El professor de música s’havia ficat al cap muntar un espectacle digne, tot aprofitant el menor o major talent musical del personal de l’institut que s’avingués a participar-hi (alumnes, professors, personal d’administració). Es va decantar per organitzar un concert basat en cançons de Robbie Williams, un cantant del seu gust i també (important) del gust de l’alumne fitxat per fer de vocalista, alhora que interessant per a la resta d’alumnes. Va arreplegar després els dos professors i aquell alumne que toquen el baix, un professor i dos alumnes que toquen la guitarra elèctrica, l’alumna que té traça cantant i que s’encarregaria de les veus, l’alumne que toca la bateria i el que toca el piano. Ell va aprofitar l’avinentesa per comprar-se la guitarra acústica que feia temps que li rondava pel cap tenir i que tocaria en el concert, va muntar partitures i arranjaments adequats al nivell de cadascú, va buscar forats a les hores de pati o després de les classes per als assajos. I el resultat no podia ser més positiu. Participar en un projecte conjunt com aquest i que rutlla genera bon clima, motiva els estudiants perquè els dóna l’oportunitat de millorar i treure del calaix les seves habilitats, dóna caliu al centre, trenca inèrcies que sovint desemboquen en rutines feixugues que s’arrosseguen com un llast. I per què no dir-ho, mostra als pares la millor cara del centre: professors amb iniciativa, capaços de mirar pels alumnes més enllà dels horaris de classe i del temari estipulat per l’Administració.
El concert, d’una hora i vint minuts de durada, va ser ahir, i no es va limitar al típic concert de final de curs més o menys agafat amb pinces, sinó que com el professor pretenia, va ser un espectacle amb cara i ulls, que recollia el bo i millor de cadascú. Vaig poder comprovar que la feinada que havia dut organitzar-lo havia pagat la pena.
Potser se’m pot dir que no sóc prou objectiva, perquè el professor de música en qüestió és el meu home. Però noi, em fa l’efecte que les veritats cal dir-les. El reconeixement és el mínim que es pot oferir a qui fa la feina ben feta.
2 comentaris:
Quan es treballa a gust es nota.
Quan treus les ganes d'allà on sigui, quan saps que faras disfrutar als que canten i els que escolten.
Felicitats pel concert i un petó ben fort pel professor (què més vols, no necessites excusa per fer-li!)
I tant que cal felicitar-lo! Amb el que costa trobar algú que treballi per amor a l'art sense fer-ho en sentit figurat...
Publica un comentari a l'entrada