¿Tú eres la Gemma?

Acompanyada de la meva mare, vaig seure en aquell banc del tanatori amb febre, amb mal de cap, amb els ulls vermells i inflats, congestionada per la grip i per la pena, amb un mocador moll a la mà. Acomiadàvem la meva àvia paterna, la iaia Carme. Un grupet de tres o quatre àvies vestides sòbriament, de cara afligida i mirada trista, eren una mica més enllà. Van tombar el cap, em van veure, van comentar alguna cosa entre elles i se'm van acostar amb les passes menudes i inestables de les senyores grans.

-¿Tú eres la Gemma?

-Sí.

-Te quería mucho. "La Gemma", "la Gemma"...

"Te quería mucho", havia dit una d'elles. Les altres havien assentit. Eren veïnes amb qui ella xerrava, o prenia un cafè,  i que li deixaven l'¡Hola! o el Lecturas si ja havien donat la revista per llegida.

Jo també m'estimava molt la meva àvia. Aquell dia era el meu aniversari, i a fe de Déu que no tenia pas ganes de celebrar res. I aquell "Te quería mucho" inesperat donava voltes i voltes dins meu. Com si no sabés on havia d'assentar-se.

M'he anat repetint aquella frase al llarg dels anys. "Te quería mucho" com un mantra tendre, com un record càlid. Com l'olor dolça de la coca de pinyons de la iaia Carme acabada de sortir del forn. El dolor tornava les paraules una mica cantelludes, amb les durícies de la pèrdua, però el temps me les ha retornat de tacte suau, com el còdol de vores arrodonides pel córrer de l'aigua.

Ara que sovintegen més els dies que m'armo de la paciència i el valor necessaris per posar-me davant dels fogons amb aspiracions que van una mica enllà de la senzilla cuina de supervivència, potser ha arribat el moment d'intentar preparar la coca de la iaia. Per ella. Per mi.