21 d’octubre del 2012

Converses amb el Quim (31)

Ajuda a la dutxa
-¿Qui vols que t'ajudi a dutxar-te, el papa o jo?
-Millor tu, que ets més guapa.

Gall dindi
-¿Gall dindi en castellà es diu gallo dindio?

Eleven
-Mama, ¿què volia dir eleven?
-Onze.
-Ah, sí. ¿Dotze i tretze es diu twoleven i threeleven?

Fent de teacher a la Laura
-Laura, digues: one!
-An!
-Digues: two!
-Tu!
-Digues: three!
-I!
-Digues: four!
-Fo!
-Digues: five!
-Fai!
-Digues: six!
-I!
-Digues: seven!
-Eve!
-Digues: nine!
-Nai!
-Digues: ten!
-Tè!
-Molt bé, Laura! Mama, mira, li he ensenyat a la Laura els números en anglès!!

Dia de pluja
-Quina llàstima que us hagi plogut una mica avui que anàveu al zoo, ¿no?
-També m'agrada que plogui, mama, perquè així es reguen els arbres i m'he refrescat el cap!

Al vestidor del gimnàs
-Mama, li he vist el cul a aquella senyora...
-És normal, Quim: això és un vestidor. A més, no sé de què t'estranyes tant, perquè tots tenim cul. Tu, el papa, la Laura i jo ja has vist que tenim cul, ¿no?
-Sí. I el teu té chicha que es mou quan camines.
-Aix...

Més culs
Em repenjo a la paret del lavabo mentre el Quim es renta les dents, i accidentalment apago l'interruptor amb el cul.
-Mama, has de controlar més el teu cul.

La meva germana és bellugueta
-¿La camamilla va bé per al mal de coll?
-Home, les coses una mica calentones poden anar bé, sí.
-¿I per a què més va bé?
-Doncs mira, la camamilla ajuda a estar una mica més tranquil.
-Llavors n'hi hauríem de donar a la Laura!

La influència de Mortadel·lo
-Mama, només em queda això de l'ou Kinder. ¿Ho vols tastar?
-No, gràcies.
-Però és molt bo! L'has de tastar!
-És que em fa una mica d'angúnia, Quim. Gràcies, però acaba-te'l tu.
-Doncs me l'acabo jo. ¡Al buche!


6 d’octubre del 2012

Horaris de cultes

-Ja sé que és una assignatura sobre poesia catalana del segle XX -va dir el professor Jaume Aulet des de la tarima, amb aquella múrria mirada miop darrere les ulleres de pasta-, però en el fons només aspiro a activar-vos un interruptor que us obri bé les orelles. El que m'agradaria de debò, per exemple, és que féssiu un bot quan veiéssiu una marca de productes dietètics anomenada Santiveri.

Vaig riure. Coneixia la marca, però mai no havia caigut en aquella observació. I de fet, em va sorprendre que mai no m'hagués sorprès. La qüestió és que a partir de llavors, indefectiblement, cada cop que em trobava un cas similar pensava en aquell comentari. Em demanava a qui se li podia haver acudit el nom comercial de Fincas Corral, i celebrava que un representant dels productors de fruita dolça es digués Josep Presseguer.

M'encantaven, les classes del professor Aulet. Vam llegir Maragall, Carner, Rosselló-Pòrcel, Riba o Dalí, entre altres. Ens parlava de moviments literaris, d'idees sobre la poesia, del sentit dels versos. Ens posava un poema als morros i ens preguntava què hi vèiem. Ens portava llibres que s'acabaven de publicar i ens els presentava per temptar-nos. Ens deia que no era tan difícil aprendre francès, i que això ens permetria accedir a meravelles literàries. S'estimava allò de què parlava, cosa que no li impedia amanir les explicacions amb una ironia agraïda. Tampoc no era pedant. Un cop, davant de la pregunta compromesa d'un alumne, va respondre-li amb un somriure trapella.

-Els alumnes, de vegades, us penseu que els professors ho sabem tot! Doncs heu de saber que potser no sabem gaire més que el que acabem d'explicar. O fins i tot, res més.

Per a aquella assignatura, vaig presentar un treball sobre l'obra de Clementina Arderiu, i encara sóc capaç de recordar, més de deu anys després, les correccions que m'hi va anotar. Es tractava d'un d'aquells treballs que et fa sentir plaer intel·lectual. Redactar-lo no és un tràmit, sinó un repte. Llegeixes, estudies, medites, barrines, i quan en treus l'entrellat, crides un eureka arquimèdic enmig d'un bany d'endorfines.

