Converses amb el Quim (III)

Em dic Quim! 
-Ara dinarem, vida.
-No em dic Vida! Em dic Quim!


A fer una volta 
-Vaig a fer una volta! -diu el Quim. I, efectivament, es posa a córrer al nostre voltant...


Coloms ben educats 
-Quim, ara no espantem aquests coloms, ¿eh? Deixem-los tranquils.
-D'acord. Hola, coloms!
Els coloms parrupen.
-Mama! M'han dit hola!


Es diu com jo
-Mira, Quim, ella es diu com jo.
-¿Es diu mama?


Practicant sons
El Quim té dificultats per pronunciar les fricatives sonores. Així que per provar fins a quin punt és capaç de reproduir els sons sonors, li dic:
-Quim, digues rosa.
-Rossa.
-Mira, rozzzzza.
-Rooozzzzza.
-Digues zoo. Zzzzzzzoooo.
-Zzzzzzzzoooooo. Mama, digues taula.
-Taula.
-Digues sofà.
-Sofà.
-Digues cotxe.
-Cotxe.
-¿I ara què més dic, mama? 
Ara ja ens hem inventat un joc nou...!


La cançó del xilòfon
-Ara cantaré la cançó del xilòfon.
-¿La cançó del xilòfon, Quim...? ¿Quina és...?
-#Do, re, mi, fa, sol, la, si, dooooo!#


Al telèfon
-Quim, digues alguna cosa a l'avi.
-No -diu contundentment, mentre està concentrat jugant.
-Va, home. Ha trucat per parlar amb tu... Digues hola, almenys -li dic mentre li allargo l'auricular i s'acosta amb ganes d'enllestir ràpid.
-Hola almenys -i se'n va!


El conte d'anar a dormir
Son pare llegeix un capítol d'un llibre de Richard Dawkins, mentre jo l'ajudo a posar-se el pijama.
-Va, Quim, i ara al llit.
-No! Abans vull llegir el Dawkins!
Qui no sàpiga que al Quim li encanten les fotos d'aquest llibre, al·lucinarà...! 


El conte de la gallineta vermella
Li llegeixo el conte i ell es mira les lletres, perquè ja en reconeix algunes:
-I la gallineta vermella va dir:  "Qui m'ajudarà a plantar-lo, aquest gra de blat?"
-Mira, mama! Aquí diu Quim! Però la ema ha d'anar aquí al costat.


Quan sigui gran...
El seu pare fa d'abusananos: l'atrapa, l'immobilitza, li fa pessigolles i l'empipa. El Quim no té prou força per desempallegar-se'n.
Mama: -Quim, digues al papa: "Eh, abusananos! Que algun dia creixeré!"
Papa: -¿Ah, sí? ¿Creixeràs? -diu son pare burleta, gens intimidat: -¿I llavors què, eh?
Quim: -Llavors m'acabaré tota, tota, tota la cocacola!
Es veu que té ben interioritzat que la podrà tastar quan sigui gran...

Quan el Barça jugava en un camp de terra

El meu germà havia dibuixat un partit de futbol del Barça. Tot era al seu lloc: el perímetre del camp, les àrees, la circumferència central, els vint-i-dos jugadors ben posicionats. En aquell moment, enllestia la feina de donar-hi color. Les samarretes blaugrana ja estaven pintades, i tocava el torn al terreny de joc. Ja n'havia acolorit si fa no fa una tercera part, però allò no m'acabava de quadrar, així que li vaig preguntar:
-¿Com és que el Barça juga en un camp de terra? -els nens de la nostra edat no hem vist mai el Barça jugant en un camp de terra.
-No juga en un camp de terra -em va respondre, estranyat per la pregunta.
-I llavors, ¿com és que pintes la gespa taronja? -vaig insistir.
-L'he pintada verda, la gespa.

Ens vam mirar i, al capdavall, per estrany que sembli, va resultar que tots dos teníem raó. Es podria dir que en aquell dibuix el Barça jugava alhora en un camp de gespa i un camp de terra. Dins de la història familiar, hem convertit aquesta conversa en un punt de partida. Penso que probablement hi va haver molts indicis anteriors, però sens dubte és més literari presentar-ho com una revelació sobtada a partir d'una anècdota curiosa.

