18 de març de 2008

La granja de cavalls


La meva germana adorava els cavalls. Per això, quan érem nens el meu germà i jo ens divertíem amb un punt de crueltat dient a la meva germana petita que l’hamburguesa o el bistec que tenia al plat eren de carn de cavall, i la pobra, amb un disgust més que considerable, corria a fer prometre a ma mare o al meu pare que allò era només una vaca vulgar i corrent. Deia que volia tenir una granja de cavalls. Li agradaven tant, tantíssim, aquestes bèsties, que no es podia imaginar res millor que viure envoltada de cavalls. Es veia acariciant crineres, jugant amb poltres i trotant per la muntanya tot el sant dia, i li semblava una radiografia força precisa de la felicitat.

Avui, la meva germana s’obre camí en el món de l’escenografia, força lluny de les granges de cavalls. Fa uns dies li vaig preguntar pel seu vell projecte de la granja de cavalls. “Buf! Quanta merda!”, em va dir somrient. Sí, és clar. La granja en què ella somiava no tenia piles de fems, ni els ulls dels cavalls estaven plens de mosques, ni calia péixer-los. Era una granja idíl·lica, perfecta, amb exemplars preciosos, nets, sans i ben alimentats perpètuament per la gràcia de Déu. Però ara veiem la cara oculta de les coses. “Quanta merda!”, em deia, resumint-ho tot en dues paraules. Ara les carretades de fems pujaven fins al sostre de les quadres i calien màquines industrials per retirar-les i endur-se-les ben lluny, fins que la pudor no se sentís. I era necessari netejar els cavalls, ferrar-los, seguir el calendari de revisions veterinàries, aconseguir els recursos necessaris per dur a terme tot això. En resum, una feinada de ca l’ample.

De tota manera, em resistia a creure que d’aquella granja no en quedava ni una engruna. “I si poguessis, si visquessis en una masia al camp, tindries un cavall?”. Ella s’ho pensava. “I si allà algú te’l cuidés…?”, insistia jo. Bé, si pogués tenir algú que se’n fes càrrec, mmm..., potser podria arribar a considerar la possibilitat de tenir-ne un. “I menjaries carn de cavall, ara?”, li demanava. “Per què no? Home, no seria la meva prioritat, però la podria tastar, sí.”

Ai, els cavalls. Qui els ho havia de dir, que ens faríem grans.