Tallant cabells

De petita, estava acostumada a veure la meva mare fent-nos de perruquera als tres germans i al meu pare. Diu la llegenda que tot va començar quan jo era molt menuda i em va dur a la perruqueria. Va veure el que em feien, va valorar el que pagava, i va decidir que no era tan difícil i que la propera vegada ja ho faria ella. De fet, el meu pare fa anys i panys que no posa els peus en una barberia o perruqueria (també és cert que cada cop hi ha menys per tallar). Quan els fills vam arribar a l'adolescència, vam començar a negar-nos a posar-nos a les seves mans, però durant un bon grapat d'anys només ella va encarregar-se de tallar-nos els cabells.

Ahir em vaig sentir una digna successora de la tradició familiar. Les grenyes del Quim li amagaven força les orelles, i els rínxols que li quedaven al clatell començaven a crear un garbuix una mica massa exagerat, fins i tot per al nostre discret capteniment estètic. Per això el vaig asseure a la trona ben lligat, li vaig posar un devedé del Pocoyó (el seu heroi dels dibuixos animats), i armada amb un raspall i unes tisores vaig començar a tallar-li els cabells amb molt de compte, no fos cas que fes de cop un moviment brusc i li enviés una orella pels aires. Zip-zap, zip-zap i... voilà! En tres o quatre minuts ja estava llest.

El seu pare va arribar quan tot just posava el punt final a la feina. Hi va donar el vistiplau. "Un estil una mica kale borroka", em va dir, mentre mirava rient algunes clapes que li han quedat al clatell. Bé, alguna clapa sí que li ha quedat. En concret, té totes les que són necessàries per aconseguir l'aire informal que l'estilista pretenia imprimir al Quim.

Al dofinari

No les teníem totes, però vam acabar arriscant-nos-hi. El cas és que programaven un espectacle en un dofinari, amb dofins i lleons marins, i vam decidir portar-hi el Quim, tot i que érem conscients que potser ens trobaríem una actuació decadent. Malgrat tot, la possibilitat que al Quim l'entusiasmessin els animals va guanyar la partida.

El cas és que el meu home i jo vam sortir decebuts de l'espectacle. Tots dos vam marxar amb la sensació que els exercicis que feien fer als animals, acompanyats de musicota a tot drap, eren més aviat denigrants per als pobres dofins i lleons marins. No som especialistes en fauna marina, però ens feia tot l'efecte que les cabrioles, els salts i les salutacions amb les aletes no els aportaven gaire res, i que tot plegat més aviat feia pudor d'explotació de les pobres bèsties, al servei del simple divertiment dels humans. Per acabar-ho d'adobar, l'espectacle marginava el català.

Però el que no ens havia agradat de l'espectacle va quedar en part compensat per l'actitud del Quim. Va fer més cas a la gent que hi havia i a les galetes que es cruspia, que no pas a la piscina i al que hi passava, que va ignorar amb absoluta indiferència. Saber que no participava en aquell presumpte entreteniment era, paradoxalment, un consol, i ho vaig interpretar com un senyal inequívoc de la seva intel·ligència. Hores més tard, demanava amb to exigent: "Calan! Calan!". La bossa que la mama duia a la mà requeria l'atenció que abans havia estat del tot prescindible. "Té, rei, un crusan", li vaig dir allargant-li un crusanet. Se'l mereixia. Va riure, agraït i content.

Bufanda i guants

El gener passat els Reis em van portar una bufanda i uns guants de color verd que abriguen força. I ara que ha arribat el fred, me’ls poso així que surto de casa, perquè sóc fredolica, i a més les mans se’m tallen amb molta facilitat. Amb el que no comptava és amb tres delicioses conseqüències de portar-los que m’han passat ben seguides.

Dilluns al matí sortia del metro, anant d’una feina cap a l’altra. Eren quarts de dotze. Els dilluns em llevo d’hora, agafo el tren, agafo el bus, dedico uns minuts a repassar la classe, faig classe als estudiants, els atenc qüestions ràpides si fa no fa un quart d’hora, i surto escopetejada cap als ferrocarrils. Agafo el tren, agafo el metro, i cap a l’altra feina. Quan acabo, un altre cop el metro i cap a casa. Com que no puc dinar fins a les quatre, i semblo una baldufa d’un lloc a l’altre, si el temps m’ho permet acostumo a parar deu minuts per prendre’m un tallat (i si estic esplèndida, un extra, com un crusanet) abans d’entrar a la segona feina; faig aquesta pausa en un bar que hi ha tot just sortir de la boca del metro. Com deia, doncs, dilluns passat sortia del metro, ja pujant les escales que pugen del vestíbul al carrer. Podia permetre’m el parèntesi del tallat, així que estava contenta. En pujar les escales em vaig trobar enmig d’un corrent d’aire. Com que el bar és allà mateix, no em vaig entortolligar la bufanda al voltant del coll, de manera que em penjava a banda i banda fins als genolls. I llavors, de cop i volta, el vent va infondre vida a la bufanda i els serrells d’un extrem van alçar-se com una flama verda que ballava harmònicament suspesa en l’aire. Durant uns segons, la meva bufanda ballarina era talment una cobra hipnotitzada pels moviments del flautista. Quina imatge més bonica!

El mateix dilluns, a la tarda, m’esperava al portal de casa. El meu marit era a punt d’arribar amb el cotxe, i jo m’havia d’encarregar de pujar el Quim a casa mentre ell buscava aparcament. En passar el cotxe davant meu, el Quim em va veure per la finestra, em va somriure, i vaig llegir-li als llavis com em cridava. Li vaig fer hola amb la mà i li vaig tornar el somriure, mentre anava cap a la cantonada on el meu marit havia pogut aturar el cotxe, més enllà del portal. Un cop amb el Quim a la vorera, li vaig donar la mà per anar cap a casa. Anar de la mà no li acostuma a agradar gaire, però en aquell moment no només em donava la mà que li oferia, sinó que aixecava la que tenia lliure tot cridant: “Mà! Mà!”. Volia que li donés les dues mans alhora! Era una mica incòmode caminar donant-li les dues mans alhora, però com que no havíem de recórrer gaires metres hi vaig accedir. Ell reia, li encantava. Un cop davant la porta del carrer, vaig treure’m els guants per buscar millor les claus dins de la bossa, i els vaig ficar dins de les butxaques de la jaqueta. Un cop a dins, el Quim va aturar-se en comptes de sortir disparat cap a dins, com acostuma a fer. Em va mirar les mans, va arrufar les celles força indignat, i va dir: “Mà!”, tot assenyalant-me’n una. “Sí, les mans”, li vaig dir. “Mà!”, va repetir, enfadat perquè no l’entenia. “Ah! Vols un guant, oi?”, li vaig contestar, satisfeta de la meva interpretació el missatge. Però en donar-li’n un, se’l va mirar i va assenyalar-me l’altra mà. “Mà!”, va tornar. Vaig deduir que volia també l’altre, i l’hi vaig donar. Es va mirar tots dos guants, sense donar crèdit de la meva estupidesa. “Aquí!”, va dir llavors, acostant-me cada guant a una mà. Aleshores, finalment, hi vaig caure. És tan evident, que em sento beneita de no haver entès el meu fill a la primera: ¡que la teva mare tingui unes mans verdes apelfadetes és d’allò més divertit! Així que em vaig tornar a posar els guants, i el Quim va esclatar a riure contentíssim, exultant. Aleshores me’l vaig mirar, feliç, i li vaig acaronar les dues galtes alhora amb els meus palmells de vellut verd, i ell va fer aquell riure nasal seu tan musical i encomanadís. I als seus ulls de xocolata esclataven guspires que vaig caçar, com si fossin cuques de llum, perquè m’escalfin també quan no el tingui a prop.

Però la màgia encara no es va acabar aquí. L’endemà, o potser dimecres, també anava amb el Quim. Sortíem de l’ascensor, ja a punt d’entrar a casa, quan en desentortolligar-me la bufanda del coll em vaig adonar que els serrells de la bufanda estaven electritzats. Si hi acostava un dit, tots els cordillets s’acostaven curiosos a observar-lo. Si els apropava a la cara del Quim, li menjaven les galtones amb un dolç petó magnètic que li il·luminava la cara.

Aquesta bufanda i aquests guants ja em van agradar quan els vaig alliberar del paper de regal. Després, n’he tret l’ús pràctic per al qual els van fer. I ara, a més, serven tres històries boniques. Què més els puc demanar?

De bàscules i gallifantes

— Amb les teves peces de fruita com sempre, eh? Fas ben fet — em va dir la Maite. Vaig somriure. No era la primera vegada que algú em feia un comentari sobre l’esmorzar que em prenia a la feina, però en aquell moment totes dues teníem temps i ens hi vam esplaiar una mica. Li vaig resumir d’on venia aquell costum, i la història li va semblar interessant

Tant el meu home com jo som de vida, que es diu. Ens encanta menjar. En gaudim. No som precisament dels que comencen a destriar ingredients del plat perquè aquest uix, i aquell aix. I quan ens en vam anar a viure a junts, allò era un festival. Menjàvem més quantitat de la que necessitàvem, i no ens preocupàvem excessivament de dur una dieta saludable. Vist a distància, em fa l’efecte que era la conseqüència de la suma de diversos factors. Un, com deia, el fet que tots dos siguem bons menjadors. Dos, que en viure junts vam deixar de cenyir-nos als menús familiars per abocar-nos als plats que més ens venien de gust, al marge de les calories que tinguessin. Tres, que tenir parella estable ens feia arraconar una mica l’instint animal d’estar més o menys presentable perquè mai se sap si et pot interessar que algú es fixi en tu. I quatre, que no dèiem mai que no als sogres pastissers que ens encolomaven un braç de gitano, uns quants croissants i un gelat cada cop que els anàvem a veure.

Això ens va fer guanyar pes a tots dos. Ell es palpava la panxa, jo em mirava el cul, i a cap dels dos no ens cordaven els pantalons. No és que fos un drama nacional, però el dia que vaig haver de córrer per agafar un autobús i vaig adonar-me que un recorregut de deu metres m’estava fent esbufegar com una mala cosa, vaig decidir que allò no podia continuar igual. En aquella ocasió vaig apuntar-me al gimnàs i hi anava dos o tres dies per setmana. Alguna vegada, també, el meu home i jo havíem anat junts a córrer. Al cap de poc temps vaig notar que em trobava millor, i vam començar a moderar-nos una mica. Podia tornar a fer servir els pantalons antics.

Al cap d’un any i mig vaig deixar d’anar al gimnàs perquè em vaig cansar de fer de mecenes. Feia un mes que havia perdut la constància, i pagar per no anar-hi era una ximpleria. Van venir èpoques de més i de menys, però el moment clau va ser l’embaràs. Quan vam decidir tenir un fill vam fer creu i ratlla i vam adoptar una dieta equilibrada. Res no m’ha motivat tant per tenir cura del que menjo com saber que el que em cruspia jo afectava directament el menut que creixia dins meu. Volia ser una mare responsable. I el meu home, també conscienciat i solidari, feia equip amb mi, fins al punt de renunciar durant tot el temps de l’embaràs i la lactància a menjar tiramisú perquè duu cafè i alcohol. Una voluntat de ferro que bé mereix, com a mínim, un petonet i un gallifante.

El canvi va ser substancial. Vam rebaixar les quantitats de menjar i vam provar de fer una dieta més equilibrada, augmentant el consum de peix, de verdura i de fruita. Si de segon plat abans podíem menjar una orada per persona, ara ens en partim una entre els dos. I si abans podíem menjar pasta de primer tres cops per setmana, ara en mengem un dia. Les patates fregides eren un acompanyament relativament habitual del segon plat, i ara ho són només molt de tant en tant. Abans, sopàvem dos plats, i ara prenem habitualment sopars lleugers, amb fruita, iogurt o verdures bullides. Els esmorzars van deixar de consistir en brioxeria industrial i es van convertir en pa amb tomàquet amb formatge o pernil de gall dindi. Per no parlar de com hem restringit l’entrada de porqueries a casa, perquè la millor manera de no menjar-ne és no comprant-ne (és força depriment anar a la nevera o al rebost a arreplegar alguna cosa per picar i no trobar res, però dietèticament és altament recomanable). Quan anàvem a visitar els sogres, vam començar a dir que gràcies, però que no ens volíem emportar res perquè no ens convenia. I anant al que deia al principi, vaig acostumar-me a dur peces de fruita per esmorzar i berenar a la feina, perquè la distància entre àpats és força llarga i és preferible prendre fruita que caure en la temptació d’acostar-te a la màquina expenedora del costat a comprar alguna cosa per picar nutritivament poc recomanable. Els companys de feina em veien amb les peces de fruita, i a alguns els sobtava.

És clar que de tant en tant no ens privem d’endrapar el que ens ve de gust, siguin uns espaguetis amb quatre formatges, una ració triple de gelat o una bossa de ganxets d’un taronja fosforescent altament sospitós. Però la clau és no fer-ho cada dia, sinó com una excepció. I ens n’hem sortit. Això no treu que fa unes setmanes arribés el meu home de la feina i en trobar-se unes verdures bullides al plat li sortissin els ulls de les òrbites (sort que les ulleres van fer de fre) dient-me: “Verdures bullides? Si et sembla, et porto una pistola i em dónes el tret de gràcia!”. De tant en tant té algun brot d’aquests: l’animal que duu dins li reclama més atenció gastronòmica. No cal amoïnar-s’hi, ja m’hi he acostumat. I se li han de valorar gestos com el que li va fer guanyar un gallifante. A més, com que fa força bondat no paga la pena que m’hi encaparri gaire. Senzillament li poses una pizza mariachi al forn, i el converteixes en l’home més feliç del món. Per un dia, tampoc no passa res.

Tornar a la feina

Després d’estar desconnectada totes les vacances, ja torno a ser aquí!

El retorn a la vida laboral ha començat amb alguns canvis. El meu marit coordinarà un projecte a l’institut on treballa, i jo he deixat la ràdio on treballava i m’estreno com a lingüista en un altre mitjà de comunicació. Em va saber greu deixar la ràdio, per alguns companys i perquè hi he après molt sobre la professió, però també és cert que ara tinc més responsabilitats i d’alguna manera es pot considerar que aquesta nova feina és una mena d’ascens. També he conegut els alumnes que tindré aquest curs a la universitat. Les ombres de tot plegat són les formes barroeres amb què m’han tractat en qüestions, em sembla a mi, gens menors. Per exemple, he començat les dues feines sense tenir signat el contracte en cap dels dos casos. Vergonyós.

El Quim està preciós, com podeu comprovar a les fotos d’aquí sota. Ha guanyat força habilitat a l’hora de caminar i ara ja s’aguanta molt millor, tot i que té més tirada a córrer que a caminar, amb els perills que això comporta de clavar-se una bona castanya. Aprèn paraules dia a dia, a un ritme tan ràpid que sorprèn. Has de saber fer la traducció en força casos, però es fa entendre. Una moma és una mosca, una lera és una galeta, l’aní és el pernil, ape és bàsquet, i així anar fent.

L’estiu m’ha deixat un mosaic d’instantànies. El dinar a l’apartament de l’Albert i la Regina. La pedregada a Vila-seca. El Quim jugant a la sorra de la platja. Els sopars amb el Xavi i la Montse a Suïssa. La foto familiar al pati de l'apartament d'Arenys de Munt. Els debats continus amb la sogra sobre si cuinar amb sal o sense. El naixement del Joan, el primer fill de la Tere i el Josep.

Un altre estiu. I un altre retorn al món laboral. I a la blogosfera! Continuareu visitant-me...?

Escenes estivals

En Quim tasta el gelat de llimona...!

A la platja ens dividim la feina: nosaltres fem castells de sorra, i ell els destrossa.

El Quim m'ofereix aigua en un parc de Lausana. (Cristina: reconeixes la samarreta...?)

El Quim cada cop camina millor.

En el ferri de Nyon a Yvoire, sentint la briseta.

Coneixem en Joan, que va néixer el 30 de juny.

L'amor i el crusanet

—Mira, Quim —diu ell mirant-me amb ulls riallers—, ara li donem a la mama, que és guapíssima i ho continuaria sent amb un quart mitxelín, un crusanet de xocolata.

Jo somric, agafo el crusanet que m'allarga i el mossego amb fruïció. Això és una declaració d’amor, i la resta són romanços.