Benvingut, Joan!

El dia 30 de juny va néixer en Joan, el primer fill de la meva amiga Tere, i avui n’he vist les primeres fotografies. Saber que vindria al món em va fer molt contenta. I ara que tot ha anat bé, encara més. És preciós…! Tenim moltes ganes de conèixer-lo en persona. Diuen els seus pares que estan molt cansats, sobretot perquè té tirada a fer serenates de deu del vespre a tres de la matinada. Sigui com sigui, enhorabona als pares! I un petonet pel menut. Benvingut, Joan!

Ai, com se m’estova el cor amb una criatura… Em temo que algú que conec bé ho aprofitarà a favor seu.

Quina fortuna

Feia temps que no anàvem a comprar un grapadet de llibres. Ja se sap: l’Euríbor, muntar l’habitació del nen, la benzina. I a tots dos ens agrada tant llegir, que amb la targeta de crèdit i dins d’una llibreria som un perill, de manera que últimament hem intentat reprimir una mica els nostres instints (que no la lectura, que a casa encara hi ha llibres esperant i la biblioteca n’és plena). Però dilluns a la tarda vam decidir fer una escapada amb l’única intenció de comprar llibres, amb la condició que fossin de butxaca. Uns dies abans, però, ja no ho havia pogut resistir i vaig entrar en una llibreria, vaig anar directa cap als llibres de butxaca en català, i em vaig quedar Tòquio blues de Haruki Murakami (deliciosa traducció d’Albert Nolla, per cert), i L’edat de ferro de J. M. Coetzee. Resulta que se m’ha ficat entre cella i cella preparar una llista de lectures d’autors contemporanis d’arreu del món per a les classes del curs vinent i m’he volgut posar al dia, de manera que aquestes dues opcions encaixaven com anell al dit. A més, el llibreter em va assegurar que L’edat de ferro era fantàstica. Tot just l’he començada, però de moment m’encanta. I com deia, dilluns a la tarda vam anar a comprar llibres. Vam sortir amb un Joan Pons, un Bernardo Atxaga, un Paul Auster i un Sebastià Serrano per a nosaltres, i amb un parell de llibres per al Quim (un del nostre benvolgut Ben Redlich!).

I aquesta tarda he passat per la biblioteca a buscar un dels llibres que necessito per una feina que estic fent. Eren quarts de cinc i no hi havia gaire gent. He agafat en préstec el llibre que tenia pensat i també un altre que he vist per atzar i que també em pot fer servei. Després m’he quedat una estona allà, vagarejant entre els llibres. Com que no he llegit encara res de Henning Mankell ni d’Orhan Pamuk, que si m’agraden també tinc la intenció d’incloure a la llista, he decidit tafanejar què oferia la biblioteca d’aquests dos autors. He mirat les contraportades, he llegit els arguments, he mirat el nom dels traductors i quines editorials els han publicat en català. Al final no m’he endut res d’ells perquè encara estic amb Coetzee, però ja tinc la tranquil·litat de saber que el fons de la biblioteca inclou prou títols d’aquests dos autors.

Quina felicitat, quina pau que em donen els llibres. Recordo el trasbals dels primers mesos del Quim, i com enyorava tenir el meu raconet per llegir, l’estona màgica de comunió amb les paraules. De retrobament amb mi mateixa. De plaer lector. Quina fortuna, haver descobert la felicitat que brinden els llibres.

La gota malaia

Finalment, amor, t'he dit que sí. Potser pels teus arguments, potser perquè no vull acabar ben xopa. Potser perquè, en el fons, venia convençuda de casa.

Mecagon...

Nino-nino-no, nino-nino-no. Puf: estic treballant, estic abraçant, estic canviant bolquers, estic cuinant, estic descansant, estic llegint, estic meditant. I de cop, m’estan molestant. Digui?

-Que tenen línia d’ADSL?
-Que tenen calefacció de gas a casa?
-Que tenen aire condicionat?
-Que tenen un mòbil de contracte?

Número u: primer, hauries d’haver saludat i dir per qui treballes. Número dos: no m’agrada parlar per telèfon. Número tres: encara m’agrada menys si és per amollar-me publicitat, perquè m’estàs robant el meu temps. Número quatre: no penso contractar res per telèfon. Número cinc: i a vostè què li importa.

Els últims que han trucat han estat de Gas Natural. “Tenim una oferta que...”. Vaig tallar la noia.

−Home! Gas Natural! Fa mesos que vaig darrere vostre perquè em feu la revisió de la caldera. El telèfon d’atenció al client té permanentment i sospitosament totes les línies ocupades. Anant per una altra via tampoc no heu resolt el problema, i això que he trucat quatre vegades. Francament, teniu una atenció al client nefasta.

