4 de juny de 2015

Corcs

Us confessaré un secret: reservo el llenguatge tavernari per a la intimitat. Si no n’heu pogut gaudir, és perquè el meu marit i una amiga en tenen l’exclusiva. De tota manera, a vegades tinc la sensació que no queda lluny el dia que rebentaré i l’estamparé contra algú que s’hagi interessat a comprar números a la rifa. Aventuro que potser l’edat m’està fent perdre diplomàcia, que probablement els fonaments de la paciència se’ls han anat menjant a poc a poc els corcs tot aquest temps. És una hipòtesi.

Perquè quan a l'institut em van demanar com era que una estudiant espaviladeta com jo triava l’itinerari de lletres, que era el destí dels enzes, vaig explicar que era el que m’agradava. Perquè quan em van preguntar per què havia escollit filologia en comptes de traducció, periodisme o comunicació audiovisual, que eren llicenciatures amb molt més estil, vaig descriure els atractius que hi trobava. Perquè quan van fer escarafalls perquè el pis de lloguer que teníem era petit, vaig aclarir que res no em feia més feliç que compartir aquella capseta de llumins amb l’home que estimava i estimo. Perquè quan es van sorprendre perquè deixava una de les dues feines que tenia, vaig procurar fer-los entendre que la prioritat era passar més temps amb el meu fill. Perquè quan una periodista inepta em va protestar perquè li havia tornat intel·ligible la redacció d’una notícia que era un bunyol infecte, vaig invocar raons lingüístiques. Perquè quan alçaven les celles en saber que no duia la nena a l’escola bressol, justificava la meva decisió i l’acompanyava amb un trencaclosques de conciliació que la feia més digerible. Perquè quan el ginecòleg em va preguntar per què preferia els preservatius a les pastilles anticonceptives, que feien “les relacions sexuals més càlides”, vaig posar cara de moniato.

Però tot sovint se’m fa coll amunt haver d’argumentar opcions que no ho necessiten, haver de respondre a la pura dèria de ficar el nas a la vida dels altres. Que per què la nena no duu forats a les orelles? Doncs, mira, perquè no em rota. Que per què no et segueixo a Twitter? Doncs, sincerament, perquè no em surt de la punta de la fava. Que per què duc els nens a dinar a casa, si podria aprofitar el migdia per treballar? Doncs, ves, perquè em dóna la real gana. Que per què m'he tallat els cabells llarguíssims? Doncs, la veritat, perquè me la sua bastant el que en pensis. Cap pregunta més? Un dia se m’escaparà una resposta d’aquestes.

I qui sap si direu que com a llenguatge tavernari seria prou suau, això. Però ja us he dit al començament qui en té l’exclusiva, del de debò.

Cap comentari: