24 d’agost del 2012

Carta oberta a Alberto Ruiz-Gallardón


Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat.
Màrius Serra, Quiet
Senyor Ruiz-Gallardón,

Escoltant els darrers dies les seves declaracions sobre els canvis que promourà en la legislació relativa a l’avortament, no he encertat a fer allò que ara anomenen gestió de les emocions. Eren tantes, i tan desbordades, que qualsevol intent de posar-hi ordre resultava inútil. I a més, no sé parlar-li sinó des de la meva experiència personal, l’únic a què em sento capaç d’agafar-me. I una sola experiència personal és com una gota al mar. Res. I tanmateix, per a mi és tan devastador, que no em puc arribar a imaginar el dolor que deuen acumular tantes vides anònimes a les quals el destí ha donat pitjors cartes.

El febrer de l’any 2009 vaig tenir un avortament espontani. Estava embarassada de dos mesos, i era un embaràs buscat, premeditat, anhelat. Ja tenia un fill a punt de fer dos anys, i que ara en té cinc. Els metges em van dir que era habitual perdre una criatura dins del primer trimestre, i que en la immensa majoria de casos es tractava de fetus que tenien algun problema. Estadísticament deu ser habitual, potser. El que li puc assegurar és que l’estadística no em va tranquil·litzar en cap sentit. No ha estat un fet menor en la meva biografia, i ni ho he oblidat, ni tinc cap intenció d’intentar-ho. Aquella criatura que no va néixer té per a mi un nom de nen i un nom de nena, perquè mai no en podré saber el sexe. Té dos noms, encara que no constin oficialment enlloc, perquè els necessita i perquè els necessito. Perquè ha existit. Aquella criatura aquest setembre hauria fet tres anys. Penso sovint en aquella criatura, per exemple ara, i ploro. I la continuaré plorant mentre visqui, perquè com he dit no tinc cap ganes d’oblidar-me’n. Aquella criatura és viva en el meu dolor, en el meu pensament, en els aniversaris que no celebra. Quan m’acaricio el ventre i penso que hi va ser. Quan em pregunten quants fills tinc, i dic que dos per no haver de donar explicacions, mentre per dins m’odio pensant que no, que he mentit, que en falta un.

L’any passat vaig parir una nena. Una nena grossa, sana, preciosa. Una nena que va ser un regal i que ja té disset mesos. Una nena que en l’ecografia de control del primer trimestre de l’embaràs semblava que era susceptible de tenir problemes. I no sé si es pot imaginar l’angoixa, el patiment, les llàgrimes. Jo no me’ls haig d’imaginar, perquè els vaig viure. Mesos de malson, de nits sense dormir, de plors inaturables, de mòbils encesos que esperen la trucada amb els resultats de les proves diagnòstiques. Mesos de precs, d’agafar-se als finals feliços, de rellegir missatges reconfortants dels amics que mai no et fallen. I jo i el meu marit vam decidir, amb tot el dolor del món, que si es confirmaven els pitjors pronòstics demanaríem l’avortament. I que a poc que hi hagués esperança, ens hi aferraríem.

I que lleugerament que es parla d’avortament, sovint. Se’n parla com d’una decisió frívola, com si per a les mares fos una solució tan fàcil com immoral, com si la vida que duen dins valgués per a elles menys que una burilla. I vostè no sap què se sent quan has decidit que avortaràs si la criatura no té un bon pronòstic mentre l’estimes amb l’ànima sencera, mentre la sents bellugar-se dintre teu, mentre desitges més que res al món que arribi el dia de tenir-la als braços. Vostè no sap que se sent quan has decidit que potser posaràs fi a l’origen d’aquest amor tan gran que el cos és petit per encabir-lo.

I llavors, algú diu que s’han d’aturar aquests casos. Algú diu que a aquest dolor, s’hi sumarà la persecució legal. Algú diu que les mares no tenen dret a decidir. Algú diu o insinua que les que decideixen avortar són malvades, o superficials, o no tenen sentiments, o són assassines, o tot alhora. I això m’entristeix. I això m’ofèn. I això m’insulta. Perquè potser sí que hi ha dones per a les quals avortar és poc més que una molèstia. Però no m’hi compti, entre elles. No oblidi que de la mateixa manera que hi ha mares que segur que decideixen avortar frívolament, segur que també n’hi ha que decideixen frívolament tirar endavant embarassos de nefast pronòstic sense haver-se aturat a pensar ni un segon en les conseqüències que tindrà per a la nova vida. I no hi compti tampoc, entre elles, les innumerables mares que opten per tirar endavant un embaràs d’aquestes característiques també amb tot el dolor del món, amb tota la reflexió del món, amb tot l’amor del món.

