18 d’octubre de 2007

Dies de pluja



Ahir al matí, mentre donava el pit al Quim, contemplava com plovisquejava mentre uns nuvolots de panxa de burra travessaven els finestrals del menjador. Pensava que m’esperava un bon xàfec de camí cap a la feina, però el gregal va aconseguir escombrar el cel i quan vaig sortir de casa ja feia un sol espatarrant, i l’aire era net. Que bé. La pluja m’agrada, però només quan sóc a cobert.

Els dies de pluja m’empipa mullar-me els baixos dels pantalons, m’empipa haver d’anar arrossegant el paraigua, m’empipa haver de posar la bombolla de plàstic al cotxet, m’empipa saber que els trens aniran encara amb més retard que habitualment i que hi haurà embussos de trànsit. Quan era petita i anava a escola, també era horrorós que plogués. Per començar, havia de tornar a intentar convèncer la meva mare que em deixés portar paraigua. Ella, que no sé si tenia por que amb una barnilla tragués l’ull a algú altre o que me’l tragués a mi mateixa, em vetava el paraigua i m’imposava el cangur. I al migdia, després de dinar a escola, com que no podíem jugar al pati sabia que m’encolomarien, com sempre que plovia, una pel·lícula avorridíssima d’un gos que no sé què hi feia en uns paratges nevats (com és que a ningú del centre no se li va acudir comprar-ne alguna altra?).

No sé com m’adaptaria a viure en un lloc on la pluja fos el pa de cada dia. Suposo que
t’hi deus acabar avesant. A la força els pengen, que diuen.

3 comentaris:

Inia ha dit...

Nova casa, nou blog... si no et fa res et seguiré en aquest nou recorregut deixant-me embaladir amb les històries d'en Quim a qui via blog he seguit part de l'embaràs i els primers mesos de vida.

M'ha agradat trobar-te

Inia

Cris ha dit...

Llegia el teu escrit i em sentia ben identificada amb les teves paraules. Bé, jo no he de posar la bombolla al cotxet i a l'escola no m'encolomaven la pel·licula del gos, però vaja...

M'ha fet gràcia trobar l'enllàç a l'escrit que vaig fer jo fa unes setmanes. Sí que t'hi acabes avesant, però la veritat és que el bon temps es troba a faltar! Som ben afortunats aquí!

segona ha dit...

Hola Ínia! Hola Cris! M'ha agradat retrobar-vos per aquí.
Per cert, i tant que som afortunats, Cris! No m'estranya que els guiris alemanys i britànics vinguin aquí a jubilar-se...!