Converses amb la Laura (10)

La pala per matar mosques
‒Dóna'm el palamosques!

Tinc fred
‒Quina constipació!

Catanyol (1)
‒Tiet, ¡no te quiero porque eres muy lletxo!

Catanyol (2)
‒Laura, ¿saps què són los ojos?
‒¿Els ous?

Catanyol (3): les parts del cos
‒Los cabellos, la boqueta, el nassarró, la esquena, las camas y los peuos.
[…]
‒¿I te’n recordes de com es deien en castellà els ulls?
‒¿Los ullos?

Jugant en castellà
‒¿Tú quién eres? ¿El muchacho, la muchacha o el muchoche?

La nit és jove
‒Mama, si no dormim, ¿també es fa de dia?
‒Sí, dona. Encara que dormim, es fa de nit i de dia igual.
‒Doncs un dia podem menjar molt, molt, molt, i llavors jugar i anar a la piscina de nit, i llavors dormir de dia!

Platges nudistes
‒Doncs hi ha platges on la gent va despullada, ¿eh, Laura?
‒¿I es banyen despullats?
‒Sí, i tant.
‒…
‒…
‒¿I els entra aigua al forat del cul quan es banyen?
‒Ha, ha, ha!
‒¿QUÈ PASSA? NOMÉS HO VULL SABER!

Feina
‒Doncs no podré estar amb tu, perquè haig de treballar.
‒No vull que treballis!
‒Ja ho sé, que vols que estigui tota l’estona amb tu. Però estic moltes hores amb tu, ¿eh? I també haig de treballar. I encara que et costi d’entendre, també m’agrada, treballar. I tothom quan es fa gran ha de treballar. ¿Tu ja has pensat quina feina t’agradaria fer de gran?
‒Sí.
‒¿Ah, sí? ¿Quina?
‒Fada!

Akuna matata
‒Et va agradar la pel·lícula d’El rei lleó, ¿oi?
‒Sí. I la cançó de Com una patata.

Converses amb el Quim (44)

La marca DeƧigual

‒Quina gràcia, han posat la essa al revés! Però, ¿oi que ho han fet volent, mama?

El gos

‒M'agradaria que tinguéssim un gos...

‒Ja saps que no en tindrem cap. I a més, ja en tinc prou amb tres animals a casa.
‒...
‒...

‒Ho dius per nosaltres, ¿oi? Per mi, pel papa i per la Laura, ¿oi?

La hac

‒I què heu fet, aquest matí, a classe?

‒Una fitxa. Havíem d'escriure tres paraules que comencessin amb la lletra hac ‒el Quim fa un somriure trapella‒. Li he preguntat a la mestra si podia posar aquella paraulota que... ‒glups.
‒Quina paraulota...?

‒Aquella que fa: hac, o, essa, te..
‒Mira que ets...! No podem posar paraulotes, home!

‒Ha, ha! Però comença per hac!

‒Sí, però...! I què t'ha dit, la mestra?

‒Que no.
‒Ja m'ho pensava.

A l'hora d'acotxar-lo

‒Avui no puc estar-me gaire estona aquí, Quim. Haig d'acabar una feina. Si la lliuro tard, encara em renyarà el J.
‒¿I no li pots dir que estàs enfeinada perquè has de cuidar-nos?

El rei de la casa

‒Què vols de fruita, rei?
‒No em diguis rei, mama, que em fas avergonyir...
[...]
‒¿Ni vida, ni amor, ni príncep, ni...?
‒No. Digue'm Quim, ¿eh?

Llegint El petit príncep

‒Mama, ¿què són cent mil francs?
‒Els francs eren la moneda que hi havia abans a França. En comptes d'euros, tenien francs.
‒És que aquí hi diu "una casa de cent mil francs". ¿Vol dir que costa cent mil francs, o que a dins hi ha cent mil francs?
‒Aquí vol dir que costa cent mil francs.
‒Ah. Mira, aquí hi diu: "Si dieu a les persones grans: «He vist una casa molt bonica de rajols roses, amb geranis a les finestres i coloms al teulat...», no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir:  «He vist una casa de cent mil francs.» Aleshores exclamen: «Que bonic!»"
‒Ahà.
‒No ho entenc.
‒¿A tu què et sembla més important, que una casa sigui bonica, o que costi molts diners?
‒Que sigui bonica.
‒Doncs vol dir això. Vol dir que hi ha gent a qui només li importen les coses pels diners que costin. Que és molt trist, ¿no? Perquè el que és important és que la casa sigui bonica, ¿oi?
‒Però tu ets adulta, i no penses això.
‒Quan dius aquestes coses, Quim, no saps com m'agrada que siguis fill meu.

Fotoprix es disculpa

Després de publicar l'última entrada, Fotoprix s'ha posat en contacte amb mi per demanar-me disculpes. Tenint en compte que l'empresa no quedava gaire ben parada, em sembla just reproduir l'intercanvi de missatges que hem tingut.

1. Missatge meu 

Hola,

Arran d'un escrit al meu blog, titulat Indignació al Fotoprix i que vaig enllaçar a través de Twitter, m'heu demanat disculpes en un tuit i també que em posi en contacte amb vosaltres en aquesta adreça. Aquí em teniu, doncs.