Senyor Gallardón, no vull fer apologia de l'avortament. Crec que les dones que decideixin tenir els seus fills sabent que naixeran amb problemes de salut han de tenir absolut suport institucional. Absolut. Total. Sense condicions. Sense que ni tan sols l’hagin de demanar. Però vull exactament el mateix per a totes les que decideixen el contrari.

8 d’agost del 2012

Converses amb el Quim (29)

Circumspecte
El seu pare llegeix una definició en veu alta per mig memoritzar-la.
-"Circumspecte: Que va molt amb compte amb el que diu, amb el que fa."
-Papa, em sembla que tu hauries de ser circumspecte. Així no diries les paraulotes que dius.

Xinesa
Xerrem i riem fent el burro, i el Quim em mira i em diu:
-Mama, quan rius sembles xinesa perquè se't tanquen els ulls!!

L'evolució (explicada pel Quim)
El Quim és molt curiós i pregunta el perquè de tot. Un dia, després d'haver parlat amb el seu pare sobre l'evolució, el portem a una exposició que parla de l'evolució humana. Li fem entenedores les explicacions fins allà on creiem que més o menys les pot capir. Al vespre, li pregunto:
-Quim, ¿quines coses recordes de l'exposició? ¿D'on venim, les persones?
-Doncs, primer érem com micos que anaven pels arbres. Després, ja podíem caminar i érem com homes-micos. I després vam anar canviant, canviant, canviant, fins com som ara.

Indecís
-Quim, si vols, pots prendre una mica de gelat. 
-Sí!
-Mira, hi ha comtessa, i també queda una mica de gelat de vainilla. ¿Què prefereixes?
-Comtessa. No, no!, de vainilla. No, no!, millor comtessa. No! Vainilla! Sí, sí, vainilla millor.
-Aix.
-¿Oi que ara he estat una mica indecís?

Germans
-Jo crec que no tindré més nens, ja. Però si tingués un altre fill, ¿t'agradaria més que fos un nen o una nena?
-M'agradaria que fos el Yago!
[Nota: El Yago és un amic seu.] 

Què vols ser?
-Mama, ¿tu què vols ser?
-¿Què vols dir?
-Vull dir si vols ser pastissera, o mestra...
-Jo ja tinc feina, Quim. Sóc filòloga.
-¿Filòloga? -i somriu. Li sona exòtic.
-¿Que no t'he explicat altres vegades què faig? ¿No te'n recordes?
-Sí, amb l'ordinador...
-Doncs els filòlegs fem això, també. Veiem textos, i mirem que estiguin molt i molt ben escrits. Jo faig això, és la meva feina. I també tradueixo textos. ¿Te'n recordes, de què és traduir?
-Doooncs...
-Mira, si estan en castellà, per exemple, els torno a escriure, perquè diguin el mateix, però en català.
-Ah.

Resumir
El Quim té tendència a fer explicacions llargues com un dia sense pa, sense obviar els detalls més insignificants. Fins i tot, si li talles el fil, torna a començar de bell nou. Sovint és esgotador. Un dia, després de clavar-me un discurs interminable per explicar una fotesa, li dic:
-Quim, ¿no podries resumir, fill?
-¿Què vol dir resumir?
-Vol dir explicar el mateix, però amb menys paraules. Més curt.
-Però és que així no em surt!! -diu, ofès.
-Ni que ho juris. Mira, això ho podries haver explicat així: [...] i ja està.


13 de juliol del 2012

Converses amb el Quim (28)



Turista
-Mira, mama! Amb aquest mocador tan gros sóc un turista!
-¿Un turista...?
-Sí! Faig així als toros!!


Cultura de l'esforç (que t'esclata als morros)
Quan era més petit, el Quim s'enfadava o plorava desesperat quan no li sortia alguna cosa (vestir-se, fer un dibuix, escriure una paraula, muntar una joguina). Nosaltres li explicàvem que no s'havia d'empipar, sinó que primer s'havia d'esforçar per sortir-se'n. I si tot i així no se'n sortia, llavors havia de demanar ajuda. Aquest discurs es veu que el té gravat, ja que...
-Mama, vull jugar amb tu al Mario Bros.
-Ai, no, Quim...
-¿Per què no? Vull que juguem els dos!
-Però és que no m'agraden gaire els videojocs, Quim. I el Mario Bros no em surt.
-Però t'hi has d'esforçar, mama!
-Però un videojoc no és una cosa important, Quim...
-Però si no t'hi esforces no et sortirà! Si jugues més ja et sortirà! T'hi has d'esforçar!


Coses d'homes
M'irrita bastant veure el meu home i el meu fill que juguen fent el burro cridant, clavant-se empentes i llançant-se l'un a sobre de l'altre (sovint la cosa acaba amb el nano plorant). Ja fa una estona que s'hi dediquen a sobre del sofà, fins que em planto.
-Prou! Ara el papa es queda al sofà, i tu te'n vas a posar-te el pijama a l'habitació -pare i fill s'intercanvien una mirada còmplice.
-Però...
-Ni però ni res. Ja n'hi ha prou, n'estic tipa. Posa't el pijama a la teva habitació.
-Però a mi m'agrada jugar a lo bèstia!!
-Sí, però després moltes vegades acabes plorant, i llavors ja no t'agrada tant, ¿no?
-Però som homes! Ens agrada jugar a lo bèstia!


Feliç coincidència
Tornant de la feina, m'aturo al supermercat a comprar algun vici per al sopar. Curiosament, m'hi trobo el meu home amb els nens.
Mama: -Ei, hola!
Papa: -Mira, Quim, qui hi ha!
Quim: -Hola, mama!
Mama: -Hola!
Quim: -Mama, ara vull que tu i jo marxem a casa, i que el papa es quedi a comprar amb la Laura -un altre a qui no li agrada anar al súper!


Bon argument
-Aaaaaaaaaaaaaaaah!!!! M'has tornat a trepitjar, Quim!!! Em fa mal el dit gros, i a sobre tu me l'has trepitjat avui ja deu milions de vegades, home! ¿Vols vigilar una mica més, si us plau? ¿Que no veus que fas mal? Fixa't-hi més!
-Ups! Perdona, mama! Però és que jo miro cap endavant, no camino mirant cap als peus!!


Coca-cola
La norma que seguim a casa per a la coca-cola és la següent: el Quim en pot prendre un culet si és cap de setmana al migdia i en tenim. Si no, no. Li hem explicat que el pot posar nerviós i que pot fer que li costi dormir. 
Un dia entre setmana, ja en vacances escolars, el Quim veu que son pare n'ha comprat i diu:
-Papa, em sembla que m'has de deixar beure coca-cola, perquè tinc molta son.

1 de juliol del 2012

Converses amb el Quim (27)

Bastonets
-Mama, ¿oi que amb els pals de xupa-xup fan bastonets per a les orelles?


A la platja
El Quim és a la platja jugant, i veient-se ple de sorra em diu:
-Mama, estic ensorrat!!


Ferides espantades
El Quim es mira la ferida del genoll i s'adona que ja no hi té la crosta.
-Mama, ¿saps què? La crosta s'ha sobresaltat!!


Demà ahir
-¿Demà anirem a casa de la Meritxell?
-No. Ja t'ho he dit abans, Quim. No m'escoltes, ¿eh? La festa d'aniversari de la Meritxell és demà passat.
-Ah -uns segons de silenci. -Mama, ¿existeix demà ahir?
-Ha, ha! ¿Ho dius perquè existeix demà passat?
-Sí.
-Doncs no, Quim. Demà ahir no és res. De fet, demà ahir, si existís, seria avui! Però sí que pots dir demà passat, i també abans-d'ahir. 


Cim d'àligues
-¿I quins més animals heu vist, Quim?
-Dooooncs... Hi havia un ocell que encara no estava estrenat, i feia una cara així -obre molt els ulls i entreobre la boca-, i feia: "Ah, ah, ah!"
-Ah. ¿Estrenat? ¿No deus voler dir entrenat?
-Eeeeh... Em sembla que sí.
-¿I què més?
-Hi havia un mussol oliver.
-¿No devia ser una òliba?
-Sí, sí, una òliba.


Tornant del zoo
A la porta de casa, el Quim es queda quiet un moment, com reconcentrat, i diu:
-Em sembla que faig pudor de cabra...



