Fent de mare (2). Dormies

Dormies als meus braços i vaig pensar, com altres vegades, que l'amor es pot tocar.

Pomes de Nova Zelanda

Ja havia agafat la poma, quan he llegit al rètol que venien de Nova Zelanda. Ep!, una poma royal gala vulgar i corrent, cap exquisidesa, a 0'99 euros el quilo. Tenint com tenim a Lleida i Girona pomes per donar i per vendre, de qualitats, colors i gustos diversos, ¿com pot ser que s'importin pomes normaletes de Nova Zelanda, i que tot i el cost del transport es puguin vendre a preus fins i tot més barats que els de les pomes d'aquí?

La veritat, m'ha fet mandra aturar-me a meditar-ne les raons. Però alguna cosa m'ha empès a deixar on era la poma que havia agafat, i a canviar-la per una poma vermella de Girona. Ben bona, per cert.

La granja de cavalls

La meva germana adorava els cavalls. Per això, quan érem nens el meu germà i jo ens divertíem amb un punt de crueltat dient a la meva germana petita que l’hamburguesa o el bistec que tenia al plat eren de carn de cavall, i la pobra, amb un disgust més que considerable, corria a fer prometre a ma mare o al meu pare que allò era només una vaca vulgar i corrent. Deia que volia tenir una granja de cavalls. Li agradaven tant, tantíssim, aquestes bèsties, que no es podia imaginar res millor que viure envoltada de cavalls. Es veia acariciant crineres, jugant amb poltres i trotant per la muntanya tot el sant dia, i li semblava una radiografia força precisa de la felicitat.

Avui, la meva germana s’obre camí en el món de l’escenografia, força lluny de les granges de cavalls. Fa uns dies li vaig preguntar pel seu vell projecte de la granja de cavalls. “Buf! Quanta merda!”, em va dir somrient. Sí, és clar. La granja en què ella somiava no tenia piles de fems, ni els ulls dels cavalls estaven plens de mosques, ni calia péixer-los. Era una granja idíl·lica, perfecta, amb exemplars preciosos, nets, sans i ben alimentats perpètuament per la gràcia de Déu. Però ara veiem la cara oculta de les coses. “Quanta merda!”, em deia, resumint-ho tot en dues paraules. Ara les carretades de fems pujaven fins al sostre de les quadres i calien màquines industrials per retirar-les i endur-se-les ben lluny, fins que la pudor no se sentís. I era necessari netejar els cavalls, ferrar-los, seguir el calendari de revisions veterinàries, aconseguir els recursos necessaris per dur a terme tot això. En resum, una feinada de ca l’ample.

De tota manera, em resistia a creure que d’aquella granja no en quedava ni una engruna. “I si poguessis, si visquessis en una masia al camp, tindries un cavall?”. Ella s’ho pensava. “I si allà algú te’l cuidés…?”, insistia jo. Bé, si pogués tenir algú que se’n fes càrrec, mmm..., potser podria arribar a considerar la possibilitat de tenir-ne un. “I menjaries carn de cavall, ara?”, li demanava. “Per què no? Home, no seria la meva prioritat, però la podria tastar, sí.”

Ai, els cavalls. Qui els ho havia de dir, que ens faríem grans.

Fent de mare (1). Reciprocitat

Senyora, mentre jo procuro que els mocs del meu fill no caiguin sobre la seva filla, ¿seria tan amable de vigilar que la seva filla no tussi sobre el meu fill i l'ompli de baves?

Mans

−Si de debò vols saber l’edat d’una persona, mira-li les mans: les mans no enganyen.

Sóc incapaç de recordar de què parlàvem. I en canvi, no he oblidat mai aquesta frase de la meva àvia Carme. Sé també que en aquell moment ens miràvem les mans. Potser hi buscàvem semblances, no ho sé. Les seves mans eren blanques i tendres, amb arrugues plàcides, d’ungles polides i una mica acabades en punta. Duia l’anell d’or de casada i potser algun altre. Recordo també que si m’havia de gratar l’esquena ho feia amb moviments curts dels dits, i per això trigava més a alleujar-me la picor si en tenia, perquè amb el breu trajecte que recorrien les ungles li costava més encertar el punt exacte on havia de rascar.

Les mans d’ell, guarnides amb peculiars esquitxos de vitiligen i amb ungles de guitarrista, m’han agradat des del primer dia. Fan uns moviments sinuosos, de constància marina. De vegades fa l’efecte que dirigeixen sense batuta un conjunt de cambra que interpreta un repertori intimista. Són unes mans dolces, que fins i tot quan acompanyen un discurs volgudament vehement el vesteixen d’una sòbria elegància. Aquests gestos suaus m’han encisat sempre. M’imbueixen calma.