I malgrat tot això, haig de reconèixer que tinc la poesia prou oblidada, pobra. M'autojustifico argumentant, com repetia la iaia Carme, que qui fa el que pot no està obligat a més, i que tenir cura de dues criatures i treballar, i anar amunt i avall amb la motxilla de l'ordinador a l'esquena com si fos la closca d'un caragol, no proporciona un estat d'ànim gaire procliu a la lírica. I quan arriba el miracle de tenir una estona, m'he imposat lectures prou païbles, per no acabar de mal humor girant pàgines enrere d'un totxo que he hagut de deixar abandonat i del qual (dies després) he perdut el fil, o per no forçar més del compte el cervell al final d'una jornada esgotadora farcida de nens que desafien la gravetat pels tobogans i traduccions de l'operativa d'un caixer automàtic. I sí, vaig llegir el llibre de la Maria pels volts d'abril, i sí, algun cop he rellegit Szymborska, i sí, vaig fullejar aquell recull d'Estellés. Però per a què enganyar-nos, són unes engrunes de no res... ¿Em retrobaré amb la poesia algun dia? Vull pensar que sí, és clar.

I fa uns quants mesos, van obrir una (altra) església evangèlica en un local del barri. Les lletres adhesives enganxades a la porta de vidre de l'entrada, per a informació dels feligresos, indiquen: "Horarios de cultos". Certament, una església obertament selectiva amb la parròquia que admet. De vegades estic temptada d'entrar a preguntar quin és el barem que fan servir per mesurar la cultura dels fidels. O on adrecen els pobres incultes que també volen assistir a la litúrgia. De la mateixa manera que entraria a protestar pel poc respecte a les minories que manifesta l'establiment de prop de casa en què arrangen roba, on promocionen sense pudor que tenen "Baixos d'oferta". Gent menuda esclava en ple segle XXI. I dic això per no entrar en supòsits més pornogràfics, és clar.

Veure els horaris de cultes i els baixos d'oferta, doncs, continua fent-me pensar en el meu professor de poesia. Com a mínim, l'interruptor funciona. Almenys, en això no li he fallat.

28 de setembre del 2012

Converses amb el Quim (30)

Immòbil
Sóc al llit amb el Quim i la Laura, jugant. El seu pare ens sent i entra a l'habitació. El Quim es queda estirat immòbil.
Papa: -¿Quim, què fas tan quiet...?
Quim: -És que faig com si estigués dissecat.

Llar de foc artificial
El Quim es mira fixament la llenya artificial d'una llar de foc, i pregunta:
-Mama, ¿oi que aquests troncs són mentiders?

Just abans d'anar a escola
-Mama, ¿te'n recordes del dia que ens vam quedar tancats?
-Sí.
-No vaig poder anar a escola! Va ser molt guai!

Negociant?
-Quim, si vols et llegeixo dues pàgines del Mortadelo. Després, t'ajudo a dutxar-te i a dormir.
-Dues... Dues o tres pàgines. O quatre o cinc. Va, sis pàgines, ¿vale?



Canibalisme
-Mama, ¿les persones es poden menjar?
-De fet, sí, però...
-Doncs jo ho vull tastar!
-Quim, home! Es pot fer però no es fa, bèstia! ¿Què vols? ¿¡¿¡¿Matar persones com les vaques per menjar-te-les?!?!?!
-Matar-les no, mama! Que ja estiguin mortes!
-Que gore que ets, fill!

Rei
-Mama, a partir d'ara m'heu de dir "Quim rei".
- ;) Si ja ets el rei de la casa, tu!
-Vull ser el vostre monarca!
-¿Ja ho saps, que hi ha reis que no manen gaire?
-Doncs jo vull ser un rei que mana i que vosaltres feu tot el que jo digui.

Hamburguesa
-¿Saps què farem per dinar, Quim? Una cosa que t'agrada molt!
-¿Macarrons?
-No.
-¿Arròs a la cubana?
-No.
-¿Paella?
-No. Hamburguesa!
-Hamburguesa! Que bé!
-Mira, serà com les que et va comprar el papa, però més bona. A casa tenim el panet, l'hamburguesa, l'enciam, quètxup, cogombrets... Ja veuràs que bé que ens quedarà!
-¿Que te l'han venut desmuntada?

Todorrano
-Mama, avui fa molt de vent! Potser hi haurà un huracà o un todorrano!!

Càstigs
El Quim està enfadat perquè son pare l'ha fet empipar.
-A veure, Quim. Si el papa et burxa, tu m'ho dius, i també el podem castigar, ¿eh? Mira, pensa algun càstig que li puguem posar.
-Tres mesos sense veure el telenotícies!!!

