Bimbo!

La neu, a Barcelona, va arribar amb companyia. L'endemà de la nevada, enmig del carrer, vaig haver d'aturar-me. Al meu costat hi havia aquella nouvinguda, que passejava amb passets àgils i graciosos i anava mirant a banda i banda com atabalada, ignorant els meus ulls sorpresos i encuriosits, que l'escodrinyaven amb simpatia. Semblava que la neu que havia caigut l'hagués tenyida de clapes blanques, brillants sobre el fons negre. Que bonica, vaig pensar mentre me la bevia amb la mirada, feliç d'haver vist aquella bestiola de tan a prop, que de sobte, com si hagués recordat de cop i volta que feia tard, va enlairar-se i va marxar sense acomiadar-se. I llavors, és clar, la pregunta. Com es diu. Com es deu dir. Quina ràbia, quina murga no trobar la paraula, el desig sempre incomplert de saber del cert el nom de cada cosa. M'aigualeix l'alegria, coi. Però l'Ínia, providencial com una bruixa sàvia enmig de la dissort, em dóna la clau. Vaig veure una cuereta blanca. Un nom dringadís per a un ocell preciós. I la meva felicitat, ara ja sí, completa.

Nota per a curiosos: Els ornitòlegs diuen que "fan un bimbo" quan veuen per primera vegada un ocell en llibertat que no havien vist mai abans.

Potser torno i tot

De vegades em pregunto per què faig el que faig, per què deixo de fer el que deixo de fer. Al final, sovint arribo a la conclusió que penso massa, i que les coses em van millor quan, simplement, les faig i llestos.

La Bel es va tornar a enamorar. En Rudolf va plegar de la feina i va escriure un altre llibre. En Xavi i la Montse van tenir la Laia. La universitat ha publicat un estudi en què vaig col·laborar. Vaig deixar la feina de la tele. L'Elvira ha trobat un pis millor... i un compositor. L'Albert es casarà amb la Regina. La Cuqui espera una criatura. El Joan ha crescut com una carabassera.

I el Quim ha crescut tant... Ara toquen virus que van i vénen de l'escola bressol, les corredisses pel parc espantant els coloms que tant odio. I el "Mama, ¿estàs contenta?", que em pregunta somrient quan s'ha recordat de fer el pipí al lavabo. Contentíssima, i tant!

I no havia explicat res de tot això.

¿I el blog?, em deien l'Albert, el Luis. "Allà", els responia. Aquí, vaja.

El repte de l'Ínia

L'Ínia m'ha involucrat en un joc que he acceptat. Es tracta d'escriure un relat breu que contingui les paraules vida, viatge, amor, sexe, cine i literatura. També haig de convidar sis dones a participar-hi, encara que de moment només se me n'acuden quatre. Són:

La Bel de S'hi val a badar
La Roser de La finestra és el paisatge
La Cristina de Calm@
La Paula de The lesbian sisters

I el meu relat és aquest (sigueu indulgents).

El trencaclosques

Ella mai no havia esmentat la seva set de venjança. Era contraproduent embolcallar-la amb literatura. Però si s'hi hagués fixat, Sebastià Riudoms l'hauria vista niar catorze anys enrere en els seus ulls de color avellana, aquell vespre a Marràqueix, en el viatge de nuvis, quan en Sebastià va insinuar-li que havia fet sort casant-se amb ell. En Sebastià ignorava que els insults velats i les mirades per sobre l'espatlla alimentaven un esperit de revenja proporcional a aquell menyspreu, i que en les nits de sexe sense amor l'Alba gaudia veient-lo satisfet, cofoi i orgullós de la pròpia virilitat, perquè sabia que això col·laborava a cimentar l'absència absoluta de sospita. Sebastià Riudoms vivia amb el convenciment d'haver aconseguit la muller obedient, la mare amatent per a la seva nissaga, la dona elegant que podia lluir en els actes socials. En realitat, tot aquell temps d'aparent submissió Alba Ballesta l'havia dedicat a convertir les humiliacions del seu marit en peces d'un trencaclosques amb la imatge victoriosa d'ella mateixa, que a poc a poc anaven encaixant. Esverat i incrèdul, Sebastià Riudoms s'imaginava que era a la sala fosca d'un cinema mirant la pel·lícula que recopilava tota la seva vida, i hi buscava sense èxit els rastres de la traïció. Amb els punys colpejava un puzle acabat de completar, coronat amb el somriure de la seva esposa, i s'adonava que no tenia prou força per desfer-lo. L'última peça que s'hi havia ajustat era el maó situat a dalt de tot a la dreta, el que havia tornat definitivament cec i tenebrós aquell diminut habitacle on ella l'havia emparedat.

Però són els meus

Torno cap a casa empenyent el cotxet del Quim. Arribem a un carrer pla i de vorera prou ampla, en aquests moments tranquil, sense gaire trànsit ni vianants. No tinc pressa, i de ben segur que estarà encantat de baixar del cotxet.

— Quim, ¿vols caminar una estona?

— Caminar etona, qui! —em respon rialler, els ulls brillants sota els cabells que li hem tallat curtets curtets i que li accentuen la cara de pillet.

— Però no correm, ¿d’acord?

— Córrer no —em diu tot d’una seriós, fent-me que no amb el dit índex per subratllar que entén el missatge.

— Caminem tranquils, ¿eh?

— Caminar, qui —somriu de nou, content.

— Això mateix, caminem i no correm.

Durant un segon, mentre el deslligo de les corretges del cotxet, penso que potser sí que aquest cop creurà, però és un segon fugaç, perquè així que posa els peus a terra ja corre que se les pela, cridant:

— Córrer noooooooooooooo!!!!!

I jo apa, a perseguir aquest Usain Bolt de pa sucat amb oli, descolorit i en miniatura, que s’allunya veloç en una còmica estampa de cames separades i braços oberts, i avança despreocupat, feliç, inconscient. Santa innocència la meva!

* * *

— Podries haver recollit una mica la cuina —remugo.

— Acabo d’arribar.

— M’has trucat des de casa fa una hora!

— He arribat i he descansat una mica. Ho faré després.

Després? Després no és després, que ja sé de sobres que la seva interpretació dels adverbis temporals no lliga amb la meva. Després vol dir d’aquí a una hora, no vol dir demà al matí. I demà vol dir demà, no vol dir el mes entrant. I un dia d’aquests vol dir aquesta setmana, no vol dir l’any que ve. Santa paciència. Fa un any i escaig que es va comprometre a treure les taques de pintura dels marcs de les portes “el cap de setmana vinent”. Però això rai, que no m’amoïna gaire. És més preocupant quan urgeixen unes quantes rentadores i m’assegura que les posarà “avui”. Una espelmeta a santa Rita i posa’t a resar.

* * *

Em queixo d’alguna cosa. És que de vegades, quan fan tàndem, els llançaria per la finestra.

— Taquila, mama! —xiscla el Quim—. No teris!

Son pare es peta de riure. En traducció Quim-català, el meu fill em diu ‘Tranquil·la, mama, no t’alteris!’. Li ho va ensenyar ell fa un temps, és clar. I quan m’atabalo, van a duo. Quan fan equip són temibles. Sovint, quan m’irrito, adopten l’estratègia conjunta de fer que la meva indignació els entri per una orella i els surti per l’altra, i la capgiren interpretant un número d'humor.

— No teris, mama! No teris! Taquila!

I m’agafa el riure, perquè és inevitable, perquè són la pera, perquè la convivència duu implícita (ens agradi o no) certa tolerància. Perquè són dos gamarussos, però, malgrat tot, són els meus gamarussos.