−Eeeeh... Bé, és que és clar, són empreses subcontractades i...

−Però jo amb qui tinc el contracte és amb vosaltres, i per tant, és Gas Natural qui m’ha de garantir el servei, no? No he signat pas cap contracte amb una altra empresa, jo.

−Eeeh... Sí, però...

−I si com a clienta no estic satisfeta, comprendràs que si volgués contractar algun altre servei, m’ho pensaré dues vegades abans de fer-ho amb vosaltres. Així que pren nota que estem molt descontents amb la companyia i que no estem interessats per cap oferta. Bona tarda.

A l’hora de cobrar, molt diligents. A l’hora de demanar, molt insistents. A l’hora de complir, desídia total. Mecagon...

Concert a l'institut

El professor de música s’havia ficat al cap muntar un espectacle digne, tot aprofitant el menor o major talent musical del personal de l’institut que s’avingués a participar-hi (alumnes, professors, personal d’administració). Es va decantar per organitzar un concert basat en cançons de Robbie Williams, un cantant del seu gust i també (important) del gust de l’alumne fitxat per fer de vocalista, alhora que interessant per a la resta d’alumnes. Va arreplegar després els dos professors i aquell alumne que toquen el baix, un professor i dos alumnes que toquen la guitarra elèctrica, l’alumna que té traça cantant i que s’encarregaria de les veus, l’alumne que toca la bateria i el que toca el piano. Ell va aprofitar l’avinentesa per comprar-se la guitarra acústica que feia temps que li rondava pel cap tenir i que tocaria en el concert, va muntar partitures i arranjaments adequats al nivell de cadascú, va buscar forats a les hores de pati o després de les classes per als assajos. I el resultat no podia ser més positiu. Participar en un projecte conjunt com aquest i que rutlla genera bon clima, motiva els estudiants perquè els dóna l’oportunitat de millorar i treure del calaix les seves habilitats, dóna caliu al centre, trenca inèrcies que sovint desemboquen en rutines feixugues que s’arrosseguen com un llast. I per què no dir-ho, mostra als pares la millor cara del centre: professors amb iniciativa, capaços de mirar pels alumnes més enllà dels horaris de classe i del temari estipulat per l’Administració.

El concert, d’una hora i vint minuts de durada, va ser ahir, i no es va limitar al típic concert de final de curs més o menys agafat amb pinces, sinó que com el professor pretenia, va ser un espectacle amb cara i ulls, que recollia el bo i millor de cadascú. Vaig poder comprovar que la feinada que havia dut organitzar-lo havia pagat la pena.

Potser se’m pot dir que no sóc prou objectiva, perquè el professor de música en qüestió és el meu home. Però noi, em fa l’efecte que les veritats cal dir-les. El reconeixement és el mínim que es pot oferir a qui fa la feina ben feta.

De guàrdia

Han estat dues nits de guàrdia. La nit de diumenge a dilluns el Quim va tenir una bona febrada i li costava baixar de trenta-nou i mig. Des que el vam posar al llit, els viatges al bressol van ser constants, i des de les tres de la matinada vaig haver d’estar per ell tota l’estona i no vaig poder dormir més. I apa, paracetamol per aquí i iboprufè per allà, i que no volia menjar. Dilluns al matí, després d’una hora i mitja d’espera al CAP per la incompetència de l’administratiu, que va introduir malament les dades (vam anar a reclamar quan vam veure que tothom qui venia darrere nostre anava passant, i el Quim continuava a la sala d’espera amb febre com li havíem explicat), la pediatra li va mirar la boca i va trobar el què: un herpes a la boca que la hi havia deixat plena de llagues, i la gola inflamada. La febre, per la infecció vírica de l’herpes. I si no menjava era perquè el menjar en contacte amb les llagues li feia mal i empassar també per la inflamació, no perquè no tingués gana. Doncs res, ens va dir, continueu tal com ara, paracetamol, iboprufè, paciència i moixaines. I el menjar, preferentment fresquet i gens àcid. Li durarà de tres a sis dies.

