Concert de Petit

La Carla em convida a un concert. Un concert no estàndard: ella i la Maria han invitat amics i coneguts a escoltar les cançons que Joan Castells, és a dir, Petit, cantarà al terrat de l'edifici de Gràcia on viuen. M'hi animo. La cita és diumenge a les sis de la tarda. Hem quedat per dinar amb els meus sogres, al barri del Carmel. Havent dinat, agafo l'autobús fins a la plaça Sanllehy, i com que vaig amb temps de sobra i fa un temps esplèndid, decideixo fer cap a ca la Carla a peu. És tota una experiència, caminar sense nens. Els carrers estan quiets, tranquils, les persianes dels comerços abaixades. Barcelona calmada.

Arribo al seu pis cap a dos quarts de sis, les saludo. La Carla rep amics, la Maria fa croquetes. La gent va arribant i s'ofereix per pujar cerveses, tovallons, gots. Cap a un quart de set pugem tots al terrat. Xerro un momentet amb la Georgina, una noia amb qui havia parlat fa temps arran de la meva tesina i que m'ha saludat, encara que jo en un primer moment no l'he reconeguda. És amiga de la Maria. Només la conec a ella, a la Carla i a la Maria. Som una cinquantena de persones. I com em passa sempre que sóc en una trobada de força gent, em sento una mica fora de lloc. Em fa l'efecte que allà no hi encaixo, que hi desentono. M'ha passat sempre, des d'adolescent. Tinc la sensació que en qualsevol moment faré el ridícul, que em miraran com una intrusa, que no sabré congeniar. I després és possible que  m'ho passi la mar de bé, però d'entrada, la sensació és aquesta. No ho puc evitar.

La Carla munta una càmera mentre ens anem acomodant a terra, davant d'en Joan, que ens insta a apropar-nos perquè cantarà sense micròfon. I comença el concert.

M'arrepenjo a la paret. En Joan canta amb les ulleres de sol, perquè el sol li toca força de cara. Davant meu veig la serra de Collserola, la torre de telecomunicacions que s'alça esvelta, la silueta de l'església del Tibidabo. El cel amb avions que de tant en tant trenquen el blau. Darrere, hi ha la torre del rellotge de la plaça de la Vila de Gràcia, amb les dues campanes d'arracades. El mar. Som enmig d'una estesa de terrats de Barcelona aliens al trànsit dels carrers, sobretot els diumenges a la tarda. S'hi està bé, aquí dalt. Al Víctor li encantaria, penso. En Joan ha començat a cantar, però encara m'haig d'acabar d'ubicar, encara hi sóc però no hi sóc. Miro els assistents, el paisatge. I a poc a poc sí, em trobo. I ara sí, puc escoltar. El sol va caient fins que ja no molesta en Joan, que es treu les ulleres. Fa fresca i em poso la jaqueta.

Resulta que m'agrada, com canta en Joan Petit. Hi posa vida. De vegades melangia, de vegades ràbia, de vegades calma. Amb una guitarra i prou. Però no li va l'estil transcendent, i entre cançó i cançó ens explica amb simpatia d'on neixen les cançons, fa broma sobre la precarietat dels músics, ens agraeix que hi hàgim anat. I l'escoltem amb respecte, perquè ningú no xerra, ni ens interromp cap trucada de mòbil, ni sentim estossegar ningú. Les cançons van sonant, es van encadenant, ens hi fiquem, les compartim. Sobretot això últim, les compartim. Ell les canta i nosaltres les escoltem, però anem de la mà, el concert el fem tots. I veig la Carla que abraça la Maria, aquella parella que es besa. Em deixo endur, no em cal res més. Només m'haig de dedicar a passar-m'ho bé, com tots aquests parells d'ulls que miren un home vestit de negre arrecerat en una guitarra que es diverteix tant com nosaltres.

I just quan en Joan comença el segon bis, m'acomiado de la Carla i marxo tan discretament com puc, perquè em sap greu que el meu marit s'encarregui sol del protocol d'abans d'anar a dormir dels nens. Em dol no haver pogut reprendre la conversa que he deixat a mitges amb la Georgina. I voldria haver donat també les gràcies a en Joan per aquesta vetllada tan fantàstica. Espero que, almenys per això darrer, aquest post ja farà el fet.

Podeu escoltar-vos o baixar les cançons del disc de Petit The Blackbird Daysi EP.
I aquí, un parell de vídeos. Gaudiu de Petit!