28 de març del 2008

Fent de mare (2). Dormies

Dormies als meus braços i vaig pensar, com altres vegades, que l'amor es pot tocar.

19 de març del 2008

Pomes de Nova Zelanda

Ja havia agafat la poma, quan he llegit al rètol que venien de Nova Zelanda. Ep!, una poma royal gala vulgar i corrent, cap exquisidesa, a 0'99 euros el quilo. Tenint com tenim a Lleida i Girona pomes per donar i per vendre, de qualitats, colors i gustos diversos, ¿com pot ser que s'importin pomes normaletes de Nova Zelanda, i que tot i el cost del transport es puguin vendre a preus fins i tot més barats que els de les pomes d'aquí?


La veritat, m'ha fet mandra aturar-me a meditar-ne les raons. Però alguna cosa m'ha empès a deixar on era la poma que havia agafat, i a canviar-la per una poma vermella de Girona. Ben bona, per cert.

18 de març del 2008

La granja de cavalls


La meva germana adorava els cavalls. Per això, quan érem nens el meu germà i jo ens divertíem amb un punt de crueltat dient a la meva germana petita que l’hamburguesa o el bistec que tenia al plat eren de carn de cavall, i la pobra, amb un disgust més que considerable, corria a fer prometre a ma mare o al meu pare que allò era només una vaca vulgar i corrent. Deia que volia tenir una granja de cavalls. Li agradaven tant, tantíssim, aquestes bèsties, que no es podia imaginar res millor que viure envoltada de cavalls. Es veia acariciant crineres, jugant amb poltres i trotant per la muntanya tot el sant dia, i li semblava una radiografia força precisa de la felicitat.

Avui, la meva germana s’obre camí en el món de l’escenografia, força lluny de les granges de cavalls. Fa uns dies li vaig preguntar pel seu vell projecte de la granja de cavalls. “Buf! Quanta merda!”, em va dir somrient. Sí, és clar. La granja en què ella somiava no tenia piles de fems, ni els ulls dels cavalls estaven plens de mosques, ni calia péixer-los. Era una granja idíl·lica, perfecta, amb exemplars preciosos, nets, sans i ben alimentats perpètuament per la gràcia de Déu. Però ara veiem la cara oculta de les coses. “Quanta merda!”, em deia, resumint-ho tot en dues paraules. Ara les carretades de fems pujaven fins al sostre de les quadres i calien màquines industrials per retirar-les i endur-se-les ben lluny, fins que la pudor no se sentís. I era necessari netejar els cavalls, ferrar-los, seguir el calendari de revisions veterinàries, aconseguir els recursos necessaris per dur a terme tot això. En resum, una feinada de ca l’ample.

De tota manera, em resistia a creure que d’aquella granja no en quedava ni una engruna. “I si poguessis, si visquessis en una masia al camp, tindries un cavall?”. Ella s’ho pensava. “I si allà algú te’l cuidés…?”, insistia jo. Bé, si pogués tenir algú que se’n fes càrrec, mmm..., potser podria arribar a considerar la possibilitat de tenir-ne un. “I menjaries carn de cavall, ara?”, li demanava. “Per què no? Home, no seria la meva prioritat, però la podria tastar, sí.”

Ai, els cavalls. Qui els ho havia de dir, que ens faríem grans.

14 de març del 2008

Fent de mare (1). Reciprocitat

Senyora, mentre jo procuro que els mocs del meu fill no caiguin sobre la seva filla, ¿seria tan amable de vigilar que la seva filla no tussi sobre el meu fill i l'ompli de baves?

8 de març del 2008

Mans

−Si de debò vols saber l’edat d’una persona, mira-li les mans: les mans no enganyen.

Sóc incapaç de recordar de què parlàvem. I en canvi, no he oblidat mai aquesta frase de la meva àvia Carme. Sé també que en aquell moment ens miràvem les mans. Potser hi buscàvem semblances, no ho sé. Les seves mans eren blanques i tendres, amb arrugues plàcides, d’ungles polides i una mica acabades en punta. Duia l’anell d’or de casada i potser algun altre. Recordo també que si m’havia de gratar l’esquena ho feia amb moviments curts dels dits, i per això trigava més a alleujar-me la picor si en tenia, perquè amb el breu trajecte que recorrien les ungles li costava més encertar el punt exacte on havia de rascar.

Les mans d’ell, guarnides amb peculiars esquitxos de vitiligen i amb ungles de guitarrista, m’han agradat des del primer dia. Fan uns moviments sinuosos, de constància marina. De vegades fa l’efecte que dirigeixen sense batuta un conjunt de cambra que interpreta un repertori intimista. Són unes mans dolces, que fins i tot quan acompanyen un discurs volgudament vehement el vesteixen d’una sòbria elegància. Aquests gestos suaus m’han encisat sempre. M’imbueixen calma.

Un dia li vaig dir que em captivava com movia les mans. Menjàvem, no sé si dinàvem o sopàvem. Ell va somriure, i per un moment va quedar-se quiet, amb la forquilla suspesa en l’aire, com si algú invisible hagués premut el botó de pausa. “Ara no sé què fer-ne, de les mans”, va reconèixer. Aquells moviments que naixien de manera inconscient, ara no encertaven el camí de sortida. Va estar-se una estona buscant-los. I els va tornar a trobar quan va deixar de pensar-hi.