Carta oberta a Alberto Ruiz-Gallardón

Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat.

Màrius Serra, Quiet

Senyor Ruiz-Gallardón,

Escoltant els darrers dies les seves declaracions sobre els canvis que promourà en la legislació relativa a l’avortament, no he encertat a fer allò que ara anomenen gestió de les emocions. Eren tantes, i tan desbordades, que qualsevol intent de posar-hi ordre resultava inútil. I a més, no sé parlar-li sinó des de la meva experiència personal, l’únic a què em sento capaç d’agafar-me. I una sola experiència personal és com una gota al mar. Res. I tanmateix, per a mi és tan devastador, que no em puc arribar a imaginar el dolor que deuen acumular tantes vides anònimes a les quals el destí ha donat pitjors cartes.

El febrer de l’any 2009 vaig tenir un avortament espontani. Estava embarassada de dos mesos, i era un embaràs buscat, premeditat, anhelat. Ja tenia un fill a punt de fer dos anys, i que ara en té cinc. Els metges em van dir que era habitual perdre una criatura dins del primer trimestre, i que en la immensa majoria de casos es tractava de fetus que tenien algun problema. Estadísticament deu ser habitual, potser. El que li puc assegurar és que l’estadística no em va tranquil·litzar en cap sentit. No ha estat un fet menor en la meva biografia, i ni ho he oblidat, ni tinc cap intenció d’intentar-ho. Aquella criatura que no va néixer té per a mi un nom de nen i un nom de nena, perquè mai no en podré saber el sexe. Té dos noms, encara que no constin oficialment enlloc, perquè els necessita i perquè els necessito. Perquè ha existit. Aquella criatura aquest setembre hauria fet tres anys. Penso sovint en aquella criatura, per exemple ara, i ploro. I la continuaré plorant mentre visqui, perquè com he dit no tinc cap ganes d’oblidar-me’n. Aquella criatura és viva en el meu dolor, en el meu pensament, en els aniversaris que no celebra. Quan m’acaricio el ventre i penso que hi va ser. Quan em pregunten quants fills tinc, i dic que dos per no haver de donar explicacions, mentre per dins m’odio pensant que no, que he mentit, que en falta un.

L’any passat vaig parir una nena. Una nena grossa, sana, preciosa. Una nena que va ser un regal i que ja té disset mesos. Una nena que en l’ecografia de control del primer trimestre de l’embaràs semblava que era susceptible de tenir problemes. I no sé si es pot imaginar l’angoixa, el patiment, les llàgrimes. Jo no me’ls haig d’imaginar, perquè els vaig viure. Mesos de malson, de nits sense dormir, de plors inaturables, de mòbils encesos que esperen la trucada amb els resultats de les proves diagnòstiques. Mesos de precs, d’agafar-se als finals feliços, de rellegir missatges reconfortants dels amics que mai no et fallen. I jo i el meu marit vam decidir, amb tot el dolor del món, que si es confirmaven els pitjors pronòstics demanaríem l’avortament. I que a poc que hi hagués esperança, ens hi aferraríem.

I que lleugerament que es parla d’avortament, sovint. Se’n parla com d’una decisió frívola, com si per a les mares fos una solució tan fàcil com immoral, com si la vida que duen dins valgués per a elles menys que una burilla. I vostè no sap què se sent quan has decidit que avortaràs si la criatura no té un bon pronòstic mentre l’estimes amb l’ànima sencera, mentre la sents bellugar-se dintre teu, mentre desitges més que res al món que arribi el dia de tenir-la als braços. Vostè no sap que se sent quan has decidit que potser posaràs fi a l’origen d’aquest amor tan gran que el cos és petit per encabir-lo.

I llavors, algú diu que s’han d’aturar aquests casos. Algú diu que a aquest dolor, s’hi sumarà la persecució legal. Algú diu que les mares no tenen dret a decidir. Algú diu o insinua que les que decideixen avortar són malvades, o superficials, o no tenen sentiments, o són assassines, o tot alhora. I això m’entristeix. I això m’ofèn. I això m’insulta. Perquè potser sí que hi ha dones per a les quals avortar és poc més que una molèstia. Però no m’hi compti, entre elles. No oblidi que de la mateixa manera que hi ha mares que segur que decideixen avortar frívolament, segur que també n’hi ha que decideixen frívolament tirar endavant embarassos de nefast pronòstic sense haver-se aturat a pensar ni un segon en les conseqüències que tindrà per a la nova vida. I no hi compti tampoc, entre elles, les innumerables mares que opten per tirar endavant un embaràs d’aquestes característiques també amb tot el dolor del món, amb tota la reflexió del món, amb tot l’amor del món.

Senyor Gallardón, no vull fer apologia de l'avortament. Crec que les dones que decideixin tenir els seus fills sabent que naixeran amb problemes de salut han de tenir absolut suport institucional. Absolut. Total. Sense condicions. Sense que ni tan sols l’hagin de demanar. Però vull exactament el mateix per a totes les que decideixen el contrari.