21 de setembre del 2012

Beryl Markham

No tenia ni idea de qui era Beryl Markham, tampoc no em sonava de res el títol del seu llibre, i si m'hi hagués topat per atzar en una prestatgeria qualsevol estic convençuda que no m'hauria despertat gaire interès (¿què se m'hi ha perdut, a mi, en la vida d'una paia de l'Àfrica colonial britànica?). ¿Per quins set sous hi vaig anar a petar, doncs? Doncs perquè vaig demanar consell al Vigilant, que amb la seva eficàcia característica es va estudiar els meus requisits i no va errar el tret. Potser podries llegir Beryl Markham, em va dir. És pura vida, va afegir. Així que Beryl Markham m'ha acompanyat aquest estiu, en els escassets forats entre la feina i les obligacions familiars (amb canalla, ja se sap). Quina delícia de llibre!



Markham hi narra capítols de la seva vida, una vida que no s'assembla gota a la meva. De petita, no he anat a caçar porcs senglars amb els guerrers massais, ni he estat a punt de morir devorada per un lleó. Tampoc no he entrenat amb només divuit anys cavalls de pura sang que guanyin curses. No he viscut en llocs on la selva devora les carreteres i les girafes passen pel mig de les vies del tren destrossant-ne el cablejat. No sé parlar suahili ni conec els costums de les diferents ètnies de Kènia. Per descomptat, no tinc ni la més remota idea de com es pilota un avió. I si en sabés, dubto que m'atrevís a sobrevolar paratges dels quals no s'hagin elaborat cartes de navegació, i segur que no acceptaria el repte de travessar volant l'Atlàntic en solitari. No he contret mai malària, ni he vist les formigues siafu devorar de viu en viu una presa, ni he treballat amb rics que es diverteixen estúpidament caçant elefants (tot i que el nom d'algun em ve al cap).

Però els llibres es nodreixen de paraules, i cal tenir traça a trobar un to, un estil. Al meu entendre, Markham és intel·ligent sense ser pedant. Explicar aquests pedaços de vida sense que ho interpretis com un mer pretext per penjar-se medalles és ben agraït, perquè guanyen les paraules. I se m'escapen amplis somriures davant la seva falta de diplomàcia, vestida d'arguments cuinats amb sarcasme. Però el dibuix del seu caràcter fort no va renyit amb la poesia, perquè Markham és d'un lirisme enlluernador que llisca per les frases prescindint de carrincloneries. No pot parlar del que estima sense posar-hi l'ànima. Els paratges indòmits, el seu pare, els seus amics, el seu ofici. Markham els estima amb devoció, sense vergonya, gairebé diria que sense pudor. Fet i fet, confegeix aquest recull de vivències per professar el seu amor a l'indret (humà i geogràfic) on ha viscut, i es posa la màscara de testimoni més que no pas la de protagonista.

Sigui com sigui, ja em direu quines bambolines poden amagar la imponent personalitat de Markham. Al capdavall, són els seus ulls els que guaiten i escodrinyen l'Àfrica, els seus peus els que la trepitgen. I per alegria nostra, el traductor Miquel Izquierdo ens regala un castellà que no grinyola, que encaixa, que flueix. Gràcies, doncs, a ell i als editors de Libros del Asteroide per haver repescat el llibre, aparegut per primera vegada el 1942 als Estats Units, i publicat aquí amb el títol Al oeste con la noche.





15 de setembre del 2012

In! In-de!



–Bona nit. Un durum de vedella sense salsa picant, si us plau –dic al meu pakistanès normalitzat. Ell ho anota i tradueix la comanda a un company. En urdú, suposo.
–¿Tú quieres ser Catalunya o quieres ser España?  –em pregunta. M'agafa d'improvís.
–És la pregunta, ¿eh? –somric–. Jo, Catalunya.
–Yo también –diu, arrufant el nas–. Pagamos mucho dinero. Muchos taxes.
–També sóc autònoma, jo.
–¡Y Catalunya tiene más dinero de España! –torno a somriure. Trec els diners. Ell m'allarga la bossa.
–¿Com es diu gràcies, en la teva llengua?
–Dhannyabad –respon. O una cosa així.
–Dhannyabad, doncs.
–Gràcies.
–Bona nit.
–Bona nit.

Potser sí que la veurem, la independència...!

24 d’agost del 2012

Carta oberta a Alberto Ruiz-Gallardón


Aquest és un llibre que pot ferir la meva sensibilitat.
Màrius Serra, Quiet
Senyor Ruiz-Gallardón,

Escoltant els darrers dies les seves declaracions sobre els canvis que promourà en la legislació relativa a l’avortament, no he encertat a fer allò que ara anomenen gestió de les emocions. Eren tantes, i tan desbordades, que qualsevol intent de posar-hi ordre resultava inútil. I a més, no sé parlar-li sinó des de la meva experiència personal, l’únic a què em sento capaç d’agafar-me. I una sola experiència personal és com una gota al mar. Res. I tanmateix, per a mi és tan devastador, que no em puc arribar a imaginar el dolor que deuen acumular tantes vides anònimes a les quals el destí ha donat pitjors cartes.