La genètica torna a manifestar el seu poder, vaig pensar quan els dubtes raonables, amb el Quim, es van anar perfilant com a veritats inqüestionables. El Quim mirava aquest dibuix, i s'equivocava en el nom del color del segon pot de pintura per la dreta, però no en el dels altres pots:

I un dia que li vaig dur aquests calçotets i aquests mitjons per vestir-lo, sense que jo li preguntés res, em va dir: "Mira, mama, són iguals!".

I quan li vaig encomanar que agafés quatre fitxes verdes d'entre un munt per jugar al parxís (n'hi havia, barrejades, de color groc, vermell, blau, verd, carabassa i lila), va fer això:

No divergeixo del Quim, quan distingeix un groc, un vermell, un blanc, un gris. I coincidim també en alguns verds i carabasses. Però el cas és que hi ha alguns verds i alguns carabasses seus que no casen amb el que veig jo. M'hi jugaria un braç que, per al Quim, el Barça també jugava en un camp de gespa.

Sembla que el meu avi matern tenia certes dificultats per distingir els colors. La meva mare i jo no les tenim, però en els nostres primogènits, nens, i amb major probabilitat d'heretar-ho perquè el problema radica al cromosoma X, la discromatòpsia ha fet diana. Són daltònics. En continuarem parlant!

Malsons

La meva mare em va explicar fa temps que quan jo tenia dos anys un pediatre em va diagnosticar terror nocturn. De nit, em despertava neguitosa, plorosa, esporuguida, i m'esmunyia al llit dels meus pares per recobrar la calma entre els seus braços. L'ull clínic de la meva progenitora ho ha atribuït sempre a l'acumulació de canvis que vaig viure en qüestió de mesos (va néixer la meva germana, ens vam traslladar de Cullera a Barcelona, la meva mare va començar a treballar i jo vaig anar per primer cop a la guarderia). ¿Devia tenir malsons? No me'n recordo. En canvi, no se m'oblida aquella nit a la casa dels meus avis a Arenys de Munt. A la tarda, jo i els meus germans havíem vist la pel·lícula La novia de Frankenstein. Sempre he estat més aviat poruga, però suposo que devia trobar tranquil·litzador veure-la acompanyada i amb un sol de tarda d'estiu espaterrant instal·lat al menjador com un espectador més. Unes hores més tard, arraulides al llit a les fosques, la meva germana i jo endevinàvem amb un calfred a l'espinada la presència inquietant, corglaçadora i terroríficament propera de monstres criminals i sanguinaris en blanc i negre rondant la cambra embolcallats dels misteriosos sorolls nocturns de les cases grans (el grinyol d'una finestra, l'espetec de la fusta dels mobles, l'aigua passejant per les canonades, un fantasma que puja les escales), que ens robaven el son i ens feien esclatar en sanglots, mare, marona, només una abraçada teva consol em dóna. Qui sap si, per contrast, això explica, en qüestió de preferències cinematogràfiques, la meva debilitat pel somriure de Julia Roberts.

Sigui com sigui, aquesta nit he tornat a tenir malsons. I se'm fa estrany, ara, amb aquest cel blau ras i aquesta llum de primavera que com una vareta màgica encén en el fullatge dels pins, els roures i els plàtans els seus verds brillants de mudar. Però el cert és que m'he despertat com a mínim tres vegades, aquesta nit, amb el pols accelerat, obrint els ulls per deixar entrar a la retina imatges familiars en penombra que esbandissin l'horror que en sobreeixia feia només segons. Ocells espectrals mig desplomats que caminen per un cementiri i s'interposen en el meu camí, mentre en veig d'altres de lligats amb cordes en pals i, encara que semblen mig agonitzants, són densament amenaçadors, com si aquella immobilitat fos només un temps d'espera abans de llançar-se sobre meu a becarrades. Un cavall malvat m'encalça i jo corro amb el seu alè al clatell, i sembla que em salvo gràcies a un salt sobrehumà sobre uns conreus inundats. Però no em puc arriscar a aturar-me, nedo enllà, enllà, amb totes les meves forces, fugint, perquè no confio que l'aigua negui els pulmons de la mala bèstia. Passegem pel carrer i topem amb una manifestació. Decidim esperar que passi a l'entrada d'un cinema, però llavors reconeixes els manifestants i m'apresses a entrar a la sala. Tenen fusells, metralladores, pistoles, són terroristes que mataran tothom que trobin davant. Em tens agafada de la mà i passem per sobre les butaques de la platea tan de pressa com podem. Ens hem d'amagar bé, em dius, no ens han de poder trobar, i veig un forat enmig d'una mena d'escenari i hi correm, en qualsevol moment sentirem els trets. M'imagino que vindran i ompliran la sala d'explosius. Si saltem pels aires, penso, l'amagatall serà inútil.

Obro els ulls. Procuro alentir la respiració. Tu jeus al meu costat, tan tranquil. Normalment, quan em desperto de matinada desitjo que faltin hores perquè soni el despertador, però avui, després del segon malson, només espero que la nit s'acabi aviat. Sembla que un follet amic de les bromes pesades es dedica a xiuxiuejar-me a cau d'orella històries de malson tan bon punt m'adormo.

Definitivament, és primavera. Els marges dels camins es lleven esquitxats del groc esclatant de la ginesta. El cirerer d'arboç es guarneix amb arracades vermelles. De dalt de l'acàcia, plouen refilets juganers. No tinc prou ulls per engolir-ho tot. I llavors, de cop i volta, enmig de les bardisses que es belluguen, hi entreveig una petita orella punxeguda. Ara li sap greu haver-me fet passar una mala nit, i vol demanar-me perdó però no gosa. Me'l miro i somric. Se sap descobert i s'acosta, capcot, arrossegant els peus, avergonyit. Li aixeco la barbeta amb els dits, suaument, i esbossa un somriure tristoi. No passa res, li dic. Au, vés.

Nota 1: La imatge inicial (malson) està extreta de: http://inobscuro.com/portfolio/traditional/nightmares.jpg
Nota 2: La imatge del follet està extreta de la pàgina http://www.minuncajamas.com/tag/duende

Propòsit

Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia. Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia. Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia. Enguany no em deixaré la declaració de la Renda per l'últim dia...

Ai, quina mandra.

Converses amb el Quim (II)

Un cas com un cabàs

-Quim, ets un cas com un cabàs!
-I tu un cas com una cabassa! -Rient, afegeix:- Però mama, jo no sóc un casc com el de la bici!

Dificultats de la pragmàtica (I)

Un moment que no parava de fer el tabalot, remenant coses, arrossegant-les amunt i avall i canviant-les de lloc:

-Es pot saber què fas?!?!?!

Responent amb incredulitat, perquè li sembla una obvietat:

-Faig portar la balança cap allà.

Dificultats de la pragmàtica (II)

-Vull anar en cotxet.
-Quim, hauries de caminar una estona! Ets un gos!
-Sóc un gos! Bub-bub!

Raonament lògic

La tieta li pregunta:
-¿Què has fet, aquest cap de setmana a la Pineda?
-He tocat una caca. Pensava que era una pedra, però no era una pedra.

El Joan viu amunt

Mirant un mapa de Barcelona:

-Mama, ¿on vivim, nosaltres?
-Deixa-m'ho buscar, mmm... ¿Veus? Aquí, vivim nosaltres. I l'escola és aquí. I els avis Josep i Montse viuen aquí.
-¿I on viu el Joan?
-Ui, no surt en aquest mapa. Viu a Manresa, que és més amunt.

Un dia, al bus, la veu enregistrada que anuncia les parades diu "Camp de l'Arpa".
-Mama! Ha dit Camp de l'Arpa! Aquí viuen els avis!
-Sí, molt bé! ¿I te'n recordes, d'on viuen l'Albert i la Regina?
-A Nova Iolk.
-¿I el Joan?
-El Joan viu més amunt -diu, tot aixecant els braços i assenyalant el sostre.

Cosa d'hiperònims

-Aquí tens l'halibut del sopar.
-Això no és halibut, és peix.

Metàfora

-L'Albert i la Regina t'han enviat un regal! Com els Reis, ¿eh? ¿Te'n recordes, dels Reis?
-Sí. Hi havia purpurina al cel. [=focs artificials]

L'ambigüitat dels betacistes

-¿Anem a comprar vicis?
-Sí, una bici per tu i una bici pel papa!

Que et menjo!

-Que et menjo el nas! Nyam! Que bo!
-No! És meu!! Torna-me'l!!!!

Expressió artística (I)

-Quin dibuix més bonic, Quim! ¿És una pera?
-No. És un gargot.

Expressió artística (II)

-Caram! ¿Has dibuixat un globus?
-No -mirant-se'l atentament-. És un espermatozou.
-?!?!?

El mig

-Mama, ¿que has mirat l'hora?
-Sí.
-¿I quina hora és?
-Dos quarts i mig de nou.
-Mig! Com el pa! [Avís per a navegants: a casa comprem pa de pagès de mig...]

Els volcans

-¿Veus aquests avions? Diuen que no poden volar.
-¿Per què?
-¿Recordes que vam parlar dels volcans? Doncs n'hi ha un que ha tret un núvol de fum i cendra molt gros, i si els avions volessin es farien malbé. Per això no poden volar.

Dies després:

-El petit príncep vivia en un petit planeta amb tres volcans. Mira, són aquests tres del dibuix. ¿Te'n recordes, del que és un volcà?
-Sí. Treu fum i els avions no poden volar!

Transport públic

Fer servir el transport públic és, sovint, un esport de risc. Ahir mateix, a la parada del metro de Verdaguer a quarts de nou del matí, vaig haver de deixar passar dos trens. En el tercer m'hi vaig encabir fent el cor fort. Fent el cor fort i empenyent, és clar. Horrorós. M'agradaria que les autoritats competents haguessin de fer un recorregut com el que faig per venir a la feina només durant una setmana. Em fa l'efecte que contribuiria a esmolar-los l'enginy per trobar-hi solucions.

Els meus sogres viuen al Carmel, un barri mal comunicat. Molt mal comunicat. Quan el meu xicot vivia amb els seus pares i estudiava a la universitat, tot i que tenia una parada del bus que hi anava prop de casa, havia de caminar una estona fins a la parada d'origen del recorregut. A la seva parada (només dues o tres parades més enllà de la que comença la ruta) els autobusos ja anaven tan plens que ni tan sols obrien les portes. I quan jo duia el Quim amb els meus sogres alguns matins per poder anar a la feina, havia d'esperar no sé quanta estona que passés l'autobús que m'hi duia. I quan arribava, potser anava ben ple, també. Resumint: hi ha pocs autobusos que passin pel Carmel, els que hi van passen cada vint minuts o més, i quan ho fan poden anar pleníssims. A més, justament a la zona on viuen els meus sogres no tens l'alternativa del metro. Per acabar-ho d'adobar, és un barri de carrers estrets i costeruts que fan poc probable que et decideixis a fer una bona passejada... Per cert, ¿us recordeu de les vagues d'autobusos de Barcelona? Van ser un malson dels grossos per a tots els barcelonins, però els que més es van fer fotre van ser justament els que viuen en barris on precisament no s'estila gaire això del taxi, com el Carmel.

El cas és que fa unes setmanes vaig decidir anar a visitar els meus sogres amb el Quim, aprofitant el solet. Era diumenge, i això vol dir que t'has de calçar, perquè si la freqüència de pas és baixa entre setmana, el cap de setmana el temps que passa entre un bus i un altre és una eternitat. Havia d'agafar l'autobús a la plaça de Sanllehy. Després d'esperar-nos uns vint minuts, va arribar un 28. Ple no, pleníssim. Tan a vessar que era impossible pujar-hi amb el cotxet. Al cap de deu minuts més, va passar el 24 (una companya de feina em va explicar que ella i el seu marit en diuen "l'últim"... perquè sempre passa l'últim!). Fins a la bandera, però amb una mica de consideració dels anxubats i resignats passatgers, vaig aconseguir enfilar-m'hi amb el cotxet, això sí, amb algunes acrobàcies.