El pobre estava afamat, però quan menjava li feia tant de mal que ho deixava estar i plorava. De vegades, pel mateix plor, vomitava el poc que havia menjat. I plorava tota l’estona, de fet, cosa que segurament no col·laborava a fer-li baixar la inflamació. Gemegava i gemegava, i no el consolava res. I tenia ganes de dormir, però no es trobava bé i no podia agafar el son. Nosaltres l’acariciàvem, li fèiem petons, el passejàvem, provàvem de distreure’l una mica. Però feia una carona de pena… Ell, tan viu, rialler i terratrèmol, havia perdut la lluminositat als ulls, ara vermells i apagats, i durant dos dies ni va somriure. No anava de ventre, i tenia els testicles arrugats i caiguts. Nosaltres patíem una mica, termòmetre i medicaments en mà, oïda alerta, cansats de no dormir. Abans-d’ahir, just quan va aconseguir adormir-se, vaig prendre consciència que el meu cap rebia seqüeles en forma de mal de cap pel còctel que combinava aquests ingredients: un, el neguit de no veure’l bé; dos, no haver dormit gairebé gens; tres, el cansament general que comporta estar tota l’estona pendent d’ell encara més que de costum; i quatre, la remor constant del plor (la freqüència vocal del plor dels nadons és justament la que més molesta) fins aquell moment que es va fer el silenci.

Ahir però ja pràcticament no va tenir febre, i va anar dormint més. La cosa semblava que remetia. Efectivament, avui es podia constatar la millora. Ha dormit millor, ha esmorzat un biberó sencer sense plorar, els testicles ja feien patxoca, i els meus informants m’expliquen que ha dinat bé, ha dormit una migdiada molt llarga, i ha anat de ventre generosament, expulsant el que havia quedat retingut durant dos dies. Només ha tingut alguna dècima.

Bé, doncs. Prova de pares superada! Però quina soneta…

Pedro Guerra

El meu idil·li amb Pedro Guerra va començar gràcies a la tele. Desvagada a casa un dissabte de fa anys i panys, el zàping em va dur a un concert seu que em vaig empassar senceret i que em va fascinar, fins al punt que quan va acabar vaig agafar la bossa i me’n vaig anar de pet a una botiga de discos, on vaig comprar l’àlbum Tan cerca de mí. De seguida en cantava les cançons, sense acabar de decidir si havia de mantenir-hi el seu seseo canari o no.

Tinc tots els discos de la seva carrera en solitari. Potser els dos primers, Golosinas i Tan cerca de mí són els que més em van impactar. Són una meravella, frescos, tendres, ben acabats. Música i lletra van de la mà i fan somiar. Lletres ben travades i música que les vesteix encertadament, sempre respectant el protagonisme de la seva veu càlida. Gràcies a aquests dos discos vaig decidir que havia de fer un lloc a casa meva per a Pedro Guerra. Els discos que van venir després em van continuar agradant. En tots hi ha tresors, encara que reconec que aquests altres no em van convèncer tant com em van convèncer els dos primers. Però Pedro Guerra és Pedro Guerra, i a mi que no me’l toquin. Les cançons “Dragones verdes” i “Ofrenda” del disc Ofrenda, “Oasis” i “El elefante y la paloma” de Raíz, o “Mapa de carreteras” i “Huesos” de Bolsillos, entre altres, justifiquen més que de sobres ser-li fidel. El cantautor hi ofereix recolliment, reflexió, optimisme, crítica social i sentit de l'humor. Un apart mereix el disc La palabra en el aire, on el cantautor musica poemes d’Ángel González. És un disc que no em cansaria mai d’escoltar, senzillament encisador, intensament captivador, imprescindible de dalt a baix. Íntim i intens.

També l’he anat a escoltar en directe diverses vegades que ha vingut a Barcelona, o bé a L’Auditori o bé al Palau de la Música, i mai no m'ha decebut. Escoltar-lo en directe és una delícia. I hi he trobat sempre un Pedro Guerra proper i simpàtic, una imatge que curiosament no transmet quan l’entrevisten als mitjans de comunicació, on el veus una mica aturat, sense gaire grapa.

I ara, després d’una pausa d’uns quants anys, ha tret un nou disc, Vidas, que encara no he comprat d’acord amb la nostra actual política d’estalvi en matèria musical, que consisteix a esperar un o dos anys a comprar un disc, quan baixa de preu. Però no sé si podré esperar tant. El que no em vaig voler perdre va ser el concert de presentació del disc a Barcelona, que va ser divendres passat al Palau de la Música. Vaig deixar el marit de cangur, i uns amics, la Cristina i en Joel, es van animar a venir-hi amb mi. Les nostres localitats eren al tercer pis, llunyet llunyet, però Pedro Guerra em va tornar a enamorar. Una mica més personal, un poc menys reivindicatiu, amb una sonoritat gens carregada on el piano guanya un xic més de força. I la veu dolça i cordial a què ens té habituats. Com sempre, un plaer.