Converses amb el Quim (XV)

Baconeta

Com que la Laura és tan rodanxona, de vegades li dic...:

-Baconeta!

-A mi em va agradar molt anar a les baconetes amb els avis. Mama, ¿per què li dius baconeta a la Laura?

-Ha, ha! Tu vols dir les vagonetes!

-Ai, sí! M’he equivocat!

I aquella mateixa tarda...

-Mama, ¿oi que avui farem una baconeta?

-Nooo! Farem una barbacoa!

Quina coincidència!

-Mama, ¿el Martí quan va néixer?

-El 16 de juliol.

-¿I la Laura, quan va néixer?

-El 18 de març.

-¿I jo, quan vaig néixer?

-El 20 d’abril.

I s’exclama, amb una gran sorpresa...:

-El 20 d’abril!! Com el meu aniversari!!!

-¿Quina coincidència, eh?

El casal d’avis

-Mama, aquí hi diu: “Casal d’Avis Penitents”.

-Sí, molt bé.

-¿Un casal d’avis és un lloc on es casen els avis?

Quarter

-Mama, sóc el quarter.

-¿El quarter?

-Sí: aquest nen és el primer, el papa el segon, la nena la tercera i jo el quarter.

Cal beure aigua!

Durant alguns dies, el Quim em pregunta:

-Mama, ¿oi que si no bevem aigua ens morim?

I a mi em sorprèn la pregunta fins que lligo caps el dia que em sento dir...:

-Buf! Em moro de set!

Joves i vells

Quim: -Àvia, ¿tu quin nen tindràs a la panxa?

Àvia: -Jo ja no puc tenir nens a la panxa, Quim. Sóc molt gran, ja. Això si de cas la mama, que encara és jove.

Quim: -Mama, ¿tu, quan eres jove, quants anys tenies?

Mama: -Ostres, doncs és una bona pregunta!

Avi: -Jo sí que sóc molt jove!

Quim: -Nooo!! Tu no ets jove, avi!! Tu ets vell! Que ja tens molts cabells blancs!!!

Formigues

-Quim, ajuda’m a espolsar les formigues de la tovallola.

-És que m’agrada més agafar-les i trencar-les pel mig.

Centpeus

Papa: -Mira quin cuc, Quim! És com un centpeus, però més curt.

Quim: -Potser és un trentapeus.

Carrefour

Iaia: -¿T’agraden els albercocs?

Quim: -Sí, i també m’agraden els iogurts d’albercoc. Els comprem en un carrer que es diu carrer Four.

Ai, Pompeu...

Si el pobre Pompeu aixequés el cap...

L'amor que vull

De vegades vull un amor tendre. Que em diguis bonica i m'acariciïs els cabells, enfilant-me'ls darrere l'orella. Que mentre m'ho dius, somriguis i m'escodrinyis el fons dels ulls sabent que abaixaré la mirada, abrusada. Que la teva abraçada m'embolcalli, càlida com l'olor del pa acabat de sortir del forn, i em faci encongir com l'Alícia del conte, fosa en el teu nom.


A voltes, però, vull un amor salvatge com el d'Estellés. Que t'arrapis a les meves natges, que t'endinsis en els viaranys del desig. Que em besis amb foc en tots els llavis i em facis eriçar la pell. Que despertis a cops els gemecs i els calfreds reclosos dins la gàbia i els n'obris els candaus perquè s'escapin en desbandada. Desbridat el goig més animal, que fem galopar el cavall fins al doll que ens assedegui.


Vull també un amor quotidià. Que la tarda que plou m'enviïs un missatge avisant-me que aniràs tu a buscar el nen a escola. Que em netegis l'ordinador de virus punyeters i hagis comprat el gelat que a mi m'agrada, encara que no és el que més t'entusiasma. Que insisteixis a posar aquí la meva taula de treball i que tinguis raó, perquè s'hi està millor. 


I vull un amor còmplice. Que en una trobada amb gent ens mirem de reüll davant un comentari inopinat, peregrí o sobtat, sabent que després, sols a casa, hi sucarem pa. Que em diguis que l'he encertada en recomanar-te les novel·les de Ferran Torrent o Jaume Cabré. Que em diguis que potser m'he passat de marranota en aquest article, tot i que faig honor a la veritat exalçant els teus dots amatoris, i que jo et respongui menys fums, nano, que només m'he limitat tirar d'hipèrbole.


L'amor que vull és l'amor que tinc. Tu, tu sempre.