Vagi per endavant que agraeixo les vostres disculpes.

Salutacions,

G.

2. Resposta de Fotoprix

Bon dia, G.,

Primer de tot, volem donar-te les gràcies per haver-te posat en contacte amb nosaltres.

Voldríem parlar amb la franquícia o encarregat i saber com ofereix i a qui ofereix aquest servei per tal de millorar la relació amb els nostres clients. És un servei demandat i que es sol·licita, però entenem que aquesta manera d'oferir el servei, i més per a un nen o nena, no és evidentment la més adient, ni es tracta del públic al qual es pretén arribar.

Et demanem les més sinceres disculpes.

Moltes gràcies,

Departament Web

3. Resposta meva

Bon dia,

Us agraeixo l'interès. La botiga on em va passar és la del carrer Tal número tal de Barcelona.

Salutacions,

G.


*He corregit les faltes del seu missatge. Ehem.

Indignació al Fotoprix

Entro a un Fotoprix a fer fotos de carnet per a la meva filla de tres anys. La dependenta li tira un parell de fotos, i em deixa triar la imatge que m'agradi més. Trio. Mentre la noia passa les fotos a l'ordinador, jo vigilo la nena, que trasteja per la botiga. De reüll, veig una foto de la meva filla a la pantalla de l'ordinador plena de puntets i ratlles de color blau al contorn dels ulls, al nas, a la boca. No entenc res. La dependenta em diu que ja està i m'ensenya dues imatges de costat a la pantalla. "Mira, hi ha la versió original, que és aquesta, que et surt per sis euros i noranta-cinc cèntims. I si vols, pots tenir aquesta versió millorada de la foto per dotze euros i escaig." La versió millorada és la foto de la meva filla retocada. No retoquen ombres, contrastos o zones borroses: retoquen la cara de la meva filla. M'horroritza el simple fet que m'hagin fet aquesta proposta, però sempre que em quedo en estat de xoc no reacciono fins al cap de cinc minuts. Evidentment, trio la foto normal, amb la meva filla preciosa i maquíssima i gens retocada. I que continuaria sent preciosa i maquíssima si fos guenya, si tingués les orelles grosses, si fos prima com un secall, si li faltés un braç. I tot el dia que em corren insults pel cap i ganes d'escriure a la Jade Beall. I el que més em dol és haver-los pagat el tiquet, quan hauria d'haver fotut el camp engegant-los amb una rèplica irònica i cruel. Com a mínim.

Converses amb la Laura (9)

El conductor

‒Mama, hi ha un conduista dins del cotxe.

La síndria

‒La síndria sembla enamorada!

‒¿Ah, sí? I per què, a veure.

‒Perquè és mamella.
‒¿I si és vermella és com si estigués enamorada? A veure, explica-m'ho més bé, això.

‒Perquè si som enamorats, tenim les galtes mamelles!
:-)

Trastos

Tieta: ‒Va, trastos.
Laura: ‒Tieta, no ens agrada que ens diguis trastos, millor que em diguis reina. O millor princesa.
Quim: ‒I a mi, Quim.

En anglès

‒Mama, llegeix el conte en anglès.

‒No en sé, aquest és en català i no te'l sé anar traduint a l'anglès...
‒Jo sí.

‒¿Ah, sí?

‒Sí. Mira: "Geladafdfdafdamljoeinpolmpeolaocavafafdalk faoidañlk..."

Anar a saltar

‒Mama, ¿anirem a saltar?

‒¿A saltar?
‒Tu ho has dit abans.

‒¿Jo?

‒Sí.

‒...

‒Així, boing, boing.
‒Sí, ja sé què vol dir saltar, però... Ah! Ha, ha! He dit votar! Però no és votar de saltar, bonica.

‒¿No?

‒No. Votarem per escollir els nostres representants electes a les institucions europees.

‒...

‒¿Què, m'has entès? Ha, ha!
‒...

‒...

‒Mama, ¿què vol dir "ni idea"?

‒Vol dir: "No en sé res, de tot això!"

‒Ni idea.

La reflexió (1)

Em sembla que hauria de començar a posar-me les cremes hidratants que em compro. (O deixar de comprar-ne.)

Escrigui, escrigui [o de fer deures]

Escrigui, escrigui, em diu. Allò, com qui diu, tu obre l’aixeta, que ja veuràs com raja aigua a borbollons, eh? Miri que naltros no obrim blogs per passar rasquetes pel verdet, no sé si m’explícut. Que put a resclosit, que cal obrir porticons i batents i que corri l’oratge, senyora meva! I no em surti amb la canalla, que això de viure a les costelles dels fills, no em faci parlar, és cosa lletja, marededéusinyor, on s’és vist. Que qui matina fa farina i no hi ha mandra que no esbravi una bona pandiculació. Vós feu saltironar els dits per les lletres aquelles que després surten per la tele de l’ordinador, i a triomfar, que se veu que la internet va que vola i per poc que t’hi esforcis te llegeixen a l’altra punta de món, ves qui ho entén, però diu que és així, eh? I no s’hi val a fer l’agafa-sopes, que feina feta no fa destorb, i vós ja trigueu massa a aparcar el cul a la cadira i ajuntar lletres. No que sí?