L'efecte Brizendine

El meu home, un bon dia, va començar a llegir Steven Pinker. A partir d’aquí va ser un no parar. No només ha devorat tots els seus llibres, sinó que el seu interès per la divulgació científica l’ha portat a empassar-se després una bona colla de llibres d’autors del renom d’Oliver Sacks, Richard Dawkins o Carl Sagan, entre altres. Jo, ho confesso, vaig molt (però molt) endarrerida en aquest àmbit. I en cert sentit no té perdó, perquè per exemple fa anys que em recomanen el mateix Steven Pinker i encara no n’he llegit cap llibre, quan sóc conscient que, al marge del simple plaer d’adquirir coneixements, em pot il·luminar en qüestions professionals. Vist així, no faig sinó contribuir al tòpic que proclama que la gent de lletres és curta de gambals. Sense pal·liatius.

El cas és que durant molt de temps el meu marit no parava d’intentar explicar-me tot allò que aprenia dels llibres que llegia. Val a dir que sense gaire èxit pel que fa a la meva resposta, no gaire entusiasta. Diguem que per a ell aquelles revelacions científiques es mereixien una reverència, i veure que jo les despatxava amb un discret “ahà” el feia empipar. ¿Triava potser moments en què jo no podia mostrar-m’hi receptiva? ¿La seva intenció didàctica es diluïa en l’estil una mica sermoner que gasta de vegades? ¿No escollia bé les lliçons? ¿O simplement no hi ha més ignorant que el que no en vol saber, i per això em relliscava olímpicament gairebé tot el que em deia? Probablement, una mica de tot. També cal dir que de vegades em treia de polleguera que volgués explicar-me el llibre, en comptes d’esperar pacientment que jo me’l llegís i punt.

Però fa un mes vam anar al Cosmocaixa. El Quim va estar encantat amb el bosc inundat, gens estrany tenint en compte la seva dèria pels peixos. I nosaltres vam aprofitar l’avinentesa per arrasar la llibreria que hi tenen. Em vaig comprar el llibre El cerebro femenino, de Louann Brizendine, i fa poc que me l’he acabat. ¿Què va passar mentrestant? Doncs que era jo qui volia explicar al meu home les fantàstiques descobertes que hi havia fet! Ell em mirava amb somriure burleta: “¿Qui és, ara, qui explica els llibres a l’altre…?”. La meva venjança era dir-li que bé, que tenia raó, i que no s’amoïnés, que callava. Però aleshores (ha, ha, ha!) era ell qui em deia: “No, no! Acaba, acaba! Digues…!”.

Que homes i dones som diferents és tan obvi, que costa de creure que encara hi hagi qui no ho vegi clar. Però comptar amb una bona recopilació de dades científiques que ho corroboren, i que donen llum a l’origen de moltes característiques físiques o comportaments masculins o femenins, és fascinant. Fa ja uns quants anys una amiga em va deixar un llibre que en aquells moments va ser un supervendes, el llibre dels australians Allan i Barbara Pease Per què els homes no escolten i les dones no entenen els mapes, dedicat també a les diferències per raó de sexe. Quanta higiene mental per a tanta mandanga del políticament correcte!

N’hauríem de saber més, de tot plegat. Del funcionament de cervell, de l’evolució humana, del paper de la genètica, de tantes i tantes coses. Gràcies a Déu (o potser, millor dit, a la ciència), l’efecte Brizendine que acabo d’experimentar sembla un bon detonant perquè m’hi dediqui més. I ho tinc relativament fàcil: a casa ja hi tinc un bon grapat de llibres que m’hi poden ajudar! (Gràcies, amor.)

Sobreolletes i pitllaunes

La Marta va començar a riure. I a riure, i a riure, i a riure. No podia parar! La resta ens la vam mirar sorpreses, sense entendre què li havia agafat. Érem enmig d’una de les classes de català que faig als periodistes i documentalistes del mitjà on treballo, i jo tot just havia començat a cantar les solucions d’uns exercicis que els havia encomanat fer de deures.