¿Sabeu quin és un dels problemes d'aquestes línies? Que les envaeixen els turistes que van al parc Güell. Això aconsegueix que acabis agafant tírria als pobres visitants, que generalment són educats i no tenen pas cap intenció d'amargar-te el dia. Però quan vas cap a casa o a la feina, i veus que hi ha pocs busos, i que els que hi ha te'ls ocupen turistes que han pujat al centre de Barcelona, els voldries fúmer fora a puntades de peu. En realitat, convindria que els que rebessin xarop de bastó fossin les ments preclares que han ideat la xarxa de transport públic, però en la seva absència et vénen ganes d'atonyinar uns quants turistes, almenys per desfogar-te. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, murmures, mentre amb cara amable els dius que no, que la parada següent no és la del parc Güell, que s'esperin a la següent que els deixa més a la vora. Alguna vegada havia tingut la temptació de cridar, quan l'autobús passava pels Jardins de Salvador Espriu (al passeig de Gràcia amb la Diagonal): "Parc Güell! Parc Güell!". M'imaginava tots els turistes baixant en ramat, mig desconcertats, mentre jo, rient malignament, reposava el cul en un seient buit per descansar les cames fatigades d'estar dempeus un quart d'hora i gaudir del trajecte.

Jo no sóc cap llumenera, però em sembla fora de dubte que cal posar-hi remei, a aquestes coses. I algunes solucions provisionals no em semblen difícils d'adoptar. ¿De debò que, per exemple, a ningú no se li ha acudit crear un autobús llançadora que surti del centre de Barcelona i vagi directament al parc Güell, destinat bàsicament als turistes? ¿Tant costaria reforçar les línies que passen per la zona del Carmel que no tenen metro?

M'allargaria parlant de la Renfe. Però avui fa bon dia i tinc la sort de poder marxar d'hora a casa per dinar tranquil·lament amb el meu fantàstic marit. Ai, que bé. Espero trobar lloc per seure als Ferrocarrils.

Converses amb el Quim

Mirant un solar on acaben de plantar una grua

-Quim, ¿saps què hi faran, aquí?
-Soroll.

La cançó del Joli

-Mama, ¿em cantes el Joli?
-¿El Joli?
-Sí.
-¿La cançó del Jordi?
-No. Del Joli.
-¿Del Joli...?
-Sí.
-¿Que me la sé?
-Sí. El Joli.
-Ostres, Quim. És que no t'entenc. ¿Segur que la conec?
-Sí.
-A veure, ¿com fa?
-#Jo li cumplalé una capa, una caaaaapa!! Jo li cumplalé una capa i un baleeeeet!"#


Ets la pera

-Ets la pera, Quim.
-I tu una poma i el papa un plàtan.

L'aigua

-Mama, ¿vols que agafem l'aigua?
-¿És un suggeriment, o una ordre fortament modalitzada?
-No, és una cantimflola. [=cantimplora]

La cançó de la maduixa

Mentre menja un iogurt de maduixa, em diu:
-Mama, sé la cançó d'una maluixa.
-Ah, ¿sí? ¿I com és?
-#La maluixa me la menxoooo#
-Ah, que maca. ¿I qui te l'ha ensenyada?
-No me l'ha ensenyat ningú.
-Ah, te l'has inventat.
-No.
-¿No te l'has inventat?
-No.
-Llavors sí que te l'ha ensenyat algú.
-No. Me l'he ensenyat jo mateix.
-Llavors sí que te l'has inventat!
-No.
-Ah, ja ho entenc. ¿L'has creat?
-Sí.

¿Qui et dutxa millor?

-Quim, ¿qui et dutxa millor, jo o el papa?
-Jo sol, tranquil·let. Quan sigui glan em dutxalé jo sol.

El color de la caca

Al migdia:
-Quim, menjant tanta pastanaga et sortirà la caca taronja.

Al vespre:
-Mama, si menxo olives em sortirà la caca negra! ¿I si menjo lacasitos?

Políticament correcte

Un dissabte, quan s'acaba de llevar:
-Vull anar al llit dels papes i de les mames!

El color carabassa

-Aquest és el color taronja, però també en podem dir carabassa.
-I aquest és el color groc, i el color pera.

Les celles

M'acaricia les celles.
-Tinc molta cella, ¿oi?
-No en tens moltes. En tens dues.

El Gran Dictat

-¿Què fa, el papa?
-Juga a El Gran Dictat.
-¿El gran tic-tac? ¿Que hi ha un rellotge molt gros?