26 de juny del 2012

Professora

Fer de professora té el seu encant. Comprovar que gràcies a la teva ajuda un alumne redacta textos amb sentit, que s'ha avesat a utilitzar un diccionari decent, o que ha descobert una lectura que li ha aportat plaer i reflexions, és una injecció d'autoestima i et subministra una dosi de confiança en l'ésser humà. Un orgasme docent.


També és molt cansat, però. Si t'hi poses de debò, treballes moltes més hores de les que cobres, i no sempre aconsegueixes els resultats que voldries. Has d'esforçar-te a no abaixar la guàrdia per culpa de la fatiga mental d'hores de planificació de classes. Has d'intentar fer veure que no t'adones que aquell altre professor que comparteix grup amb tu contribueix a estancar o empitjorar el nivell lingüístic (i cultural) dels teus alumnes. Has de saber descartar les estratègies que has fet servir que no han tingut èxit, sense que el sentiment de culpa sigui un llast que t'impedeixi mirar més enllà. Passar pàgina dels teus fracassos didàctics per encaminar-te a possibles èxits pedagògics. I exercint a la universitat, has de ser conscient que alguns alumnes dels que tens davant són ignorants, sí, però innocents: són allà perquè han passat tots els filtres del sistema. Si seuen en aquella cadira és perquè les coses no funcionen com haurien de funcionar, però això ho han decidit molts altres per ells. Ells són també, encara que pugui no semblar-t'ho, les víctimes de tot el mecanisme, que els enganya fent-los creure que s'han guanyat ser on són. I no. I creues els dits perquè alguns dels ineptes que es graduaran també per culpa del teu aprovat (regalat més que no pas justet) no arribin a exercir mai en res que tingui la més mínima vinculació amb la llengua (o amb la cultura en general). Quanta falta que fan més suspesos a la universitat (almenys, en determinades facultats). I en canvi, penses amb una barreja de pena i indignació en l'alumne creatiu, brillant a la seva manera, que s'avorreix perquè no encaixa en la línia establerta i prefereix anar pel seu compte, i que esperes i desitges que tingui prou paciència per aguantar el suplici i titular-se, perquè saps que serà un luxe l'aire nou que aportarà quan s'incorpori a la feina, si tenim la sort que no abandona els estudis esclafat pel tedi.

I hi ha l'alumne que fa faltes, però que llegeix Dostoievski i et regala (gràcies, Senyor) grapats d'ironia reconfortant. I aquella alumna de l'última fila amb pinta de passava-per-aquí que resulta d'una intel·ligència que et sorprèn. I l'opinió interessant i fonamentada que et revela una noia que acostuma a treure notes d'anar tirant. I la mirada profunda però amb picardia d'aquell alumne guapot de la segona fila. I els regals que et compensen tota la suor vermella del bolígraf: l'alumna que et dóna les gràcies per haver-li posat a les mans Primo Levi, els ulls il·luminats del noi que acaba de descobrir que ja pronuncia l'essa sonora, l'examen aprovat de sobres de la que et va venir a demanar esporuguida una tutoria, aquell parell de noies que un cop recollides les notes finals t'asseguren que la teva assignatura ha valgut la pena, saber que alguns dels teus pupils s'han tret el certificat superior de català de la Generalitat perquè tu els vas donar l'empenteta.


A fe de Déu que és una feina de trinxera. Amb els ulls secs de corregir piles ingents de treballs, redaccions, exàmens; amb l'esquena trinxada de carregar papers i andròmines amunt i avall (redaccions, llibres, apunts, fotocòpies i tants etcèteres); amb la gola seca de la xerrameca que els has deixat anar per explicar ja no saps quina història.


Planyo els alumnes que han hagut de suportar la meva inexperiència o els meus errors. M'alegro molt que altres, en canvi, hagin rebut classes que sé més que dignes. Tant de bo els últims siguin majoria (us ho demanem, Senyor).


I que estrany que hi hagi tants i tants professors, i que tan sovint se sentin sols en la seva parcel·la de trinxera. Per això, ara que ja no treballo de professora, aquest escrit com a homenatge a tots ells, ara que és final de curs. Perquè la seva solitud ho sigui, avui, una miqueta menys.




*La imatge inicial és el quadre La jove professora, de Jean-Baptiste-Siméon Chardin. L'última és una vinyeta que un amic va dibuixar fa uns anys a un gran professor de secundària.

20 de juny del 2012

Converses amb la Laura (1)

Papa, pipi, caca
Laura: -Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca.
Mama: -Laura, em sembla que al papa no li deu fer gaire gràcia, aquesta seqüència...
Laura: -Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca. Papa, pipi, caca.


