És dissabte i fa solet. Sóc amb la Laura al parc, l'he treta a pasturar aprofitant la bonança. Després d'entretenir-se amb el tobogan i enfilar-se al balancí, comença a vagarejar per aquí i per allà. Ara agafa una fulla, ara es mira una formiga. S'atura davant d'una branqueta d'arbre que ha caigut a terra, la recull, i va avançant pausadament, tota cofoia amb el seu ceptre de fusta. S'acosta a un banc on seu una senyora gran d'arracades lluents. La Laura se la mira amb els seus ullets de far entendridors.
‒¡Oh, qué bonita! Dame, dame el palito, guapa ‒la Laura li allarga el seu tresor, obedient però no gaire convençuda, potser una mica intimidada‒. No dejes que coja palos, se los puede meter en la boca ‒em renya, amb mirada severa‒. Yo me lo quedo aquí ‒diu a la nena‒, y si viene un perrito le hacemos: ¡pam, pam! ‒i agita la branqueta com qui pica el tió.
La trobada no comença gaire bé. En un minut, ha robat a la meva filla de dos anys la seva fantàstica troballa, m'ha considerat una mare negligent, i ha fet apologia del maltractament animal. Així i tot, amarada del bon dia que fa, m'esforço a passar-ho per alt.
La dona em demana quin temps té la petita i com es diu. Per sort, Laura li sembla bonic. Em demana si és la meva primera criatura, i responc que no, que tinc un nano de sis anys. Els números no li quadren, i em demana ("si no te importa que te lo pregunte"), quina edat tinc. Trenta-quatre. Diu que sóc jove, però que encara ho semblo més.
‒Y, ¿cómo se llama la mamá? ‒pregunta, mirant la Laura. La patufeta continua observant-la fixament, expectant. Se m'arrapa, no fos cas. No diu ni mu.
‒Gemma ‒responc.
‒Que me lo diga ella ‒em reprèn, altiva, amb una seriositat fora de lloc. La nena, muda‒. ¿Verdad que sabes decírmelo?
‒¿Com em dic, Laura? ‒l'ajudo, abraçant-la i fent-li petons.
‒Txema ‒respon la princesa amb un fil de veu, tota tímida.
‒Molt bé! ‒li dic, somrient i provant d'alleujar aquesta bafarada de tensió incòmoda que a poc a poc se'm va assentant feixugament al voltant. Però és en va. De reüll, veig com la dona obre els ulls com unes taronges. Se li ha eriçat la permanent dels cabells grisos, un calfred li ha sotraguejat l'espinada. Segurament se li ha remogut l'estómac i tot.
‒¿Le hablas en catalán? ‒més que preguntar, escup. Això va pel pedregar. És sortir d'Escil·la per caure a Caribdis.
‒Sí.
‒¿Pero entenderá el castellano, no? ‒alterada, incrèdula, incisiva.‒ Porque, ¡no hay que ser racistas! ‒au, la que faltava pel duro.
‒Una àvia li parla també en castellà i no hi ha cap problema. Fins i tot mira dibuixos en anglès ‒¿és possible que m'estigui justificant...? La sang em bull. De tant mossegar-me la llengua, me l'acabaré autoamputant.
‒Ah, le habla en castellano. ¿Y de dónde es?
‒¿La meva sogra? Andalusa.
‒Pero andaluza de dónde. Porque Andalucía es muy grande, mucho más grande que Cataluña ‒oi tant, no faltaria sinó.
‒De Tal.
‒¿Y qué provincia es?
‒Jaén.
‒Ah.
Inspiro profundament. Necessito acumular forces per sortir d'aquí. Però aquesta esquerpa reina de la diplomàcia no està per treves. Arrufa les celles i m'escodrinya el rostre sense pudor.
‒¿Qué te pasa en la barba? ‒m'engalta així, sense anestèsia, tocant-se la seva pròpia barbeta amb una ganyota de fàstic. Ja no puc més.
‒Em surten granets ‒¿De debò cal parlar-ne? Senyora, que no la conec de res! Rebufo, la guaito ben empipada, carrego la nena a coll per fugir al galop.
‒Deberías ponerte algo.
‒Ja me'n poso ‒la meva cara és un poema. I no pels granets, precisament‒. Cadascú és com és. ¿Oi que vols anar al tobogan, que t'agrada molt? ‒li dic a la Laura, que no bada boca‒ ¿Sí? Doncs au, anem. Adéu, bon dia ‒i m'allunyo a bon pas. Ja m'he cansat de rebre. Aquesta dona es pensa que té carta blanca per ofendre't de franc. Doncs aquesta és la paga que n'ha tret: quedar-se sense la companyia que es veu d'una hora lluny que desitja. A fe de Déu que té una manera ben peculiar de guanyar-se-la.
Al cap d'un segon, la Laura i jo som jugant al tobogan, però la menuda aviat decideix que s'estima més tornar a passejar-se per allà. Estic alerta, per si s'atansa massa a la zona zero. Però ara que m'hi fixo, la dona ha canviat de banc. I s'adreça a una nova víctima. S'ha assegut al costat d'un home de la meva edat de faccions orientals, que li somriu com devia somriure jo fa uns quants minuts ‒com qui aguanta un xàfec.
Pobre. M'hi jugo un pèsol que ara mateix li ha amollat que a Espanya hi ha massa immigrants.
