Ahir vaig dinar en un restaurant de menú força acceptable. Fa poc ha canviat la concessió del servei, i de seguida vaig notar-hi alguns canvis que em feien el pes. Les taules estan distribuïdes d’una manera diferent i es veuen més polides. A més, han pintat de nou el menjador. I mentre esperes el primer plat, et porten alguna cosa per picar, un detall agradable.
Dinava sola en un racó, i no podia evitar sentir alguns comentaris que m’arribaven de la taula veïna, on menjaven quatre comensals. Una de les entaulades ho ponderava tot, i regalava les seves consideracions al sofert cambrer. “Aquest segon era força acceptable”, li engaltava amb aires de marquesa, com si fos la crítica gastronòmica que havia de decidir quantes estrelles Michelin adjudicava a l’establiment. “No és que fos bo bo, però vaja, no estava malament.” I vinga a insistir. Buf, pensava jo. Per començar, no es tracta de cap lloc selecte, i per tant certs comentaris queden del tot fora de lloc. No vull dir que si tens un cuc a l’amanida no t’hagis de queixar, però d’aquí a pretendre que el vi de la casa sigui un Cristom Pinot Noir Eileen Vineyard del 2002 (amb 93 punts al rànquing del Wine Advocate de Robert Parker), doncs hi ha un bon tros.
Quan va arribar el moment de demanar les postres, la dona es va cobrir de glòria. “El meló és bo?”, va demanar al cambrer arrufant el nas, com donant per descomptat que dels melons, allà, no se’n podia esperar gran cosa. Sí, és clar, si et sembla ara et dirà que és fastigós, pensava jo. El noi, després d’uns segons de desconcert, li va respondre amablement que no li ho podia assegurar, perquè encara no l’havien obert. “Però si me’l porteu i no és bo, no el voldré, eh?”, rondinava la clienta. “Si no surt bo l’hi canviarem, no es preocupi”, li deia ell. “Jo ja he avisat: si és dolent el torno, eh?”, anava repetint en to amenaçador. Els seus companys de taula devien estar-ne fins al capdamunt.
Hauria volgut dir-li a aquella senyora que potser hauria estat més adequat demanar el meló sense cap comentari afegit, i que si en tastar-lo hagués tingut la mala sort de comprovar que era massa verd o insípid, ja en parlaríem. Que era sobrer suposar d’entrada que seria inacceptable. Que eren ganes de veure-hi pegues. Que si no tenia cap altra feina que donar la llauna. Que per què no ens deixava menjar en pau a tots plegats. Quines ganes d’amargar la vida al personal, carai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada