Gravidesa

"¿De quant estàs? ¿De sis mesos?". Doncs no, en teoria em falten nou o deu dies per sortir de comptes. "Doncs no tens la panxa gaire grossa", em diuen. Home, si guanyar uns setze quilos no és suficient, no sé què dir-te.

Tinc la síndrome Moby Dick. Vaig passejant la meva panxa voluminosa, mentre la Laura es decideix a canviar de postura. Vet aquí un peu, vet aquí una empenteta, vet aquí que m'encaixo per baix. I bonys viatgers em deformen la rodonesa de la gravidesa, desplaçant-se d'un costat a l'altre. Dolors al sotaventre. Mal d'esquena. I com costa, tornar-te a posar dreta quan t'ajups. De tant en tant, una contracció. ¿Comptem? No, cap regularitat, encara. De moment, no cal córrer a l'hospital. La Laura té demandes: a una àvia li faria il·lusió que nasqués el mateix dia que el pare de la criatura, l'avi opina que no li fa gràcia la mateixa coincidència, el meu marit li demana que no hàgim de córrer de nit i que es decideixi a sortir quan ell sigui al meu costat i en hores de poc trànsit. Ara per ara ella no fa cabal de res, diria. Com una senyoreta en un hotel de cinc estrelles.

Jo ja en tinc ganes, de parir. Ara que falta poc, el compte enrere em sembla més lent que mai. M'imagino sovint que la tinc als braços, que dorm tranquil·la, que em mira encara que sigui per a ella un conjunt d'ombres difuminades. L'hem patida tant, aquesta nena... Amb el Quim vam tenir l'explosió de la novetat, tot engrandit, tot magnificat, un nadó de cop i volta al centre del teu món. Em fa l'efecte que amb la Laura serà diferent, serà també el plor pel dolor passat, l'alegria d'abraçar-la i saber que allò ha quedat enrere. I, en certa manera, em sembla que serà també la relativa tranquil·litat de transitar un camí fressat. En tots dos casos amb tendresa, amb amor, amb l'evidència de la fragilitat i la responsabilitat davant dels ulls...

Converses amb el Quim (VIII)

Dos vols

-Quim, ¿què és, això?

-Un bol.

-¿I què vol?

-Ha, ha! Són dos bols!

-Sí, t'he fet una broma!

Més tard...

-Mama, ¿què és, això?

-Una cadira.

-¿I què cadira? Ha, ha!

-Ha, ha! Em sembla que amb les cadires no funciona, Quim!


Tos
-Cof! Cof! Coooof!
-Òndia, Quim! ¿D'on ha sortit, aquesta tos?
-De la boca.


Construint paraules
L'ajudo a fer alguna cosa i em diu: "Mama, ets una bona ajudadora."


-Lluma'm! Lluma'm! (=Il·lumina'm!)


-¿De què eres l'encarregat, avui, a classe?
-Sóc el passador. (=el que passa llista)


-Mama, ¿t'agraden els dies solats? (=assolellats)


A la dutxa:
-Papa! L'aigua està cremosa! (=crema)


Captar la ironia
Un aparell no funciona bé. El pare del Quim diu:
-Doncs que bé.
-¿Que bé...?
-És ironia, Quim. Si dius "que bé", però en realitat vols dir "que malament!", fas ironia.


Uns dies més tard...
-Mama, m'he fet pipi a sobre.
-Doncs que bé.
-¿És ironia...?


Homonímia
-Mama, mama! Hi ha dos sols! El sol de "fa sol", i el sol d'"estic sol"!
-Molt bé, Quim. I pensa-hi bé, que encara n'hi ha un altre.
-¿Un altre? ¿Quin?
-#Do, re, mi, fa...#
-El sol del piano!!! Tres sols!

Taxis

Feia anys i panys que no agafava un taxi. I aquesta setmana, hi he pujat dues vegades! Dilluns vaig tenir cert enrenou. Anava carregada fins dalt d'exàmens que pesaven i feia una mica tard a la trobada que tenia amb una companya de feina, de manera que vaig decidir no patir i anar a la feina en taxi, abans que arriscar-me que els dos busos que habitualment em porten a la universitat triguessin, anessin plens, o totes dues coses. I ahir, quan ja tornava a casa al vespre, l'autobús no arribava, la parada no tenia marquesina (no podia descansar la panxa de gairebé vuit mesos), feia fred i estava cansadíssima, així que quan va passar un taxi lliure em vaig dir que carai, no és el moment de jugar a fer-me la forta.


Se'm va fer estrany. Ja ho he dit: no hi estic gens avesada, a agafar taxis. I el meu marit ja m'havia insistit algun dia que no m'hi rumiés gaire si trobava que em podia fer servei. Però mira, fins ara he pogut tirar bé de metros, busos i trens sense gaire problema. Amb algunes dificultats de mobilitat afegides per la panxa voluminosa, és clar, però res de l'altre dijous. I de cop, dins d'un taxi que roda fi i suau, còmode, net (això últim, especialment, és un contrast molt fort amb el nostre cotxe), em sentia com una burgesa. Una burgesa de jaqueta gastada, jersei guerrer, pantalons de pana i contractes temporals, però ben acomodadeta en el seient, veient passar la ciutat per la finestra. I de cop, la silueta de l'Hospital de la Vall d'Hebron que s'alçava al meu costat. On vaig parir el Quim. On em van dir que havia perdut una criatura fa dos anys. I on, si tot va com ha d'anar, tindrem la Laura. I potser també hi arribaré en taxi, qui ho sap.

Preparant el niu

Passo per aquella fase de les embarassades que popularment es coneix com preparar el niu. Ja em vaig acostant als vuit mesos de gestació i val la pena tenir les quatre coses més indispensables a mà, per si de cas la Laura decideix treure el cap abans d'hora. Vaig agafar les capses on desem la roba del Quim a mesura que li va quedant petita, i vaig endreçar-ho tot. Vaig triar, rentar i deixar a mà la de nadó. Ja tinc a punt la maleta de l'hospital. La llista de deures pendents, però, encara no s'ha acabat. Hem de portar el cabàs que vam deixar al traster de l'apartament dels sogres, i haig de rentar la roba de llit del bressol (no és que la desés bruta, però no em fa gràcia que hagi estat guardada dos anys i escaig). També caldrà tenir a punt la cadireta del cotxe.

Ahir vaig anar al CAP: mostres d'orina i sang per a les anàlisis de seguiment de l'embaràs, nova trobada amb aquella infermera que punxa molt bé però és antipàtica com ella sola i borda en comptes de parlar. Dijous al vespre, la que en principi ha de ser l'última ecografia.

Aquests dies se'm barregen de manera confusa l'alegria i la por. M'imagino amb la Laura als braços i se m'obre el cel. Penso en la possibilitat d'un nou entrebanc en les proves, i m'esborrono tota. "Ei", em diu ell, "som un equip!". I tant. No sé si en sabria, de jugar sola. Tinc tanta sort de tenir-lo al costat. Encara que trigui a reparar a la dutxa i estigui amb una grip de cavall. Ningú no és perfecte.

La carxofa de la dutxa

El marit em reclama un aclariment: la carxofa de la dutxa ja està reparada! (Em sembla que llegint el blog es va sentir al·ludit.)

Magdalena

Aquest matí era asseguda al bus, llegint una estona mentre no arribava a la meva parada. De cop, m'ha embolcallat una flaireta dolça, càlida, flonja, vaporosa. L'oloreta dels deliciosos berenars tranquils d'hivern, amb una tassa de xocolata o cafè amb llet calentons entre les mans i una pasta esperant pacientment que comencis a clavar-hi queixalada amb delectació. He aixecat els ulls del llibre, he tombat el cap, i sí, la dona que seia al meu costat devorava amb fruïció unes magdalenes grosses acabades de comprar al forn. D'una en una, els treia el paper ondulat, les esquinçava en bocins generosos, i se'ls ficava a la boca ben cofoia. Davant mateix dels meus nassos, a tocar. Llaminera com sóc, quina manera més cruel de fer-me dententes a primera hora del matí, senyor! ¿O potser Senyor? ¿Esteu posant a prova la meva temprança...?

¿Vols discutir?

Fa uns dies érem a la cuina i jo li vaig recriminar alguna cosa, encara que per més que m'hi esforço, no sóc capaç de recordar què. Era una fotesa qualsevol, pots comptar. Ell es va tombar somrient: "Escolta, si et ve de gust discutir, doncs discutim, però almenys tria algun motiu amb més substància!". Després de dos segons de sorpresa, ja completament desarmada, vaig començar a fer-me un panxó de riure. Perquè tenia raó. Per una idiotesa, per una minúcia, per una nimietat, més valia no posar-s'hi! Posats a barallar-nos, almenys que fos per una qüestió de pes. Ell seguia: "Que cap problema, ¿eh?, que jo per tu em poso a discutir ara mateix! Només que, com t'ho diria, prefereixo que la cosa tingui una mica més de nivell intel·lectual."

Això em va fer pensar en l'estratègia que vam adoptar en una època d'estrès, i que, de vegades, quan l'expliquem, sorprèn força la gent. Es tracta d'avisar l'altre quan ens sentim tan nerviosos o atabalats, que ens adonem que saltarem a la més mínima ocasió i que l'altre acabarà pagant els plats trencats. I abans que això passi, fem sonar la sirena d'alarma. "Ei, ara no em diguis res. Ara no hi sóc, ¿eh?". Això significa que deixem l'altre tranquil una bona estona, i que ja en parlarem quan les aigües tornin a baixar tranquil·les. Així de fàcilment hem aturat, de ben segur, una colla de discussions que en el fons no tenien solta ni volta.

Això no vol dir, és clar, que no ens fem crítiques mútuament. Per exemple, a mi em treu de polleguera que s'entesti a adobar ell la carxofa de la dutxa... sempre demà, i que al final estiguem dies i dies dutxant-nos incòmodament. I ell assegura que m'entesto a omplir massa les bosses de les escombraries. Etcètera. Afortunadament, però, la sang no ha arribat mai al riu. I ara per ara, amb franquesa, ni tan sols em passa pel barret que sigui una possibilitat.