Pagar menys, pagar més

Aquests dies he recordat l’anècdota que em va explicar una noia amb qui vaig coincidir en un sopar fa uns quants anys. Era guionista, i feia poc que una productora li havia proposat que s’encarregués del guió d’un reportatge. Quan els va valorar la feina en 900 euros, van dir-li que els semblava massa car. Però ella va respondre que era el que costava una feina d’aquelles característiques, i que no ho faria per menys. Per això, la productora va decidir encarregar la feina a una altra persona que s’oferia a fer-ho per 300 euros. Un temps després, li van tornar a telefonar. Li van demanar que s’encarregués... del mateix guió! I sí, li pagarien el que havia demanat. S’havien trobat amb la desagradable sorpresa que l’altra persona els havia fet un bunyol de guió. Per voler-se estalviar 600 euros, n’havien acabat pagant 300 de més.

La noia de qui parlo n’estava fins al capdamunt, d’estar mal pagada. Deia que ja feia una bona colla d’anys que s’hi dedicava, que era una bona professional, i que ara que s’havia fet un lloc dins d’aquest àmbit havia decidit no rebaixar els seus honoraris per assumptes com aquell. “Si volem que valorin la nostra feina”, em deia, “hem de començar per fer-nos-la valorar”.

M’ha vingut al cap perquè m’ho ha fet recordar una proposta de feina recent. Vaig decidir quant valia una hora de la meva feina, seguint els barems d’empreses i associacions de professionals, i vaig decidir que no ho faria per menys d’ics diners. Modèstia a part, em considero una professional competent, i penso que els meus honoraris han d’anar en paral·lel. Malgrat això, també sóc conscient que ara mateix tinc la sort de poder-me permetre perdre alguna feina d’aquestes: si arribés més justa que ara a final de mes, és evident que no tindria més remei que tapar-me el nas i llençar alguns dels meus principis a la tassa del vàter.

Algunes empreses s’aprofiten d’aquesta darrera circumstància per pagar poc. Però de vegades, algú que diu no o que els demana un preu per sobre del que tenien previst els fa replantejar el valor d’una feina determinada. I si demanes el que és just, tot demostrant amb la teva competència que el que has cobrat t’ho has guanyat de sobres, pot ser que acabin valorant-te més que abans, i que no els dolgui pagar-te el que et mereixes. Que al capdavall, és del que es tracta.

Tot a la boca

La seqüència és sempre la mateixa: el Quim veu una cosa que li crida l’atenció, estira la mà per atrapar-la i se l’endú a la boca.

Aiiiiiii! La cosa que li havia cridat l’atenció era el meu dit i, en efecte, el senyal que m’hi ha deixat evidencia que… ja li surten les dents de baix!

Benvolgut Albert

Benvolgut Albert,

Ets un gamarús. T'aprecio molt, ja ho saps, però si no tens cap excusa és impresentable que encara no m'hagis trucat, tenint en compte que ja fa temps que rondes per Barcelona.

Cordialment,

Gemma

Avortaments

Sempre he pensat en l’avortament amb angoixa. M’imagino a mi mateixa havent de prendre la decisió, i m’esborrono, tremolo. Pateixo. S’haurien de donar unes circumstàncies tan dures, que només suposar-les m’estremeix.

Per això la notícia sobre els avortaments il·legals que es feien en quatre clíniques privades de Barcelona m’ha posat la pell de gallina. Els detalls morbosos fan esgarrifar. He sentit parlar als mitjans de comunicació de fetus de set mesos llançats en trituradores. Si és cert, no ho puc entendre. Avui dia sobreviuen nens que neixen amb menys mesos de gestació.

Crec que han d’existir supòsits que permetin l’avortament. N’estic convençuda, perquè si ja m’imagino el cop que suposaria per a mi haver de decidir la interrupció d’un embaràs, penso que només em faltaria haver de lluitar contra la llei. Però els extrems a què sembla que arribaven aquestes clíniques sobrepassen qualsevol límit.

L’ètica, de vegades, pot tenir uns marges difusos. Però em fa l’efecte que, tal com es presenten ara per ara els fets en els mitjans, no som davant d’un dilema moral sobre el qual es pugui debatre.

La bona notícia

Aquest matí el metro no funcionava. I quan finalment l’he pogut agafar, després d'uns vint minuts d’espera a l’andana de la meva estació i d’haver d’anar després en bus fins a la parada següent, resulta que es planta a prop meu un noi d’uns trenta anys, gens deixat i amb ulleres de disseny, que anava begut, amb una curiosa borratxera que no el feia tentinejar però sí xerrar pels descosits en veu alta amb tothom. Assegurava que no l’emprendria a mastegots amb ningú, però com que no me’n refiava gota he decidit baixar i pujar al metro següent. L’aventura m’ha fet arribar mitja hora tard a la feina. El dia no començava, doncs, gaire bé.

Però a mig matí, en un petit parèntesi, consulto el correu electrònic i em trobo un prometedor missatge nou. L’obro. El començo a llegir. Obro molt els ulls. Somric. I una alegria dolça em va

omplint
omplint
omplint
omplint
omplint
omplint!

