22 de maig de 2015

Cardiologia pediàtrica (crònica d'una espera)

En una de les revisions periòdiques d’un dels meus fills, l’eficient i meravellosa pediatra del CAP li va detectar un buf al cor. Ja l’hi havia sentit en altres revisions i llavors no ho havia considerat un motiu d’alerta, però ara ha trobat que convé que un cardiòleg hi faci un cop d’ull per si de cas.

No t’hi angoixis em diu, fitant-me amb els seus ulls blaus, fa tota la pinta de ser fisiològic i ja està.
‒¿I això què vol dir?
Que no va associat a cap patologia, que no serà res.
‒¿Pot fer esport?
I tant!

Bé. La doctora em fa un paper que haig de portar al taulell de l’administrativa. L’administrativa tecleja les dades, m’imprimeix la sol·licitud de derivació i m’explica que l’Hospital de la Vall d’Hebron es posarà en contacte amb mi en el termini d’un mes. Tenen la meva adreça, el meu número de telèfon fix, el del mòbil i també una adreça electrònica.


Si al cap d’un mes no t’han dit res, aquí al CAP podem veure si ja tenen programada la visita afegeix.

Fa un mes comptat i no en sé ni gall ni gallina. Vaig al CAP. Allà em diuen que els consta que a la Vall d’Hebron la sol·licitud de visita encara està pendent de programació.


T’hauràs de posar en contacte amb l’hospital.

Em donen dos números de telèfon, però sense especial convenciment que siguin els que toquen.

Seguim. Els números que l’administrativa em dóna no són els que necessito, però en un d’ells una dona em fa saber que a cardiologia pediàtrica pleguen a les tres. Jo estic trucant si fa no fa a un quart de quatre. Vaja. De tota manera, em dóna un telèfon directe. Se m’acut escriure també un correu a l’adreça de la Vall d’Hebron de consultes externes que tenen a la plana web (no tinc ni idea de a qui se suposa que m’haig d’adreçar).

Això era ahir. Avui he trucat al presumpte telèfon directe 
que em van facilitar ahir, i resulta que tampoc ho és. Me’n donen un altre. Des de les deu i vint, he trucat tres vegades. No respon ningú. He escrit a dues adreces més de l’hospital d’atenció a la ciutadania. En una no és que no atenguin la ciutadania, sinó que ja ni reben el correu, perquè rebota. També l'envio a una adreça de cardiologia pediàtrica.

I així, anar fent.

Per motius completament aliens a tot això, tinc entès que es va canviar una mica el protocol de programacions mèdiques. Ara, es veu que els qui determinen la prioritat de visites són els metges, mentre que abans en alguns casos podia tenir més pes la part administrativa (el primer que arriba, el primer que es visita, diguem). Si realment és així, em sembla coherent. Em sembla lògic que si hi ha, posem per cas, trenta visites pendents, siguin els metges els qui estableixin que primer van aquests i després van aquells, d’acord amb el diagnòstic que hi hagi. I que si això va així, té sentit que no et donin l’hora al moment, perquè abans ha de revisar l’expedient l’equip mèdic. I entenc, per les paraules de la pediatra, a qui tinc plena confiança, que el cas del meu fill no és ni urgent ni prioritari. Que trigui una mica sembla que entra dins d’uns paràmetres comprensibles. 
Però ha estat l'atzar el que ha fet que tingués una notícia llunyana d'aquests canvis. Sense saber això, encara estaria més intranquil·la.

Ara fa un mes que sóc als llimbs. I en comptes que em donin hora ells dins del termini establert, perquè faig bé la meva part i m’espero, resulta que fa dos dies que haig de perseguir l'hospital. I no sé ni tan sols on haig de perseguir-los, perquè ningú m’ha facilitat el mètode de contacte que se suposa que haig de fer servir. Remenar pàgines web, anar trucant d’un número a l’altre, i quan per fi sembla que aconsegueixo el que toca, no me l’agafen. Atrapada en una teranyina. Intento també veure si hi ha cap informació que es pugui consultar en línia. Res.

Espereu-vos un moment. Ara mateix són les 11:15. Faré un nou intent.

Res. Ara comuniquen.

Desesperant.

Espera, que ara em truquen. Una veu de dona, amabilíssima, em diu que acaba de rebre un correu meu una mica estrany.


Estrany?
És que jo ja no treballo a la Vall d’Hebron, treballo en un CAP. I per això m’ha sobtat rebre el teu correu. A més, jo era a cardiologia, però a trasplantaments, que tampoc seria el teu cas, i, clar...
Ah, doncs, no ho sé, perdona. Jo he agafat l’adreça de la pàgina web... No deu estar actualitzada, suposo...
Ja. De tota manera, com que hi treballava i els conec, miraré a veure què passa. Tens el telèfon tal? És el directe.
Sí, sí. Si ja hi he trucat quatre vegades, i res.
Ja... És que hi ha una secretària per a tota l’àrea i no dóna a l’abast, pobra. Jo quan treballava allà i li havia de dir alguna cosa, anava a veure-la directament, perquè que t’agafés el telèfon era com que et toqués la loteria. Va tothom saturat. La sanitat pública... Anem saturats. Però miraré a veure si et puc ajudar, a veure si hi puc contactar.
Doncs, moltes gràcies. Sobretot perquè no et toca. No dubto de vosaltres, eh? Ja m’imagino que sou els primers que feu tot el que podeu, però...
I si no, mira, truca a tal. Jo crec que potser, des d’allà, t’ho poden resoldre internament.
Moltíssimes gràcies.
De tota manera, pel que em dius, no sembla que sigui un cas de risc, eh? Vull dir...
Sí, sí, ja ho sé, ja ho sé. Confio a cegues en la pediatra i no crec...
Tenia febre quan l’hi van detectar?
No, no.
Clar, vull dir, que si el nano no es cansa, no té febre o altres símptomes, doncs, segurament li faran una eco per descartar res i ja està, eh? Vull dir...
Sí, sí, sí.

És per treure’s el barret. Una professional que ja no treballa allà es posa en contacte amb mi al moment i farà gestions per mi per una qüestió que sembla que no és urgent, i a més prova de tranquil·litzar-me. Li dono les gràcies unes quantes vegades. No sé què més puc fer. Bé, sí que sé què puc fer. Com a mínim, maleir que s’hagi de suplir amb bona fe i voluntarisme allò que hauria de ser un servei públic prioritari.

Torno a trucar. Són tres quarts de dotze. No m’ho puc creure! Me l’agafen! I em respon una veu també amable. Costa de creure que treballant sense donar l’abast puguin tenir l’esma de respondre de bon humor. Tan bon punt dono el nom del meu fill em diu:


Sí, sí! Ja està programat.
¿Programat? Però jo no he rebut res...
Perquè encara no deus haver rebut la carta, però ja està enviada, ¿eh? Mira, ja t’ho dic: és tal dia, a tal hora, a tal lloc.

En prenc nota, li dono les gràcies i penjo de seguida. No vull allargar la trucada: vés a saber quantes trucades de quants pares esperen, com jo, que algú els digui alguna cosa.

Correu postal. Segle XXI. Telèfons, mòbils, adreces electròniques, internet, i haig d’esperar el carter. Sense comentaris.

Cap comentari: