Converses amb el Quim (VII)

Qüestió de gènere
-De debò, Quim, ets un plom!
-I tu una ploma!

-Ets un amor.
-I tu una amora!

[Cridant tots tres]: -Som un equip! Som un equip!
-I la mama una equipa!

La feina que donen els nens

-De vegades, Quim, les mames tenen dos nens a la panxa. Es diuen bessons.
-I de vegades en tenen tres!
-Sí, de vegades en tenen tres, també.
-Potser tens tres nens a la panxa!
-Buf, em sembla que no...! ¿Saps? Seria molta feina...
-No seria molta feina, mama. Un per mi, un per tu i un pel papa!

La metàfora de l'escorredor

-¿Saps què és, això?
-Una olla amb ulls de bou.

Més derivats

Mirant un llibre de pop-up:
-Aquest llibre té unes figures ben boniques, ¿oi?
-Sí. És un llibre figurer.


Acabant de treure-li un fil de la roba:

-Mama, ets una bona ajudadora.

-Mama, aquí a la Wii surto amb un llacet.
-Sí, surts amb un llacet. ¿Que en tens cap, tu?
-No. N'haurem de comprar un a la llaceteria.

Pell resseca

-Ostres, Quim, tens les mans ben ressequetes! Vine, que t'hi poso crema.

-Sí, les tinc ressequetes.

L'endemà:

-Mama, em pica el cul. El tinc ressacós!

Cantant Manel

-#Si hagués nascut a Roma...

-#Fa més de dos mil anys...

-#Viuria en un imperi...

-#Tindríem unes claus...!

Pura lògica

-Quim, ja hem de tancar la tele. Fa massa estona que la mires i t'acabarà quedant el cap quadrat.
-¿El cap quadrat?
-¿No ho veus, que la tele és quadrada? De tant mirar-la, al final potser també et quedarà a tu el cap quadrat! Va, mirem un llibre junts.
El Quim n'agafa un que justament també és quadrat. Se'l mira i em diu:
-Si miro aquest conte també em quedarà el cap quadrat!

Escoltant la ràdio

-Mama, ha dit sistema...! Com el Roger Mas!

-Sí, ha dit sistema.

-Un dia podem anar al sistema els tres.

-És que el sistema no és un lloc, Quim. És... un concepte.

-Doncs podem anar al concepte.

[Nota: El Roger Mas té una cançó que fa: "Esborrem els punts i les comes del sistema, tinc son!"]

Dic

Dic: Laura. Laura que ets tu, que sóc jo, que som nosaltres. Laura que et mous, que ens has fet sofrir, que ara ens fas somriure. Laura, t'he vist als meus braços en mitjos somnis, amb la boca nua de dents, els ulls clucs i els punys closos, amb la fragilitat i la tendresa envoltant-te en una aurèola que ens aïlla del temps dels altres.

Dic: Quim. Quim d'ulls de tardor, de rialla nasal encomanadissa, de curiositat sana, de tossuderia heretada. Quim que creixes fort, amb empenta, que em mires i m'expliques seriós: "Mama, quan te'n vas a la feina i després tornes, m'agrada molt". Quim de les petites gestes de fer el pipí al vàter, de vestir-te sol, de donar els diners per comprar el pa. Quim dels contes, dels gomets, dels tobogans, de la roba que queda petita. Quim que m'has descobert un món i ni t'ho imagines.

Dic: tu. Dic les teves mans alades, el teu somriure còmplice, la teva abraçada que em fon. I de cop sóc dins teu o potser tu dins meu, perquè mirem amb els mateixos ulls, caminem amb els mateixos peus, parlem amb la mateixa llengua. La vida ha teixit al voltant nostre fils d'amor i ens hem deixat atrapar, tan dòcils. Crisàlide d'on havíem de renéixer com una sola papallona.

Juntes

Se m'ha eixamplat (encara més) el cul. Tinc els pits més grossos. I la panxa surt a veure món, de vegades la pell em tiba. Ara, després de totes les angoixes passades, ja m'ho puc mirar amb un somriure. La metamorfosi de crear vida. "Petit Buda!", em diu rient.


Fas el belluguet per aquí dins. Ara un copet per aquí, ara un copet per allà. Tap, tap. I aquí fora carícies. Petons. Aquesta espera, tan dolça. Que passem ben juntes, ¿eh, Laura?


Laura. Avui t'hem dit així per primer cop. Laura. Tants dubtes per triar-te un nom, i ara ens sembla l'únic possible per a tu. Sí, Laura. Laura... Tu, petita.

Gràcies, Joan Solà

Dimecres passat va morir Joan Solà, una persona que va dedicar-se a la llengua en cos i ànima. Però quedaria curt dir només això, perquè no tothom qui ho fa, ho fa amb eficàcia i intel·ligència. En sabia un niu. No són pas poques les vegades que els filòlegs, llegint un dels seus escrits, quedem bocabadats davant una anàlisi brillant, una proposta suggerent, un dubte més dubtós que no sembla. En Joan Solà buscava: no es resignava a entomar allò que ja estava escrit com si fos una veritat absoluta, i es mirava els problemes del dret i del revés, per dalt i per baix, per la dreta i per l'esquerra. Si el seu nas descobria un afer sospitós, cap allà de dret.

Potser n'hi haurà que no compartiran (o compartirem) algunes de les seves opinions, és clar, però em fa l'efecte que ningú no dubta de la seva saviesa, de la seva brillantor, de la seva capacitat titànica de tirar endavant una obra ingent que és, per a tots els qui ens estimem la llengua, un far.

Ha mort en Joan Solà, i encara no ens ho acabem de creure. ¿On han anat a parar, tots els llibres i estudis que ja no podrà escriure? Aquests dies, em fa l'efecte que professors de llengua, traductors, assessors lingüístics i companyia ens mirem tot el que ha publicat en Joan Solà i, encara que és molt, ens sembla poc. Com si ens haguessin estafat prometent-nos un seguit d'exemplars i només n'haguéssim rebut la meitat.

Gràcies, Joan Solà.

El viatge de la cigonya

Abans les cigonyes carregaven el farcell amunt i avall i provaven d'arribar com podien a la destinació marcada. Els seus trajectes sovint eren plàcids, però no sempre estaven exempts de perills. Fos com fos, elles, sense gaire ajuda i tan servicialment com podien, procuraven complir la consigna.

Ara les cigonyes tenen ajudants de bata blanca com el plomatge d'aquestes elegants missatgeres migratòries. De tant en tant, enmig del recorregut, les aturen, els demanen informació i els donen consells per aconseguir que arribin a port en la millor de les condicions. Uns ajudants d'aquests van donar a la nostra cigonya un ensurt. Potser no vas per bon camí, li van dir. I ho van justificar en uns papers que dibuixaven la por amb xifres, amb dades estadístiques, amb sigles, amb dates. Ens sembla que potser t'has equivocat, cigonya. ¿Ens deixes comprovar-ho? Si podem, t'ajudarem.

Durant gairebé dos mesos d'angoixa, de dolor, de neguit, d'insomni, hem hagut d'esperar les conclusions dels ajudants. Hem plorat, ens hem abraçat, hem patit junts. I els qui ens estimen ens han fet arribar l'escalfor de l'afecte per provar d'ajudar-nos a foragitar el fred de dins del moll dels ossos.

I va arribar un dia, divendres, que els ajudants van somriure i van pronunciar la paraula normal. I vam tornar a plorar, però aquest cop d'alegria, de felicitat, amb tant d'amor que érem a punt d'esclatar. I la cigonya va sospirar, es va espolsar la inquietud de sobre, va tornar a somriure i va donar les gràcies als ajudants per la seva diligència i les seves maneres amables. Tafanera, abans  d'envolar-se va alçar per un costadet els plecs del farcell i hi va veure una nena. Va tornar a posar la roba a lloc, va respirar fort i va agafar el seu farcell amb energia renovada, contenta, estarrufada, decidida, i amb les ales ben esteses va reprendre el vol.

Que tinguis un viatge tranquil, cigonya. Sense entrebancs, sense núvols que et desorientin, sense que un mal vent et colpegi el farcell.

Converses amb el Quim (VI)

Doncs tens raó...
-Quim, ¿quin número és més gran, el cinc o el deu?

-L'onze.

El significat dels números

-Mira, duus una samarreta amb el número 85. ¿Per què deu ser?

-Perquè quan jugui al Barça duré el 85.

El senyor moc

-Apa, Quim, quin senyor moc!

-El moc no és un senyor! No té cara ni res!

No sóc una pilota

Quim: -Mama, ets molt guapa.

Pare: -Ets un pilota, Quim.

Quim: -No sóc una pilota! Les pilotes són rodones i no tenen peus!

Els pebrots bons

-Mama, ¿què és això?

-És pebrot.

-Vull pebrot.

-¿El vols tastar?

-Sí!

-Em sembla que no t'agradarà...

-Sí que m'agradarà!

-D'acord. Té, un trosset.

El Quim se'l posa a la boca, i l'escup instantàniament.

-Ha, ha! Ja t'ho he dit, que no t'agradaria el pebrot!

-Sí que m'agrada!

-Però si l'has escopit! No t'agrada, el pebrot!

-És que m'agraden els pebrots bons.


Cap quadrat
-Quim, ets un cap quadrat!
-Jo no tinc el cap quadrat! El té el Bob Esponja! Jo tinc el cap rodó!

Anys i espelmes
-Mama, vull que el germanet tingui tres anys.
-Però Quim, els nens, quan neixen...
-...tenen zero anys!
-Això mateix, no tenen cap any, encara.
-¿I saps què vol dir?
-¿Què vol dir...?
-Vol dir que no hi ha cap espelma!!

Derivació
Un cotxe molt corredís (=que corre molt)
Ets molt escapadora (=t'escapes ràpid)
Sóc un bon muntador (de peces de Lego)

De vegades passa

De vegades és difícil ser optimista. Sobrevolen mals auguris, les pors se't nuen a l'estómac, els ulls se't neguen de llàgrimes que tornen la realitat borrosa, confusa, nebulosa. Un indret inhòspit que no reconeixes. Llavors t'obligues a espolsar-te l'angoixa, a escombrar els racons del dubte, a clavar cops de puny a les estadístiques.


Reps l'escalfor dels que t'estimen. I et dius que tot anirà bé. Perquè tot anirà bé.