Converses amb el Quim (XIV)

Aclarim-ho
La Laura té el matí pesat i no deixa de rondinar...
Laura: -Ngueeeeeeeeeee! Ngueeeeeeeeeeeeeeeee!
Mama: -Buf, Laura...
Quim: -Ai, filla, que pesada! Deixa de plorar! Li dic filla perquè tu li dius filla, ¿eh? Però no és la meva filla, és la meva germana.


Parentius
Quim: ¿Oi que jo sóc fill i sóc nét?
Àvia: -Sí, ets el fill de la mama i el meu nét.
Mama: -I del Martí, ¿què ets?
Quim: -El cosí!
Mama: -Exacte. ¿I de la tieta Anna?
Quim: -...
Mama: -És que aquest és una mica més difícil. Ella és la teva tieta, i tu ets el seu...
Quim: -Eeeeh... ¿El seu preferit?


Morts de...
Quim: -¿Oi que si dic que estic mort de set vol dir que tinc molta set?
Mama: -Sí. I si dius que estàs mort de gana, que tens moltíssima gana.
Quim: -I si dic que estic mort de piscina, que tinc moltes ganes d'anar a la piscina.
Mama: -Ui, amb la piscina no funciona! Però també pots dir que estàs mort de son, per exemple, que vol dir que tens moltes ganes de dormir.
Quim: -¿I puc dir que estic mort de fuet, que vol dir que m'agrada moltíssim el fuet?


L'espiadimonis
Mama: -Ui! Un espiadimonis!
Avi: -¿Un què?
Mama: -Un espiadimonis!
Avi: -...
Mama: -Una libèl·lula.
Avi: -Ah!
Quim: -¿On?
Mama: -Allà!
Quim: -És allà, mira! La sílula! Vola cap allà!
Mama: -La libèl·lula.
Quim: -La silèlula!
Mama: -La libèl·lula. 
Quim: -¿La lílula?
Mama: -Libèl·lula. També es pot dir espiadimonis.
Quim: -Doncs jo dic espiadimonis, que és més fàcil. [...] Mama, ¿els espiadimonis espien els dimonis?


Primer contacte amb el lleidatà
-¿Aquesta senyora parla en valencià?
-En valencià no, però és un català que s'hi assembla.
-És que no ha dit Barça, ha dit Barse!


D'on vénen els nens
-Papa, ¿oi que els nens vénen de la panxa de les mames?
-Sí.
-Doncs el Dumbo no! El porta una cigonya!

La foto de la visita

Vet aquí la visitant de la piscina!

Visita a la piscina

-Ai! Alguna cosa m'ha tocat el peu! -dic, mentre veig una ombra fosca que s'allunya ràpid cap a la meva esquerra. Al Quim se li encomana l'ensurt:
-Marxem, mama! Marxem!
-¿Sortim i mirem què és?
-Sí!
Estàvem sols remullant-nos a la piscina, fins que un matrimoni francès amb el seu fill ja granadet també s'hi ha ficat, fa una estoneta. Ens miren, provant d'endevinar què passa. Sortim de l'aigua i ens acostem a l'ombra. Per uns segons, abans, he pensat que devia tractar-se d'una pinya, perquè la piscina està envoltada de pins. Però en veure que l'ombra es bellugava...
-Ostres! Una granota! ¿La veus, Quim?
-Sí! Una granota! És aquí! -diu assenyalant-la amb el dit, emocionat.
S'ha aturat a la part poc fonda de la piscina. Des de fora, la silueta es distingeix clarament. No és gaire grossa, però amb les potes del darrere estirades fa força efecte, la veritat. S'hi està com una reina, la molt pinxeta. Quin ensurt que m'ha clavat!


Ens n'anem a l'altra banda de la piscina, a avisar el noi que vigila la piscina i la posa a punt abans d'obrir.
-Gairebé cada matí me la trobo a la piscina! Però avui no l'he vista -m'explica, tot agafant un salabret que utilitza per treure la pinassa que sura a l'aigua.
Provo d'aclarir la situació als francesos, que ens observen:
-Hi ha una granota -em miren sense entendre'm-, una rana -inútil.
-Une grenouille -diu el noi, i ara sí, els francesos somriuen.
-Ah! Une grenouille!
-És aquí! -diu el Quim. Ens enretirem perquè el noi pugui maniobrar, i... ale hop! Ja la tenim.
-La vull veure! La vull veure! -salta el Quim. El noi satisfà la seva demanda: deixa el salabret a terra, prop seu, i veiem com la granota se'n va botant com si res. Ha estat divertit, una anècdota d'aquelles que fa estiu. La granota que també anava a la piscina. Això sí, espero que no hi vingui amb la intenció de tenir família...


