "Doncs la Laura, quan va néixer...". O potser, qui ho sap, confessaré com m'agradaria que arribés un nét...
 




4 d’octubre del 2011

Converses amb el Quim (XVII)

¿Hora de fer dieta...?
El Quim em fa copets a la cama per jugar mentre esperem l'ascensor. De cop, para i m'observa atentament la panxa, que li queda a l'alçada dels ulls, i em diu...:
-Mama, em sembla que he vist que estàs una mica embarassada!

El desembussador
Mama: -Ostres! Mira que bé que s'escola ara l'aigua! El desembussador que vaig comprar no va anar bé, però aquest del papa sí! Visca!
Quim: -Potser el teu era un desembussador embussador!

Encongir-se
Mama: -Espero que aquests pantalons no s'encongeixin...
Quim: -¿Què vol dir s'encongeixin?
Mama: -Que es tornin més petits.
Quim: -¿I si jo m'enconjo tindré tres anys?
[Nota: El Quim té quatre anys.]


Fent de Carla
-Quim, fes-me un beset!
-No diguis beset.
-¿I per què no?
-Perquè tu no ets valenciana!!


Símbols fonètics
-Mama, aquesta e està al revés!
-Sí. ¿Vols que t'expliqui per què?
-Sí.
-És un so que es fa així: [əəəə].
-[əəəə].
-Sí. Nosaltres som una mica xaves i no l'acabem de fer bé, però el Joan el fa millor. ¿T'hi has fixat? Per exemple, diu: s[ə]m[ə]rret[ə].


Un altre dia...
-Mama, ¿oi que el Joan parla amb la e al revés?


Cordant la cremallera de la funda del sofà
-Papa, ets molt bon cordador!


Parlant, la gent s'entén
-Mama, ¿què volia dir el contrari?
-Que és al revés, com...
-Ah, sí! El contrari de fred és calor.
-Exacte. ¿I el contrari d'obert?
-Tancat.
-¿I el contrari de car?
-...
-¿No te'n recordes?
-No.
-Barat. Car vol dir que costa molts diners, i barat que en costa pocs.
-Aaaaaaaah!! Jo pensava que volies dir el car de cotxe!!


El mestre d'anglès
-Quim, ¿com es diu, el teu mestre d'anglès, que no me'n recordo?
-Àngel. Però en anglès es diu teacher.


Netejant la sabonera
-Mama, la sabonera té suc.
-Sí, tens raó, té massa aigua. ¿Saps què? La netejaré ara. ¿Ho vols veure?
-Sí!
-Ho veus, si hi passem aquest fregall, ja queda bé una altra vegada.
-Uau! Com brilla! Ets una supermama!


Agressions
La Laura m'estira els cabells, m'esgarrapa... i me'n queixo. Llavors el Quim li diu...:
-Laura! Ets un "xupadora", una esgarrapadora i una pegadora!


Precisió lèxica
Quim: -Eeeeeecs, Laura!
Mama: -Ai, sí! Laura, ho has deixat tot ple de baves! Sembles un caragol, un caragol sense closca, ¿eh, nineta?
Quim: -Llavors és un llimac.


Astronautes
-Mama, ¿oi que les naus espacials no existeixen?
-I tant, que existeixen! Per exemple, fa molts anys, hi va haver una nau espacial que va anar a la Lluna! Hi anaven tres astronautes, i dos la van poder trepitjar i tot. Anaven amb un vestit d'aquells d'astronauta.
-Ah! És que jo em pensava que només hi havia les naus espacials de marcians.
-Ha, ha! No, també hi ha naus espacials on hi ha persones.
-Jo voldré anar en una nau espacial.
-Doncs per ser astronauta, Quim, s'ha d'estudiar molt i treballar molt, ¿eh?
-Doncs estudiaré molt i treballaré molt.
-I així i tot, només ho poden ser molt poquetes persones.
-Doncs només hi anem el papa i jo!