‒Mama, puta! ‒diu la Laura unes quantes vegades cada dia.
No us esvereu: diu que té la mà bruta, la samarreta bruta, els pantalons bruts. I el Quim es pixa de riure.
‒Almenys, digues "buta"... ‒li dic.
‒Puta!
Bé, què hi farem. S'havia d'intentar.
La resposta lògica
‒Mama, seu aquí! A Maisy! [=Mirem el conte de la Maisy!]
‒Ara vinc, Laura, un moment. Abans deixa'm posar-me el pijama i escalfar el sofà. Ai, "el sofà"! Vull dir el sopar. Ja no sé el que em dic.
‒Txema. [=Et dius Gemma.]
‒Ha, ha!
‒¿Què liu, mama? [=¿Per què rius, mama?]
Començant a llegir
‒Aquí hi diu: Laaaaaura ‒li explico que les lletres que duu a la samarreta representen el seu nom. Però llavors ho generalitza, i allà on veu lletres pensa que hi diu Laura.
‒Mama: Laaaaura ‒diu una estona després, passant el dit per sobre d'unes lletres com si llegís.
‒Aquí no hi diu Laura, bonica. Aquí hi diu "ladybird".
‒No! Laura! –diu ben empipada, arrufant les celles.
‒Però tu què et penses? Que a tot arreu on hi ha lletres hi diu Laura?
‒Sí!
‒I a tot arreu del món hi diu Laura?
‒Sí!
‒Doncs no.
‒Sí, mama! Laura!
‒Puf.
Cada cop que entro al lavabo
‒Mama, ¿pipi o caca?
Realment, la maternitat et roba molta intimitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada