Converses amb el Quim (VIII)

Dos vols

-Quim, ¿què és, això?

-Un bol.

-¿I què vol?

-Ha, ha! Són dos bols!

-Sí, t'he fet una broma!

Més tard...

-Mama, ¿què és, això?

-Una cadira.

-¿I què cadira? Ha, ha!

-Ha, ha! Em sembla que amb les cadires no funciona, Quim!


Tos
-Cof! Cof! Coooof!
-Òndia, Quim! ¿D'on ha sortit, aquesta tos?
-De la boca.


Construint paraules
L'ajudo a fer alguna cosa i em diu: "Mama, ets una bona ajudadora."


-Lluma'm! Lluma'm! (=Il·lumina'm!)


-¿De què eres l'encarregat, avui, a classe?
-Sóc el passador. (=el que passa llista)


-Mama, ¿t'agraden els dies solats? (=assolellats)


A la dutxa:
-Papa! L'aigua està cremosa! (=crema)


Captar la ironia
Un aparell no funciona bé. El pare del Quim diu:
-Doncs que bé.
-¿Que bé...?
-És ironia, Quim. Si dius "que bé", però en realitat vols dir "que malament!", fas ironia.


Uns dies més tard...
-Mama, m'he fet pipi a sobre.
-Doncs que bé.
-¿És ironia...?


Homonímia
-Mama, mama! Hi ha dos sols! El sol de "fa sol", i el sol d'"estic sol"!
-Molt bé, Quim. I pensa-hi bé, que encara n'hi ha un altre.
-¿Un altre? ¿Quin?
-#Do, re, mi, fa...#
-El sol del piano!!! Tres sols!

Taxis

Feia anys i panys que no agafava un taxi. I aquesta setmana, hi he pujat dues vegades! Dilluns vaig tenir cert enrenou. Anava carregada fins dalt d'exàmens que pesaven i feia una mica tard a la trobada que tenia amb una companya de feina, de manera que vaig decidir no patir i anar a la feina en taxi, abans que arriscar-me que els dos busos que habitualment em porten a la universitat triguessin, anessin plens, o totes dues coses. I ahir, quan ja tornava a casa al vespre, l'autobús no arribava, la parada no tenia marquesina (no podia descansar la panxa de gairebé vuit mesos), feia fred i estava cansadíssima, així que quan va passar un taxi lliure em vaig dir que carai, no és el moment de jugar a fer-me la forta.


Se'm va fer estrany. Ja ho he dit: no hi estic gens avesada, a agafar taxis. I el meu marit ja m'havia insistit algun dia que no m'hi rumiés gaire si trobava que em podia fer servei. Però mira, fins ara he pogut tirar bé de metros, busos i trens sense gaire problema. Amb algunes dificultats de mobilitat afegides per la panxa voluminosa, és clar, però res de l'altre dijous. I de cop, dins d'un taxi que roda fi i suau, còmode, net (això últim, especialment, és un contrast molt fort amb el nostre cotxe), em sentia com una burgesa. Una burgesa de jaqueta gastada, jersei guerrer, pantalons de pana i contractes temporals, però ben acomodadeta en el seient, veient passar la ciutat per la finestra. I de cop, la silueta de l'Hospital de la Vall d'Hebron que s'alçava al meu costat. On vaig parir el Quim. On em van dir que havia perdut una criatura fa dos anys. I on, si tot va com ha d'anar, tindrem la Laura. I potser també hi arribaré en taxi, qui ho sap.

Preparant el niu

Passo per aquella fase de les embarassades que popularment es coneix com preparar el niu. Ja em vaig acostant als vuit mesos de gestació i val la pena tenir les quatre coses més indispensables a mà, per si de cas la Laura decideix treure el cap abans d'hora. Vaig agafar les capses on desem la roba del Quim a mesura que li va quedant petita, i vaig endreçar-ho tot. Vaig triar, rentar i deixar a mà la de nadó. Ja tinc a punt la maleta de l'hospital. La llista de deures pendents, però, encara no s'ha acabat. Hem de portar el cabàs que vam deixar al traster de l'apartament dels sogres, i haig de rentar la roba de llit del bressol (no és que la desés bruta, però no em fa gràcia que hagi estat guardada dos anys i escaig). També caldrà tenir a punt la cadireta del cotxe.

Ahir vaig anar al CAP: mostres d'orina i sang per a les anàlisis de seguiment de l'embaràs, nova trobada amb aquella infermera que punxa molt bé però és antipàtica com ella sola i borda en comptes de parlar. Dijous al vespre, la que en principi ha de ser l'última ecografia.

Aquests dies se'm barregen de manera confusa l'alegria i la por. M'imagino amb la Laura als braços i se m'obre el cel. Penso en la possibilitat d'un nou entrebanc en les proves, i m'esborrono tota. "Ei", em diu ell, "som un equip!". I tant. No sé si en sabria, de jugar sola. Tinc tanta sort de tenir-lo al costat. Encara que trigui a reparar a la dutxa i estigui amb una grip de cavall. Ningú no és perfecte.

La carxofa de la dutxa

El marit em reclama un aclariment: la carxofa de la dutxa ja està reparada! (Em sembla que llegint el blog es va sentir al·ludit.)

