¿Vols discutir?

Fa uns dies érem a la cuina i jo li vaig recriminar alguna cosa, encara que per més que m'hi esforço, no sóc capaç de recordar què. Era una fotesa qualsevol, pots comptar. Ell es va tombar somrient: "Escolta, si et ve de gust discutir, doncs discutim, però almenys tria algun motiu amb més substància!". Després de dos segons de sorpresa, ja completament desarmada, vaig començar a fer-me un panxó de riure. Perquè tenia raó. Per una idiotesa, per una minúcia, per una nimietat, més valia no posar-s'hi! Posats a barallar-nos, almenys que fos per una qüestió de pes. Ell seguia: "Que cap problema, ¿eh?, que jo per tu em poso a discutir ara mateix! Només que, com t'ho diria, prefereixo que la cosa tingui una mica més de nivell intel·lectual."

Això em va fer pensar en l'estratègia que vam adoptar en una època d'estrès, i que, de vegades, quan l'expliquem, sorprèn força la gent. Es tracta d'avisar l'altre quan ens sentim tan nerviosos o atabalats, que ens adonem que saltarem a la més mínima ocasió i que l'altre acabarà pagant els plats trencats. I abans que això passi, fem sonar la sirena d'alarma. "Ei, ara no em diguis res. Ara no hi sóc, ¿eh?". Això significa que deixem l'altre tranquil una bona estona, i que ja en parlarem quan les aigües tornin a baixar tranquil·les. Així de fàcilment hem aturat, de ben segur, una colla de discussions que en el fons no tenien solta ni volta.

Això no vol dir, és clar, que no ens fem crítiques mútuament. Per exemple, a mi em treu de polleguera que s'entesti a adobar ell la carxofa de la dutxa... sempre demà, i que al final estiguem dies i dies dutxant-nos incòmodament. I ell assegura que m'entesto a omplir massa les bosses de les escombraries. Etcètera. Afortunadament, però, la sang no ha arribat mai al riu. I ara per ara, amb franquesa, ni tan sols em passa pel barret que sigui una possibilitat.