Diuen els actors amb molta experiència a l’esquena que abans de sortir a l’escenari encara senten nervis a l’estómac. És una sensació, expliquen, que una carretada d’anys dedicats a la professió no fa desaparèixer. Fins i tot n’hi ha que asseguren que si mai deixen de sentir aquest cuquet, malament rai, perquè voldrà dir que han perdut la il·lusió per la feina.
Fa només cinc anys, si no m’erro, que faig de professora. No és un gran currículum docent, però la veritat és que he notat força canvis en la manera d’encarar-me a l’ofici. El primer any, per exemple, el vaig passar molt neguitosa. Em van oferir la feina quan tot just acabava la carrera, amb cap bagatge com a ensenyant, amb quinze dies d’antelació a l’inici del curs i poquíssim material preparat a les mans. Jo mateixa veia que potser em venia una mica gros, però m’hi vaig llançar de cap perquè era una bona oportunitat. Alguns companys em deien que estava sonada, però jo els responia que pensava que era un tren que havia d’agafar. Ara, vist en la distància, no me’n penedeixo, tot i que no oblido el fart de pencar i de patir que em vaig fer. Quan una classe no anava bé, o no acabava de saber com tractar un conflicte amb algun alumne, sempre me’n donava les culpes. Em sentia una patata. Hi havia nits que no dormia bé, i algun dia havia plorat i tot. Em faltava temps per totes bandes: per preparar les classes, per corregir, per pair què era el que no funcionava i el que sí. Em sentia al bell mig del naufragi.
Ara la mar està més calmada. Sóc conscient que encara haig de millorar molt, però també m’adono que d’aquests cinc anys n’he tret profit. Per començar, sé relativitzar millor les coses. Si una classe no surt bé, doncs en prenc nota per l’any vinent i avall. He deixat de culpabilitzar-me fins a l’extenuació per la meva inoperància quan les coses no funcionen com han de funcionar, perquè flagel·lar-se fa poc profit i perquè sé repartir responsabilitats. També sé gaudir dels èxits. Alhora, continuo atenta al que pugui aprendre dels companys de feina, entre els quals encara m’acostumo a sentir petitona, tot i que provo de dissimular-ho una mica.
Però en qui més penso, és clar, és en els alumnes. Mentiria si us digués que ara sóc una professora excel·lent, però sí que us puc assegurar que, si més no, tinc la consciència tranquil·la: planifico les classes, escolto els estudiants, sóc cada curs més exigent amb ells i amb mi mateixa.
Després de la baixa per maternitat i un permís de lactància, avui és el primer dia del curs que he fet classe. Majoritàriament cares noves a les cadires, però algunes de conegudes. Cares que em trobaré a l’aula fins al mes de juny. I abans de travessar la porta, ja l’he sentit, era allà, m’esperava. Aquell petit neguit passejant-se per l’estómac.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada