27 de febrer del 2008

El llapis


Fa anys que m’he acostumat a llegir amb un llapis a la mà. No sé ben bé si és un costum o una necessitat. O una addicció, perquè si algun dia m’adono, al metro o al tren, que el meu portamines no és a la bossa, m’agafa una mena de síndrome d’abstinència, i remeno i remeno i remeno la bossa esperant que aparegui el llapis que em salvarà de la desesperació. I quan corroboro que no hi és, m'emprenyo.

El cas és que fa temps que escric notes en els llibres que són meus. Com ara definicions de lèxic. Si hi ensopego una paraula que no conec, l’apunto a peu de pàgina, i quan puc la consulto al diccionari i en copio la definició també en el marge inferior. Potser per aquesta dinàmica de vegades em resulta fàcil recordar on he descobert una paraula. Sé, per exemple, que vaig aprendre què és un grop en un poema de Maria-Mercè Marçal, que vaig consultar què significa bibelot per la novel·la L’ombra de l’eunuc de Jaume Cabré, i que vaig buscar què volia dir adotzenat perquè sortia al recull de contes Pell d’armadillo de Jordi Puntí.


Però no només em quedo aquí, és clar. Imagineu-vos que topo amb una paraula on falta un accent, amb una oració que duu una coma incorrecta, amb una construcció que trenca les lleis de la sintaxi, amb una cursiva oblidada, amb una majúscula sobrera, amb un mot on falta una lletra, amb un castellanisme que fa caure d’esquena, amb un pronom oblidat, etcètera. No. No hi puc passar la mirada per sobre com si res. És que senzillament no puc. El meu jo lingüista ho ha d’esmenar tant sí com no. Armada amb el meu llapis, com si fos jo qui hagués de lliurar la correcció a l'editorial, deixo el text amb la revisió inclosa.

Fa poc, a més, que he decidit marcar-hi també altres coses. Paràgrafs especialment reeixits. Oracions o fragments que em poden servir per a les classes. Algun gir molt ben trobat. Qüestions dialectals que m'interessen. Perquè no només vull deixar constància dels errors: els encerts també són importants (per això, quan corregeixo les redaccions dels meus alumnes, a més de les equivocacions també els remarco allò que han clavat).

Suposo que a hores d'ara ja enteneu per què em neguiteja no tenir un llapis a mà...

2 comentaris:

Dani ha dit...

Això em recorda quan anava a veure pel·lícules amb un bloc i un bolígraf a la mà. Un dia vaig decidir que això no era vida. I des de llavors, torno a veure les pel·lícules com el que són: petites creacions per fer-te passar l'estona. Era deformació professional...

Anònim ha dit...

Vaig aprendre molt