De tu, ja en sé força coses, Laura. Que tens la rialla fàcil, nasal i contagiosa. Que et deleixes per agafar els comandaments que, gens subtilment, deixo fora del teu abast (cosa que t'indigna). Que quan els aconsegueixes, ets feliç bavejant-los, mossegant-los i pitjant-ne els botons. Que és inútil posar-te mitjons perquè et desvius per treure-te'ls. Que saps perfectament que el biberó que he preparat és per a tu. Que consideres un insult que intentem fer-te dormir al bressol i això et fa bramar com si et perseguissin mil dimonis. Que t'han crescut quatre dents a dalt, i tres a sota, que et fan un somriure tot graciós.
De tu, ja en sé força coses, Laura. Que amb un suport adient, et poses dreta com si res i rius, triomfal. Que quan et vull canviar els bolquers, agites els peus com si conduïssis una bicicleta invisible. Que crides "Mama!" en imperatiu. Que segurament et quedaran aquests ulls verdmarrons tan boniquets. Que no marxaries mai dels meus braços, pels quals tens una obsessió malaltissa -el teu refugi preferit, l'estança més acollidora. Que pretens menjar fruita en trossos massa grans. Que et fa riure el soroll de la batedora.
De tu, ja en sé força coses, Laura. Que saps assenyalar-me el nas quan et pregunto on és. Que reconeixes el teu nom. Que tombes el cap cada cop que escoltes música. Que esquives fer petons a la galta de ton pare perquè la barba no et fa el pes. Que quan dic no, les comissures dels llavis et baixen i al cap de dos segons comences a plorar. Que quan estàs malalta, no agafes bé el son i et bellugues sense aturador. Que els passejos sota el solet et proven. Que piques de mans contenta quan diem: "Molt bé!" Que et poses les mans al cap per fer el caragol treu banya.
I més coses, Laura. Més coses.
Costa de creure que arribarà el moment que tot això es difuminarà i el seu lloc l'ocuparan altres fites teves, altres problemes teus. La teva primera frase. El teu hipotètic primer xicot, amb més hormones que neurones.
Que important que hi siguis, nineta.
Dorms. Pau.
T'acaricio. El cel d'aquesta habitació en penombra s'omple d'estels d'una dolçor rosa d'olor de nena.
De tu, ja en sé força coses, Laura. Que saps assenyalar-me el nas quan et pregunto on és. Que reconeixes el teu nom. Que tombes el cap cada cop que escoltes música. Que esquives fer petons a la galta de ton pare perquè la barba no et fa el pes. Que quan dic no, les comissures dels llavis et baixen i al cap de dos segons comences a plorar. Que quan estàs malalta, no agafes bé el son i et bellugues sense aturador. Que els passejos sota el solet et proven. Que piques de mans contenta quan diem: "Molt bé!" Que et poses les mans al cap per fer el caragol treu banya.
I més coses, Laura. Més coses.
Costa de creure que arribarà el moment que tot això es difuminarà i el seu lloc l'ocuparan altres fites teves, altres problemes teus. La teva primera frase. El teu hipotètic primer xicot, amb més hormones que neurones.
Que important que hi siguis, nineta.
Dorms. Pau.
T'acaricio. El cel d'aquesta habitació en penombra s'omple d'estels d'una dolçor rosa d'olor de nena.
