4 de juny de 2008

De guàrdia


Han estat dues nits de guàrdia. La nit de diumenge a dilluns el Quim va tenir una bona febrada i li costava baixar de trenta-nou i mig. Des que el vam posar al llit, els viatges al bressol van ser constants, i des de les tres de la matinada vaig haver d’estar per ell tota l’estona i no vaig poder dormir més. I apa, paracetamol per aquí i iboprufè per allà, i que no volia menjar. Dilluns al matí, després d’una hora i mitja d’espera al CAP per la incompetència de l’administratiu, que va introduir malament les dades (vam anar a reclamar quan vam veure que tothom qui venia darrere nostre anava passant, i el Quim continuava a la sala d’espera amb febre com li havíem explicat), la pediatra li va mirar la boca i va trobar el què: un herpes a la boca que la hi havia deixat plena de llagues, i la gola inflamada. La febre, per la infecció vírica de l’herpes. I si no menjava era perquè el menjar en contacte amb les llagues li feia mal i empassar també per la inflamació, no perquè no tingués gana. Doncs res, ens va dir, continueu tal com ara, paracetamol, iboprufè, paciència i moixaines. I el menjar, preferentment fresquet i gens àcid. Li durarà de tres a sis dies.

El pobre estava afamat, però quan menjava li feia tant de mal que ho deixava estar i plorava. De vegades, pel mateix plor, vomitava el poc que havia menjat. I plorava tota l’estona, de fet, cosa que segurament no col·laborava a fer-li baixar la inflamació. Gemegava i gemegava, i no el consolava res. I tenia ganes de dormir, però no es trobava bé i no podia agafar el son. Nosaltres l’acariciàvem, li fèiem petons, el passejàvem, provàvem de distreure’l una mica. Però feia una carona de pena… Ell, tan viu, rialler i terratrèmol, havia perdut la lluminositat als ulls, ara vermells i apagats, i durant dos dies ni va somriure. No anava de ventre, i tenia els testicles arrugats i caiguts. Nosaltres patíem una mica, termòmetre i medicaments en mà, oïda alerta, cansats de no dormir. Abans-d’ahir, just quan va aconseguir adormir-se, vaig prendre consciència que el meu cap rebia seqüeles en forma de mal de cap pel còctel que combinava aquests ingredients: un, el neguit de no veure’l bé; dos, no haver dormit gairebé gens; tres, el cansament general que comporta estar tota l’estona pendent d’ell encara més que de costum; i quatre, la remor constant del plor (la freqüència vocal del plor dels nadons és justament la que més molesta) fins aquell moment que es va fer el silenci.

Ahir però ja pràcticament no va tenir febre, i va anar dormint més. La cosa semblava que remetia. Efectivament, avui es podia constatar la millora. Ha dormit millor, ha esmorzat un biberó sencer sense plorar, els testicles ja feien patxoca, i els meus informants m’expliquen que ha dinat bé, ha dormit una migdiada molt llarga, i ha anat de ventre generosament, expulsant el que havia quedat retingut durant dos dies. Només ha tingut alguna dècima.

Bé, doncs. Prova de pares superada! Però quina soneta…

2 comentaris:

vigilant ha dit...

A casa fem servir un gel que es diu Bexident, per a les nafres de la boca. Ens el va recomanar el dentista. És per a les genives, però va força bé per a qualsevol ferida de la boca. Ara, no sé si per a criatures és adequat.

Segona ha dit...

Veig que el vigilant també em vigila... ;-) Una abraçada, Pere!