Embarassades

Fa gairebé sis mesos vam tenir un fill, el Quim. Un nen preciós, rodonet i espavilat, que fa la mar de goig. Recordo que al principi de l’embaràs, quan anava sola pel carrer, no podia evitar pensar amb un somriure als llavis que estava esperant un fill, i que encara ningú no se n’adonava. Sentia que amagava un secret dolç, com l’adolescent que oculta als seus pares l’èxit d’una primera cita. Més endavant, la meva voluminosa panxota ho proclamava als quatre vents.

Fins que no vam decidir tenir una criatura no m’havia adonat del gran nombre d’embarassades que hi ha a tot arreu. En una mena de diari de l’embaràs que vaig anar redactant, vaig escriure que s’assemblava a la sensació que tens quan et posen ulleres: fins que no n’has de dur, no et fixes en tota la gent que ja en porta. T’adones que, encara que et creies una excepció, en realitat formes part de la norma. Doncs això: no parava de veure panxes grosses i arrodonides, transportadores de nadons arraulidets a l’escalforeta del ventre matern.

Després del part, però, no m’he desempallegat d’aquesta facilitat per a localitzar embarassades. De vegades, tot i que és massa suposar, fins i tot em fa l’efecte que les embarassades trien els seus recorreguts expressament per coincidir amb mi. Confesso que quan les veig encara em miro la panxa, i hi trobo a faltar una criatura.