Un dia li vaig dir que em captivava com movia les mans. Menjàvem, no sé si dinàvem o sopàvem. Ell va somriure, i per un moment va quedar-se quiet, amb la forquilla suspesa en l’aire, com si algú invisible hagués premut el botó de pausa. “Ara no sé què fer-ne, de les mans”, va reconèixer. Aquells moviments que naixien de manera inconscient, ara no encertaven el camí de sortida. Va estar-se una estona buscant-los. I els va tornar a trobar quan va deixar de pensar-hi.

El llapis

Fa anys que m’he acostumat a llegir amb un llapis a la mà. No sé ben bé si és un costum o una necessitat. O una addicció, perquè si algun dia m’adono, al metro o al tren, que el meu portamines no és a la bossa, m’agafa una mena de síndrome d’abstinència, i remeno i remeno i remeno la bossa esperant que aparegui el llapis que em salvarà de la desesperació. I quan corroboro que no hi és, m'emprenyo.

El cas és que fa temps que escric notes en els llibres que són meus. Com ara definicions de lèxic. Si hi ensopego una paraula que no conec, l’apunto a peu de pàgina, i quan puc la consulto al diccionari i en copio la definició també en el marge inferior. Potser per aquesta dinàmica de vegades em resulta fàcil recordar on he descobert una paraula. Sé, per exemple, que vaig aprendre què és un grop en un poema de Maria-Mercè Marçal, que vaig consultar què significa bibelot per la novel·la L’ombra de l’eunuc de Jaume Cabré, i que vaig buscar què volia dir adotzenat perquè sortia al recull de contes Pell d’armadillo de Jordi Puntí.

Però no només em quedo aquí, és clar. Imagineu-vos que topo amb una paraula on falta un accent, amb una oració que duu una coma incorrecta, amb una construcció que trenca les lleis de la sintaxi, amb una cursiva oblidada, amb una majúscula sobrera, amb un mot on falta una lletra, amb un castellanisme que fa caure d’esquena, amb un pronom oblidat, etcètera. No. No hi puc passar la mirada per sobre com si res. És que senzillament no puc. El meu jo lingüista ho ha d’esmenar tant sí com no. Armada amb el meu llapis, com si fos jo qui hagués de lliurar la correcció a l'editorial, deixo el text amb la revisió inclosa.

Fa poc, a més, que he decidit marcar-hi també altres coses. Paràgrafs especialment reeixits. Oracions o fragments que em poden servir per a les classes. Algun gir molt ben trobat. Qüestions dialectals que m'interessen. Perquè no només vull deixar constància dels errors: els encerts també són importants (per això, quan corregeixo les redaccions dels meus alumnes, a més de les equivocacions també els remarco allò que han clavat).

Suposo que a hores d'ara ja enteneu per què em neguiteja no tenir un llapis a mà...

Quedar pel camí

Quin regust més amarg em deixava constatar que hi ha amistats que no són perpètues. Ho vivia com un fracàs. No em cabia al cap que una persona amb qui havia compartit tantes coses arribava un moment que perdia presència en la meva vida. M'ho mirava amb incredulitat, fins que m'havia de rendir a l'evidència dels fets, amb la impotència del nen que es mira tot trist el globus que s'allunya cel enllà perquè ha deixat anar sense voler el fil amb què el fermava.

Quan anava a l'institut em vaig fer molt amiga d'una noia. Ens vam avenir moltíssim. Tenia una personalitat que combinava de manera força curiosa la timidesa i la desimboltura. Juntes podíem divertir-nos molt, i també fer-nos confidències que no hauríem fet a ningú més. Ens donàvem suport incondicional, i a l'estiu podíem arribar a escriure'ns cada setmana. Després de l'institut, per descomptat, vam continuar veient-nos. Però va arribar un punt en què alguna cosa fallava. M'entestava a recuperar aquella sensació d'alegria, de franquesa, de complicitat, i per més que la buscava no la trobava enlloc. Fins que un dia, després d’un sopar a casa nostra, vaig ser conscient que no ens tornaríem a telefonar.

Abans he dit que ho vivia com un fracàs, però m’equivocava. No és un fracàs, això. Simplement, la realitat s'imposa i l'hem d'acceptar. Per això, ara m'ho miro d'una altra manera. Perquè les tardes que aquella noia i jo vam passar plegades, rient, estudiant, anant al cinema, no van ser ni de bon tros un temps perdut.

Sense que sigui ben bé el mateix, m’hi ha fet pensar un fragment de l’últim llibre d’Imma Monsó, Un home de paraula, que reprodueix un escrit del seu home (tradueixo del castellà):


«¡Quina manera de rosegar aquest afecte, de deixar-lo esfilagarsat i exhaust, la de forçar els retrobaments i rebuscar les històries que han viscut mentrestant l’un i l’altre! − “¿com t’ha anat?”, “¿què se n’ha fet, d’ella?”, “¿a què et dediques ara?”−, quan tantes vegades passa que els que acaricien la teva vida només una vegada i en desapareixen per sempre deixen un perfum únic i permanent (i de vegades, com a fruit d’aquesta carícia, fins i tot introdueixen una petita i afortunada deriva en el teu rumb).»