Al dofinari

No les teníem totes, però vam acabar arriscant-nos-hi. El cas és que programaven un espectacle en un dofinari, amb dofins i lleons marins, i vam decidir portar-hi el Quim, tot i que érem conscients que potser ens trobaríem una actuació decadent. Malgrat tot, la possibilitat que al Quim l'entusiasmessin els animals va guanyar la partida.

El cas és que el meu home i jo vam sortir decebuts de l'espectacle. Tots dos vam marxar amb la sensació que els exercicis que feien fer als animals, acompanyats de musicota a tot drap, eren més aviat denigrants per als pobres dofins i lleons marins. No som especialistes en fauna marina, però ens feia tot l'efecte que les cabrioles, els salts i les salutacions amb les aletes no els aportaven gaire res, i que tot plegat més aviat feia pudor d'explotació de les pobres bèsties, al servei del simple divertiment dels humans. Per acabar-ho d'adobar, l'espectacle marginava el català.

Però el que no ens havia agradat de l'espectacle va quedar en part compensat per l'actitud del Quim. Va fer més cas a la gent que hi havia i a les galetes que es cruspia, que no pas a la piscina i al que hi passava, que va ignorar amb absoluta indiferència. Saber que no participava en aquell presumpte entreteniment era, paradoxalment, un consol, i ho vaig interpretar com un senyal inequívoc de la seva intel·ligència. Hores més tard, demanava amb to exigent: "Calan! Calan!". La bossa que la mama duia a la mà requeria l'atenció que abans havia estat del tot prescindible. "Té, rei, un crusan", li vaig dir allargant-li un crusanet. Se'l mereixia. Va riure, agraït i content.