A primera hora de la tarda t’he pogut telefonar. La teva veu era la viva imatge de la bona notícia que m’havies donat! Estava tan contenta, que després, quan he penjat i m’he posat a caminar, m’he sorprès i tot. Pensava que de carregar tanta felicitat em costaria mantenir l’equilibri.

Arbres

Els meus orígens urbanites han posat algunes traves als meus coneixements de medi natural. Malgrat això, el meu pare hi va posar algun pedaç. Aficionat als arbres, me n’ensenyava els noms. Gràcies a ell, sento una íntima satisfacció cada cop que veig un arbre i puc anomenar-lo. Un pollancre. Un roure. Un pisardi. Una acàcia. Però també m’entristeix no reconèixer-ne tants altres. Me’ls miro i no, no hi ha manera que el nom em vingui a la llengua. I em dol, em fa ràbia.

Com el meu pare, intento transmetre els pocs que en sé al meu marit, delerosa de compartir el meu minso repertori lèxic i escampar-lo fins allà on pugui al meu voltant. Malauradament, no hi demostra gaire interès. Més aviat, i per desencís meu, hi mostra una indiferència que m’irrita una mica.

Divendres passat dinava amb companys de feina. La Mont, que d’aquestes coses n’entén, ens parlava dels roures americans que hi ha per Sant Cugat del Vallès. “N’hi ha un −explicava− que ara mateix impressiona de debò: té fulles de tres colors, a tres nivells diferents!” Això em fer recordar la tardor de fa dos anys al Jaizkibel, un paisatge embadalidor d’arbres multicolors vermells i marrons, i els cirerers d’Arenys de Munt vestits de núvies que deixen el terra encatifat de flors blanques. També em va fer pensar en la Cuqui, una amiga colombiana, que fa uns anys em deia enlluernada que mai abans no havia viscut els canvis d’estació en les plantes perquè a la seva ciutat, Bogotà, tot l’any es viu en una mateixa estació mig tardor mig hivern, de cel perpètuament enteranyinat, amb plantes sense metamorfosis estacionals. Aquí havia vist per primer cop l’esclat de la primavera, i em parlava extasiada dels brots i les flors que despertaven després de la letargia hivernal. La va impactar moltíssim, després, l’espectacle multicolor de la tardor a la Cerdanya: no tenia prou ulls per a engolir tot el ventall de tonalitats marrons, grogues, vermelles, que els arbres li oferien. La Mont vol anar a la cacera d’escenes de tardor armada amb la càmera fotogràfica. Li vaig fer prometre que em portaria la foto del roure americà tricolor.

Avui tenia temps, així que després de tot un matí amb els ulls amorrats a l’ordinador i al diari, he decidit descansar la vista i compensar-la amb un agradable passeig pels jardins de la Maternitat de Barcelona. Un espai bonic i tranquil com aquest enmig de la ciutat, amb una fascinant varietat d’arbres, és una delícia. He dedicat uns instants als arbres de l’amor, que han deixat el verd per vestir-se de groc. I m’he aturat davant de la gegantina i majestuosa magnòlia. Branques sinuoses, gruixudes, fermes, i fulles amples d’un verd fosc brillant. Una magnòlia imponent de més de dotze metres d’alt i més de quinze d’ample que convida a la reverència. I que commou quan a la primavera es guarneix pertot de contundents flors blanques d’aroma intens que impregna l’aire.

Aleshores ha començat a ploure. I com la tortuga que s’amaga a la closca, he anat a buscar refugi.

Cedir el seient

Em sorprèn, i molt, cada cop que ho llegeixo. A cada vagó del metro de Barcelona, hi ha quatre seients de color diferent a la resta, i a la finestra que tenen just darrere hi ha enganxat un rètol que diu: “És obligatori cedir aquests seients a persones que mereixen una atenció especial.” El cartellet va acompanyat dels dibuixos d’una embarassada, un home amb crosses, una persona gran amb bastó, i una dona amb una criatura en braços.

No em direu que no és d’una absurditat suprema que se suposi que només aquells quatre seients del comboi estan reservats! ¿Haig d’entendre que si sec en un altre dels seients no és necessari que m’aixequi per deixar el meu lloc a algú que ho necessita? Quan vaig formar part del col·lectiu que mereix una atenció especial, és a dir, quan tenia una panxota considerable d’embarassada, sort en vaig tenir dels passatgers que em van cedir el lloc sense preocupar-se de si ocupaven els presumptes seients reservats o no.

He pensat a escriure a Transports Metropolitans de Barcelona per demanar-los que canviïn el rètol. Només caldria canviar les paraules aquests seients per el seient, i llestos. Seria bonic, però, viure en un lloc on no calgués posar aquests rètols perquè tothom ho té tan assumit, que no és necessari fer recordatoris que obeeixen al més estricte sentit comú.

[Nota: Ara mateix (22/10/07 a les 9:40) he fet arribar a TMB el suggeriment de canvi. Ja us mantindré informats de la resposta.]