Peix
La Laura i jo mirem un conte. Li assenyalo un dibuix.
-Mira, això és un peix. ¿Què fa, el peix?
-Nyam, nyam!!
-Ah, és clar, el peix que coneixes més és el que et menges...


El ruc
Mama: -I aquí hi ha el ruc. ¿Recordes què fa el ruc?
Laura: -E-uh! E-uh!
Mama: -Bé, jo dic ihò-ihò, però la teva alternativa també em convenç.


Soneta
Mentre li poso els bolquers i el pijama, la Laura badalla.
-Ui, tens soneta, ¿eh?
-No, no.
-¿No tens soneta?
-No, no.
-¿No vols anar a dormir?
-No, no.
-Doncs em sembla que no tens elecció, nineta.

18 de juny del 2012

Les excursionistes calentes


Feia anys que no tafanejava les estadístiques sobre aquest blog que Blogger posa al meu servei. I no ho feia per mandra, i perquè tenint en compte que em llegien quatre gats coneguts i mal comptats, tampoc era esperable trobar-hi cap perla. Però deu fer un parell o tres de mesos vaig començar a recalar-hi per satisfer la curiositat de saber si la meva flamant entrada a Facebook, on anuncio la publicació de nous escrits, havia fet picar algun lector nou que fes augmentar el nombre de visites. El cas és que, suposant que les dades siguin certes, m'he endut alguna sorpresa.


El primer que convé destacar és l'èxit de les converses amb el Quim. Quan anuncio a Facebook la publicació d'un nou lliurament, les consultes al blog pugen. Em pensava que aquestes anotacions probablement només ens farien gràcia a mi i al meu marit, que som els pares de la criatura, però resulta que tenen un grapadet de seguidors fidels. La Carla s'ha convertit en la presidenta del club de fans, l'Ester en la vicepresidenta primera, i la Sandra en la vicepresidenta segona (càrrecs agraïts, perquè són honorífics i no comporten cap obligació al marge de continuar seguint les converses). Hi ha qui m'ha fet saber que fins i tot en fa propaganda. Queda clar que tard o d'hora haig de buscar il·lustrador i publicar el llibre, que encara farem el primer duro i tot.


L'altra gran revelació ha estat l'origen de les visites. Una té coneguts que viuen o van de tant en tant a l'estranger, de manera que alguna visita des dels Estats Units (gràcies, Albert!), alguna visita des de Suïssa (gràcies, Xavi i Montse!) o alguna visita des d'Irlanda (gràcies, Cristina!), quadren en els meus esquemes. Ara bé, ¿d'on surten les dues visites de fa uns dos mesos des de Corea del Sud? ¿Per què regularment rebo algunes visites des de Rússia i Alemanya? ¿I per quins set sous han entrat al meu piset virtual aquest mes des del Perú?


Bé, potser alguna explicació la poden oferir les cerques dels internautes. Ja se sap que buscant informació per Google un pot anar a parar a webs inversemblants, i això inclou aquest modest blog. Internet té rareses com propiciar que vagin a petar a una entrada meva persones que buscaven "com fer una bufanda", "grip de panxa préssec en almívar", "tanga hello kitty", "remeis varicel·la" o "caragol treu banya en italià". I això sense que una servidora sàpiga cosir, ni sigui metgessa, ni dugui tangues, ni parli italià.


I si això us sembla peculiar, espereu-vos. Un dia algú va entrar al Tercer segona a partir de la cerca "estic enfadat vull les excursionistes calentes"! Qui m'havia de dir que un seguidor de Conrad Son de mal humor podria acabar aterrant al meu blog, i trobar-s'hi uns textos que poquet tenen a veure, diria jo, amb la pornografia en català. Això ho vaig descobrir dies després que s'hagués fet la cerca en qüestió, i vaig voler corroborar que Google adreçava al meu blog en fer aquesta cerca. I no ho vaig saber trobar. Potser és que en aquest lapse de dies (ja se sap que internet és una olla que bull sense parar) les pàgines van rebre modificacions que van fer canviar els resultats del cercador.


Ara, el que de ben segur que aconseguiré amb el títol d'aquest article, l'esment a Conrad Son i la inclusió de la paraula "pornografia" és tornar a fer pujar el nombre de visites. M'hi jugo un pèsol.