L’Ester, que seia al seu costat, va començar a llegir per sobre els fulls d’exercicis de la Marta, a veure si aclaria el misteri, i també va començar a riure. A més de misteriós, doncs, encomanadís! Però al final en vam treure l’entrellat.

Els exercicis en qüestió anaven de formació de mots: prefixos, sufixos, paraules compostes. En el primer exercici els havia fet sumar formants, per provar de practicar les normes del guionet; per exemple, havien de dir quin era el resultat d’unir nord+irlandès (nord-irlandès), gira+sol (gira-sol), ex+marit (exmarit) o càrdio+grama (cardiograma). Uns exercicis més enllà, es tractava de formar paraules compostes. Hi havia paraules distribuïdes en dues columnes de manera que s’havia de formar el compost buscant quina de les paraules de la segona columna lligava amb una de la primera. Però amb les presses, la Marta havia seguit la inèrcia del primer exercici, i havia construït els compostos amb les paraules que apareixien alineades. El cas és que l’havia estranyada molt que cap de les paraules no li resultés familiar. Però ja se sap: la senyu posa casos punyeters. O potser, pensava, era l’evidència que tenia un vocabulari poc ric, i no calia donar-hi més voltes.

De l’error, se’n va adonar quan jo vaig començar a donar les respostes. I és clar, davant de la constatació de la seva despistamenta i dels compostos estrambòtics de nou encuny que havia creat, que ens va anar recitant, es feia un panxó de riure del qual totes ens vam contagiar.

La veritat és que eren paraules hilarants, d’acord: esmaobert, gratanostre, pelaplaure, veurefoc, rodacel... Però cal reconèixer que també hi vam trobar una dringadissa alegre, i ens va semblar que moltes podrien guanyar-se un lloc al diccionari ni que fos només per tenir una sonoritat tan juganera i suggerent. I n’hi ha que tenen una definició ben transparent. Un esgarria-xemeneies, per exemple, és clarament algú que s’entesta a espatllar xemeneies. Un guardacanyes, l’armari d’un pescador. Un pixafils treu partit de les coses més inservibles. I què me’n dieu d’un ventaagulles, un barballit, un obremón, un gratanostre, un tastaperdut, un parebregues, un barballit o un celmec? Per no parlar d’un sord-roig, un parataques, un lleva-rocs, un penjamut o un remenanegres.

De totes aquestes noves combinacions, però, les que més s’han guanyat la nostra estimació són sobreolletes i pitllauna. De fet, ja formen part del nostre argot particular, ens defineixen com a grup. “Sobreolletes, has fet els deures?”, ens preguntem. “Avui estàs molt pitllauna!”, diu una altra. Fins que un dia, algú que no sap de què va la cosa ens sentirà, i es dirà a ell mateix que de català en sap ben poc i que li convé un reciclatge.

Here comes the sun

De tant en tant encara algú em pregunta com estic. De vegades, amb la veu insegura de qui dubta sobre la conveniència de dir el que està dient. "Bé, gràcies", els responc. I depèn de la persona, hi afegeixo més o menys detalls. Sí, ja estic bé. Ja estem bé. No llancem la pena, però la desem en una capseta de colors virolats que deixem ben endreçada en un prestatge, per saber on és quan la necessitem però per no anar-hi ensopegant a cada cantonada.

Alço el cap per omplir-me els ulls d'aquest cel ras, d'un blau tan dolç com intens. Em petoneja un vent fresc i juganer, i el mocador del coll voleia content. La primavera, estrictament, encara no ha arribat; però ja envia missatgers amb la bona nova del seu retorn.

Tornen també els aniversaris. Avui, el seu. Trenta-un anys, un pastís amb espelmes, i regals per celebrar-ho. I la seva abraçada, sempre tan tendra, esperant-me a casa.