Magdalena

Aquest matí era asseguda al bus, llegint una estona mentre no arribava a la meva parada. De cop, m'ha embolcallat una flaireta dolça, càlida, flonja, vaporosa. L'oloreta dels deliciosos berenars tranquils d'hivern, amb una tassa de xocolata o cafè amb llet calentons entre les mans i una pasta esperant pacientment que comencis a clavar-hi queixalada amb delectació. He aixecat els ulls del llibre, he tombat el cap, i sí, la dona que seia al meu costat devorava amb fruïció unes magdalenes grosses acabades de comprar al forn. D'una en una, els treia el paper ondulat, les esquinçava en bocins generosos, i se'ls ficava a la boca ben cofoia. Davant mateix dels meus nassos, a tocar. Llaminera com sóc, quina manera més cruel de fer-me dententes a primera hora del matí, senyor! ¿O potser Senyor? ¿Esteu posant a prova la meva temprança...?

¿Vols discutir?

Fa uns dies érem a la cuina i jo li vaig recriminar alguna cosa, encara que per més que m'hi esforço, no sóc capaç de recordar què. Era una fotesa qualsevol, pots comptar. Ell es va tombar somrient: "Escolta, si et ve de gust discutir, doncs discutim, però almenys tria algun motiu amb més substància!". Després de dos segons de sorpresa, ja completament desarmada, vaig començar a fer-me un panxó de riure. Perquè tenia raó. Per una idiotesa, per una minúcia, per una nimietat, més valia no posar-s'hi! Posats a barallar-nos, almenys que fos per una qüestió de pes. Ell seguia: "Que cap problema, ¿eh?, que jo per tu em poso a discutir ara mateix! Només que, com t'ho diria, prefereixo que la cosa tingui una mica més de nivell intel·lectual."

Això em va fer pensar en l'estratègia que vam adoptar en una època d'estrès, i que, de vegades, quan l'expliquem, sorprèn força la gent. Es tracta d'avisar l'altre quan ens sentim tan nerviosos o atabalats, que ens adonem que saltarem a la més mínima ocasió i que l'altre acabarà pagant els plats trencats. I abans que això passi, fem sonar la sirena d'alarma. "Ei, ara no em diguis res. Ara no hi sóc, ¿eh?". Això significa que deixem l'altre tranquil una bona estona, i que ja en parlarem quan les aigües tornin a baixar tranquil·les. Així de fàcilment hem aturat, de ben segur, una colla de discussions que en el fons no tenien solta ni volta.

Això no vol dir, és clar, que no ens fem crítiques mútuament. Per exemple, a mi em treu de polleguera que s'entesti a adobar ell la carxofa de la dutxa... sempre demà, i que al final estiguem dies i dies dutxant-nos incòmodament. I ell assegura que m'entesto a omplir massa les bosses de les escombraries. Etcètera. Afortunadament, però, la sang no ha arribat mai al riu. I ara per ara, amb franquesa, ni tan sols em passa pel barret que sigui una possibilitat.

Amb ulls de nen

Veure el món amb ulls de nen és tota una experiència. Recordo que fa un pèl més d'un any el Quim em va veure sortir de la dutxa i va quedar sorprès. "Mama, ¿on tens el penis?", em va preguntar. "No en tinc, de penis", li vaig dir. "¿Està amagat?", em va demanar. Llavors li vaig explicar que les nenes i les dones no en tenim, de penis. Que tenim vagina i vulva. En canvi, els nens i els homes tenen penis i testicles. Li va semblar fascinant. Tant, que qualsevol interlocutor que tenia era analitzat segons el que tingués entre les cames, via deducció: "Avi, tu tens penis!", "Tieta, ets una dona i tens vulva!".

Els nens tenen tendència a generalitzar el que coneixen, el que fan. L'universal infantil. I créixer, entendre el món, suposa trencar moltes d'aquestes pressuposicions -un exercici que molts adults encara són incapaços de fer. En un sol dia, el Quim me'n va fer dues. Ell, ja des de ben petitó, té tendència a dormir amb els llençols i les mantes sota l'aixella, és a dir, que no es cobreix els braços. Li fa mania, ves. Se sent engavanyat. Per més que quan s'ha adormit hi vagis i intentis acotxar-lo millor perquè és ple hivern, així que es tomba patapam, braços cap a fora. Jo, en canvi, sóc fredolica de mena. Sempre em cobreixo bé el coll i m'encongeixo sota els llençols. Un dissabte de fa poc al matí, el Quim es va llevar i el vaig poder convèncer que s'estirés amb mi una estona. Quan va veure que em cobria els braços amb el llençol i les mantes, va quedar parat. "Mama", em va dir obrint els ulls com plats, "¿per què et tapes els braços...?". És clar. Per a ell, el que és normal és destapar-se'ls, descobrir-se'ls, perquè molesta. Resulta incongruent que, per voluntat pròpia, algú se'ls vulgui cobrir!

Aquell mateix vespre, parlant de l'embaràs, vaig explicar-li que potser, quan fos gran, ell també seria pare. "¿Pare?", va dir, amb mitja rialla. Llavors va rumiar una mica i em va deixar anar: "Però la barba punxa una mica...". Vet-ho aquí! Com que son pare té barba, va deduir que si ell era pare també n'hauria de dur. Llavors li vaig posar contraexemples: "Però Quim, l'avi Josep és el meu pare i no en té, de barba, ¿oi? I l'avi Joaquim és el pare del papa i tampoc no en duu. Pots ser pare i no dur barba." Però llavors em va guanyar ell: "Perquè se la treuen!". En això tenia raó, el Quim. Les meves explicacions no havien estat prou acurades. Perquè els ulls de nen potser els fan generalitzar, però també en veuen, de coses, que els grans no veiem... o no veiem a la primera.