El febrer de l’any 2009 vaig tenir un avortament espontani. Estava embarassada de dos mesos, i era un embaràs buscat, premeditat, anhelat. Ja tenia un fill a punt de fer dos anys, i que ara en té cinc. Els metges em van dir que era habitual perdre una criatura dins del primer trimestre, i que en la immensa majoria de casos es tractava de fetus que tenien algun problema. Estadísticament deu ser habitual, potser. El que li puc assegurar és que l’estadística no em va tranquil·litzar en cap sentit. No ha estat un fet menor en la meva biografia, i ni ho he oblidat, ni tinc cap intenció d’intentar-ho. Aquella criatura que no va néixer té per a mi un nom de nen i un nom de nena, perquè mai no en podré saber el sexe. Té dos noms, encara que no constin oficialment enlloc, perquè els necessita i perquè els necessito. Perquè ha existit. Aquella criatura aquest setembre hauria fet tres anys. Penso sovint en aquella criatura, per exemple ara, i ploro. I la continuaré plorant mentre visqui, perquè com he dit no tinc cap ganes d’oblidar-me’n. Aquella criatura és viva en el meu dolor, en el meu pensament, en els aniversaris que no celebra. Quan m’acaricio el ventre i penso que hi va ser. Quan em pregunten quants fills tinc, i dic que dos per no haver de donar explicacions, mentre per dins m’odio pensant que no, que he mentit, que en falta un.

L’any passat vaig parir una nena. Una nena grossa, sana, preciosa. Una nena que va ser un regal i que ja té disset mesos. Una nena que en l’ecografia de control del primer trimestre de l’embaràs semblava que era susceptible de tenir problemes. I no sé si es pot imaginar l’angoixa, el patiment, les llàgrimes. Jo no me’ls haig d’imaginar, perquè els vaig viure. Mesos de malson, de nits sense dormir, de plors inaturables, de mòbils encesos que esperen la trucada amb els resultats de les proves diagnòstiques. Mesos de precs, d’agafar-se als finals feliços, de rellegir missatges reconfortants dels amics que mai no et fallen. I jo i el meu marit vam decidir, amb tot el dolor del món, que si es confirmaven els pitjors pronòstics demanaríem l’avortament. I que a poc que hi hagués esperança, ens hi aferraríem.

I que lleugerament que es parla d’avortament, sovint. Se’n parla com d’una decisió frívola, com si per a les mares fos una solució tan fàcil com immoral, com si la vida que duen dins valgués per a elles menys que una burilla. I vostè no sap què se sent quan has decidit que avortaràs si la criatura no té un bon pronòstic mentre l’estimes amb l’ànima sencera, mentre la sents bellugar-se dintre teu, mentre desitges més que res al món que arribi el dia de tenir-la als braços. Vostè no sap que se sent quan has decidit que potser posaràs fi a l’origen d’aquest amor tan gran que el cos és petit per encabir-lo.

I llavors, algú diu que s’han d’aturar aquests casos. Algú diu que a aquest dolor, s’hi sumarà la persecució legal. Algú diu que les mares no tenen dret a decidir. Algú diu o insinua que les que decideixen avortar són malvades, o superficials, o no tenen sentiments, o són assassines, o tot alhora. I això m’entristeix. I això m’ofèn. I això m’insulta. Perquè potser sí que hi ha dones per a les quals avortar és poc més que una molèstia. Però no m’hi compti, entre elles. No oblidi que de la mateixa manera que hi ha mares que segur que decideixen avortar frívolament, segur que també n’hi ha que decideixen frívolament tirar endavant embarassos de nefast pronòstic sense haver-se aturat a pensar ni un segon en les conseqüències que tindrà per a la nova vida. I no hi compti tampoc, entre elles, les innumerables mares que opten per tirar endavant un embaràs d’aquestes característiques també amb tot el dolor del món, amb tota la reflexió del món, amb tot l’amor del món.

Senyor Gallardón, no vull fer apologia de l'avortament. Crec que les dones que decideixin tenir els seus fills sabent que naixeran amb problemes de salut han de tenir absolut suport institucional. Absolut. Total. Sense condicions. Sense que ni tan sols l’hagin de demanar. Però vull exactament el mateix per a totes les que decideixen el contrari.