A urgències

Vam tornar a urgències perquè jo tenia uns dolors que no m'acabaven de fer bona espina i volíem quedar-nos tranquils. Passada la mitjanit, vam llevar el Quim i el vam dur amb els avis. Li vam explicar què passava i es va comportar com un nen gran. Em va dir, tranquil·litzant-me: "Mama, si et fa mal la panxa, no et preocupis, no passa res". I jo li vaig dir sí, segur que no serà res. Està tan gran. Quatre anys, ja. Sembla mentida.

De nou, la saleta d'espera de l'hospital. Recordar el naixement del Quim. Recordar el moment en què vaig perdre la criatura que duia al ventre. Recordar les anades per falses alarmes quan havia de néixer la Laura... i el dia que finalment es va decidir a treure el cap. Mentre, asseguts, observàvem l'anar i venir del personal mèdic amb mirades inquisitives, teníem la menuda amb nosaltres, adormida, tan bonica. Vam haver d'esperar hores, malgrat que gairebé tota l'estona érem tots sols. "A dins és ple, no donen l'abast", em va aclarir l'administrativa. A l'altra banda d'on sèiem nosaltres, un noi s'entestava que no volia que cap metge donés un cop d'ull al queixal que li feia mal. Practicava la resistència passiva. 

Va sortir una noia embarassadíssima amb un camisó blanc, que va explicar als dos nois que l'acompanyaven que segons els metges encara faltava una mica perquè donés a llum. Una infermera deia a l'home amb el casc de moto que durien la seva dona a l'altra banda de l'hospital. Un altre home joguinejava amb la mà dreta amb una polsera de plàstic de les dels pacients ingressats. Havia deixat al costat seu una bossa blanca de dona. Mirant de matar el temps, agafava un diari d'una cadira i hi feia una ullada per distreure's. Just abans d'entrar a l'hospital, una parella havia entrat en un cotxe aparcat davant per davant del nostre. Ella plorava. Ell estava seriós. Li ha passat el mateix que em va passar a mi, vaig pensar. M'hauria agradat consolar-la.

Tornem a casa cansats, però més tranquils. No tinc res que no puguin resoldre uns dies de descans i iboprufens. Al cotxe, ens confessem la por que teníem del diagnòstic. Ningú no s'acostuma a la por. I les respostes que es donen als hospitals poden fer por. Molta por.

La Laura ha dormit tota l'estona. Mira-te-la. La Laura és aquesta cara rodoneta de pometa, la ganyota que fa quan somriu. Els macarrons que li surten a les mans que s'entossudeix a no obrir i entre els dits dels peus. Aquests cabells foscos que es deixa rentar i eixugar amb tanta tranquil·litat. Els ulls tan i tan oberts. El melic com una ensaïmada minúscula. La cara de cop tristoia amb les comissures cap avall, dos segons, i un "Aah!" breu de queixa. Els esforços que fa per no quedar-se adormida, la punyetera. Quan dorm, la seva respiració com una mesura del temps.

Han passat tantes coses, Laura. Dos mesos, i sembla que hagin estat molts més. De vegades t'imagino d'adolescent, explicant-te aquestes històries. I tu potser arrufaràs el nas davant les batalletes de la mare. Però t'ho sabré perdonar, no pateixis.

Converses amb el Quim (XI)

Coses de l'idioma (I)
El seu pare i jo ens posem a parlar en anglès perquè no ens entengui. I el Quim s'enfada:
-Parleu normal!! PARLEU NORMAAAAL!!! No us entenc!!!

Ben curts, els cabells
El pare del Quim es pela els cabells al lavabo. El Quim se'l mira.
-Papa, només tens cap, de tallar-te els cabells!
-Ha, ha!
-Em sembla que t'he vist una mica el crani...!!

Semblança fonètica
-Mama, ¿què vol dir medela?
-¿...? Em sembla que és el nom de la marca d'alguna cosa de la Laura... ¿Ho has llegit allà?
-No. ¿Saps què vol dir, medela?
-¿Medela? No ho sé, rei.
-Jo sí. Vol dir fusta.
-¿Fusta...?
Llavors m'ensenya una capsa d'un joc fet amb fusta que té i m'ensenya què hi ha escrit.
-¿Ho veus, mama? Medela.
-Aaaaah!!! Madera!!!
[Nota: Era el joc d'un tren de fusta.]

Coses de l'idioma (II)
-Quim, ponte detrás mío. Tú te escondes y cuando venga el avi le diré: "¡El Quim se ha ido a pasear! ¡No está!"
-Vale, àvia! -diu enriolat acceptant el joc. I apunta: -Però l'hi dius en català, ¿eh, àvia?

Coses de l'idioma (III)
-Mama, ¿saps què vol dir i-a?
-¿...? ¿Vols dir hi ha?
-No, vull dir i-a.
-¿Illa?
-No. I-a.
-Doncs no, Quim, no sé què vol dir.
-Vol dir orella!
-Aaaah! Ear!
-Ens ho ha dit l'Àngel.
-Ja m'ho penso, ja.
[Nota: L'Àngel és el mestre d'anglès de l'escola.]

Semblança fonètica (II)
A mig dinar, el Quim diu:
-Tinc caca.
-Tens el do de l'oportunitat, tu.
-¿El dònut de què?

Et veig venir
-Mama, ¿per què hi ha aquest velcro a la banyera de la Laura?
-Per enganxar-hi una peça.
-¿Quina peça?
-Una peça perquè no rellisqui dins la banyera.
-¿I on és?
-Guardada.
-¿On està guardada?
-Quim, ¿oi que si t'ho dic l'aniràs a buscar, la remenaràs i hi jugaràs?
-Sí.
-Doncs per això no t'ho dic.


Semblança fonètica (III)
-Mama, ¿oi que als dits tenim àngels?
-No, Quim, àngels no. Falanges.


Contra el secessionisme (dedicat a la Carla!)
-¿Saps, Quim? La Carla parla en valencià. Ja veuràs que parla en català, però una mica diferent de nosaltres.
-¿En valencià...?
-Sí.
-¿I com és?
[Li parlo exagerant alguns trets del valencià, i el Quim riu.]
-És que el català, Quim, es pot parlar de moltes maneres.
-¿De quines?
-Doncs... pots parlar en valencià, en mallorquí, en nord-occidental...
-¿I nosaltres com parlem?
-Doncs... en central. En barceloní.
-¿I es pot parlar el català en anglès?
[...]
Després d'haver anat a berenar amb la Carla, de nou a casa, el Quim em diu:
-Mama, la Carla no parla tan diferent!!


Cada cosa pel seu nom
Després que, com de costum, no hagi parat de fer el trasto en un centre comercial traient-nos de polleguera, tinc amb el Quim una conversa seriosa.
-És que no pot ser, Quim. No ens fas cas, i això no està bé. Si el papa i jo et demanem que t'estiguis una estona quiet i callat, ho has de fer. És que no hi ha manera, sempre és igual! Al final, t'hauré de fer fer exercicis a casa d'estar-te quiet i callat una estona!
-Això no són exercicis. Això és una estàtua.


Veient jugar Kaká
-Mama! Mama! Un del Madrid es diu caca!

Els meus pollets

Com que no he tingut temps d'escriure, almenys us ensenyaré que macos que són els nostres preciosos pollets. Sóc una Anne Geddes de tercera regional, però espero que no m'ho tingueu en compte!

Converses amb el Quim (X)

Poeta
-Au, renta't les mans. I vigila de no mullar-te, que ets un desastre!
El Quim se'n va al lavabo, es renta les mans i torna.
-Mama, no m'he mullat perquè m'he arromangat -i es posa a riure:-Oh! He fet una poesia!

Homes i dones
-Aviam, Quim, ¿tu què ets? ¿Un home o una dona?
-Un nen!


Lectoescriptura (I): la Wii
-Mama, si diem "ui", ¿per què no s'escriu amb u?


Lectoescriptura (II): el senyor de la tele
-Aquí a la tele diu: senyor.
-¿Senyor...? Ah! Bé, de fet hi diu Sanyo.
-¿No diu senyor?
-No, però ja té sentit que ho diguis. Senyor s'escriu S-E-N-Y-O-R.


Roncar
-¿Ho sents, això, Quim...?
El Quim para l'orella...
-Sí.
-¿Saps què és?
-El papa està roncant!
-Doncs sí!
-És que ja és una mica vell. Té 33 anys!!


Pijama calentó
Els pantalons del pijama del Quim no eren del tot eixuts, així que els hem posat una estona sobre de l'estufa perquè s'acabessin d'eixugar. Quan el Quim se'ls ha posat...:
-Estan calents!
-Sí. És que els hem posat a sobre de l'estufa.
-¿Per què?
-Perquè encara estaven una mica molls.
Al cap d'una estona...
-Mama, els pantalons ja s'han descalentat.


Lectoescriptura (III): la ics del xiclet
-Xiclet fa shshshshsh... ¿Té una ics, papa?
-Sí, s'escriu amb ics, molt bé.
-Shshshshshsh... -I afegeix, meditatiu: -Com el soroll del mar...


Impacient
El pare del Quim és a la cuina enllestint el dinar. Fa una estona que el Quim no para d'entrar contínuament a la cuina i demanar coses per picar.
-Papa, vull un petit suisse.
-¿Un altre cop per aquí? De seguida dinem, Quim! Que impacient!!
El Quim torna al menjador.
-Mama, el papa m'ha dit impacient.
-¿I saps què vol dir?
-Vol dir: "Ai! Que pesat!"
-Doncs en aquest cas, sí!

Sopesant opcions...
-Avi, no vull anar a escola...
-Ja ho entenc, Quim, però has d'anar a l'escola perquè és dilluns. I a més, jo haig de treballar...
El Quim rumia...
-Però... ¿has de fer feina aquí a casa o a fora...? És que vull dinar amb tu...

A l'hospital

El Víctor fa brometa
De camí a l'hospital...
-No corris tant, que no puc!
-Tu espavila, que total només vas de part.
-El dia que siguis capaç de treure una llimona pel forat del penis, parlarem d'igual a igual.

Resumint
Amic: -¿Però tu et trobes bé...?
Jo: -Sí, bé... Tinc els baixos adolorits, em fa mal l'esquena per l'epidural... Però vaja, bé. És que, clar, són 4 quilos 600 de nena, i havien de sortir...!
Víctor: -"La alegría de ser madre", que diu l'anunci.

Infermera 1: Reivindicant la memòria històrica
-Buf! Tens la vulva tota inflamada! Està per fer-li una foto i que l'ensenyis a ta filla quan sigui gran perquè vegi pel que has passat per tenir-la.
[Nota mental: Crec que amb la narració dels fets ja n'hi haurà prou...]

Infermera 2: El registre mèdic
-Carai, tienes el chichi to inflamao.

Infermera 2: Benvolguda quarantena
-És recomanable que trigueu unes setmanes a tornar a mantenir relacions sexuals...
-Francament, ara mateix tampoc és que...
-Ja, però... mira, si les penseu tenir, tingueu-les amb preservatiu, per evitar infeccions.
-No, si no...
-Però jo t'ho haig de dir perquè mai se sap... Aquí a l'hospital hem caçat al lavabo de les habitacions pares muntant les mares acabades de parir.
-De debò...?!
-Sí.
[Nota mental: Déu meu, només de pensar-ho ja em fa mal.]

La pacient K (I)
-Conec casos de dones que, quan els metges els han dit que segurament els haurien de fer la cesària, han dit: "Ui, no, que neixi normal, que no vull que em quedi cicatriu!". ¿Tu creus que això és normal? A mi, que m'obrin de dalt a baix, si cal, per treure el nen! Que és el teu fill! Ni cicatriu ni què hòsties! Hi ha dones que les haurien de castrar com a les gosses.

La pacient K (II)
-Totes les infermeres d'allà eren unes restretes. No els haurien anat malament un parell de capses d'All Bran a cada una.

La pacient K (III)
-Imagina't, nosaltres superil·lusionats perquè m'havia quedat embarassada, i a la primera visita la llevadora que m'atén, sense ni mirar-me, em pregunta: "-¿Ets tal?". I jo li dic: "Sí". I ella em diu: "¿I vols perdre el fill?". Hi vas tan content, i que el primer que et preguntin sigui això, és molt fort. 

Reflexió paterna
-Mentre paries, jo pensava: "Després d'aquest part, la Gemma no voldrà tornar a passar per això en la vida!"
-Doncs jo m'he sentit millor en aquest part que en el del Quim!

Laura

I llavors has somicat i t'han estirat sobre el meu pit i he vist la teva carona rodoneta, tota galtones, i els teus ulls oberts desconcertats que descobrien aquest món nou que t'acull, i els teus cabells foscos, i els teus bracets molsuts que s'agitaven mig trasbalsats, mentre jo t'acaronava la pell i els cabells humits i et deia hola, hola, Laura, sóc la mama, que bonica que ets, entre llàgrimes, i et mirava voraçment i et tocava com si poguessis ser un miratge i corressis el perill de desaparèixer, ets tu, ets tu, Laura, que et tinc aquí i no m'ho crec, preciosa, princesa. Acariciar-te, Laura. Abraçar-te, Laura. Besar-te, Laura. I tu continuaves somicant. Somicant música, Laura.

Dimarts 15

El meu marit se'n va amb certa recança a la feina. Tem que en qualsevol moment li soni el mòbil i arribi massa just. Tinc els telèfons de diversos taxis a la memòria del meu mòbil. Els meus sogres em telefonen cada dia, i cada dia la conversa és igual. ¿Et trobes bé? Sí, tranquils. ¿Cap problema? No, no, tot bé. ¿Necessites res? No, gràcies. Els meus pares també van informant-se. De tant en tant gotegen correus electrònics que pregunten: "¿Ja?". No, ja, no.

Plou de valent. Una rentadora que vam posar fa dos dies la vam haver de tornar a fer perquè la roba estesa al balcó va quedar ben molla. Ahir, atenta als núvols, vaig ser a temps d'entrar la bugada a casa abans que ens tornés a passar per segon cop. Avui ja no hi ha res estès a fora, tenim l'estenedor al menjador. Vaig eixugant la roba sobre l'estufa perquè no se'ns acumulin bugades.

M'acaricio la panxa. Tinc la pell del ventre estirada, estirada, estirada. Em tiba i de vegades em fa certa picor. M'hi vaig posant crema hidratant. El melic, sortit enfora, com un periscopi que mira encuriosit què passa al món exterior. La Laura va saludant. Em dic a mi mateixa que la pobra ja gairebé no hi deu cabre, aquí dins. Penso en el seu jerseiet blau amb ratlles blanques que vull emportar-me a l'hospital i que he deixat al calaix de la meva roba interior.

Deixo passar les hores. Em fa l'efecte que la pluja ho sap. Però potser només és que m'ho miro amb els ulls de la literatura.