L'endemà, el Quim i jo també som els primers d'arribar. Amb certa aprensió, faig una ullada dins la piscina per comprovar que no tornem a tenir visita. No hi trobo res d'anormal. Ens remullem i ens esquitxem com cada dia. Va arribant gent. Al cap d'una estona, mentre nedem, veig una ombra que salta dins d'un dels filtres.
-Quim, em sembla que he tornat a veure la granota!
-¿On? ¿On?
-Allà, dins del forat aquell!
-¿On?
-Allà!
De nou, sortim i anem a avisar el noi, que ve rient. Però quan destapa el filtre per tap de sobre, com si es tractés d'un truc de màgia, la bestiola ha desaparegut. Ni rastre. S'ha esfumat!
-Juraria que l'he vista -em justifico, davant l'expectació d'alguns que se'ns han acostat.
-Doncs aquí no hi és.
-Potser m'he confós -reconec, amb cert temor de convertir-me en la paranoica de la granota.
Ah! Però no veig fantasmes, no! Al cap d'un moment, la granota torna a fer la seva aparició estel·lar nedant per les profunditats amb les seves grans gambades. Els nens estan encantats. El noi torna a pescar-la. Amb previsió, avui he agafat la càmera i li faig algunes instantànies.


Quan la resta de nens ja se n'han cansat, el Quim continua guaitant-la, embadalit. I com si pensés en veu alta, em diu:
-És el primer cop que veig una granota...
De fet, ja la va veure ahir, però entenc a què es refereix. Beneïda curiositat.  

A la platja

Recordo aquella tarda d’octubre o novembre que passejàvem per aquesta mateixa platja. Tu vas voler caminar descalç, que les onades et llepessin els peus i se’t fiqués l’arena entre els dits, “que fa salut”, “que va bé per a la circulació”, fent cas omís dels meus advertiments sobre la temperatura. Després vas arrossegar una calipàndria uns quants dies. ¿Volies salut?  Doncs au, té salut. Si és que...

Jo estava embarassada del Quim. I quin plaer vagarejar per aquí amb tu a la tardor, quan els turistes francesos i alemanys ja han tornat als seus països de sol tímid. Quan tot es redueix a fer un tomb sense presses, a mirar junts com va caient la nit sobre aquest mar que t’agrada tant, a dur ben posada la bufanda perquè la gelor no s’hi escoli. Quan la criatura que ha de venir ens fa espurnejar els ulls i fem veure que la silueta de la petroquímica no hi és perquè no ens espatlli el moment.

Ara el Quim té quatre anys i la pell colrada del sol d’estiu, i juga a agafar grapats de sorra per llançar-los a l’aigua i veure’ls desaparèixer. Amb aquest banyador vermell arrapadet i els maneguets del Barça, s’ho passa pipa saltant les onades amb son pare. Recull petxines, escriu el seu nom a la sorra humida, es mira les petjades que deixa. Queda arrebossat com una croqueta. Jo me’l miro mentre sec a la tovallola amb la Laureta a la falda. Està encantada de la vida, quan li toca l’aire. Mira tranquil·leta al voltant seu, somriu quan li faig moixaines. La briseta li esbulla els cabells. Li explico cosetes.

Aquesta tarda no entraré a l’aigua. Em fa mandra i agafaria fred.

A prop nostre, dos nanos guiris juguen a embrutar-se de sorra. Una parella es diverteix jugant amb el seu nen nuet, que deu tenir un anyet. Riuen amb ell, li fan fotos, el remullen, i el vailet està més content que un pèsol. Un matalàs inflable groc va a la deriva. Una noia, amb els pits a l’aire i tanga verd, passeja acompanyada del seu nòvio macarrilla abillat amb ulleres de sol. Gernacions de iaies caminen vora mar per prescripció mèdica.

He vist ja tres embarassades. A contrallum, força més enllà, hi havia una noia amb biquini rosa que lluïa un ventre voluminós. Al nostre costat, una dona de panxa indissimuladament arrodonida i el seu fill de tres anys fan forats amb una pala de plàstic. Davant meu, un vestit de platja de Hello Kitty de gust qüestionable vesteix una noia prenyadíssima.

M'abraço a la nena i li faig petons a les galtones molsudetes. Els banyistes que la miren somriuen. Em fa tanta tendresa mirar-me-la ara que la tinc amorrada al pit i se sent tan a gust amb aquest ventet al front, protegida als braços de la mama, tan inconscient encara de tot el que significa que sigui aquí amb mi. Tanca les parpelles a càmera lenta, xucla cada cop més fluix, es deixa endur per la calma. Pau. Laura, nineta. Si tu sabessis.