20 de maig del 2008

Pedro Guerra

El meu idil·li amb Pedro Guerra va començar gràcies a la tele. Desvagada a casa un dissabte de fa anys i panys, el zàping em va dur a un concert seu que em vaig empassar senceret i que em va fascinar, fins al punt que quan va acabar vaig agafar la bossa i me’n vaig anar de pet a una botiga de discos, on vaig comprar l’àlbum Tan cerca de mí. De seguida en cantava les cançons, sense acabar de decidir si havia de mantenir-hi el seu seseo canari o no.

Tinc tots els discos de la seva carrera en solitari. Potser els dos primers, Golosinas i Tan cerca de mí són els que més em van impactar. Són una meravella, frescos, tendres, ben acabats. Música i lletra van de la mà i fan somiar. Lletres ben travades i música que les vesteix encertadament, sempre respectant el protagonisme de la seva veu càlida. Gràcies a aquests dos discos vaig decidir que havia de fer un lloc a casa meva per a Pedro Guerra. Els discos que van venir després em van continuar agradant. En tots hi ha tresors, encara que reconec que aquests altres no em van convèncer tant com em van convèncer els dos primers. Però Pedro Guerra és Pedro Guerra, i a mi que no me’l toquin. Les cançons “Dragones verdes” i “Ofrenda” del disc Ofrenda, “Oasis” i “El elefante y la paloma” de Raíz, o “Mapa de carreteras” i “Huesos” de Bolsillos, entre altres, justifiquen més que de sobres ser-li fidel. El cantautor hi ofereix recolliment, reflexió, optimisme, crítica social i sentit de l'humor. Un apart mereix el disc La palabra en el aire, on el cantautor musica poemes d’Ángel González. És un disc que no em cansaria mai d’escoltar, senzillament encisador, intensament captivador, imprescindible de dalt a baix. Íntim i intens.

També l’he anat a escoltar en directe diverses vegades que ha vingut a Barcelona, o bé a L’Auditori o bé al Palau de la Música, i mai no m'ha decebut. Escoltar-lo en directe és una delícia. I hi he trobat sempre un Pedro Guerra proper i simpàtic, una imatge que curiosament no transmet quan l’entrevisten als mitjans de comunicació, on el veus una mica aturat, sense gaire grapa.

I ara, després d’una pausa d’uns quants anys, ha tret un nou disc, Vidas, que encara no he comprat d’acord amb la nostra actual política d’estalvi en matèria musical, que consisteix a esperar un o dos anys a comprar un disc, quan baixa de preu. Però no sé si podré esperar tant. El que no em vaig voler perdre va ser el concert de presentació del disc a Barcelona, que va ser divendres passat al Palau de la Música. Vaig deixar el marit de cangur, i uns amics, la Cristina i en Joel, es van animar a venir-hi amb mi. Les nostres localitats eren al tercer pis, llunyet llunyet, però Pedro Guerra em va tornar a enamorar. Una mica més personal, un poc menys reivindicatiu, amb una sonoritat gens carregada on el piano guanya un xic més de força. I la veu dolça i cordial a què ens té habituats. Com sempre, un plaer.