Aquest és un llibre que pot ferir la meva
sensibilitat.
Màrius Serra, Quiet
Senyor
Ruiz-Gallardón,
Escoltant els
darrers dies les seves declaracions sobre els canvis que promourà en la
legislació relativa a l’avortament, no he encertat a fer allò que ara anomenen
gestió de les emocions. Eren tantes, i tan desbordades, que qualsevol intent de
posar-hi ordre resultava inútil. I a més, no sé parlar-li sinó des de la meva
experiència personal, l’únic a què em sento capaç d’agafar-me. I una sola
experiència personal és com una gota al mar. Res. I tanmateix, per a mi és tan
devastador, que no em puc arribar a imaginar el dolor que deuen acumular tantes
vides anònimes a les quals el destí ha donat pitjors cartes.
El febrer de l’any
2009 vaig tenir un avortament espontani. Estava embarassada de dos mesos, i era
un embaràs buscat, premeditat, anhelat. Ja tenia un fill a punt de fer dos anys,
i que ara en té cinc. Els metges em van dir que era habitual perdre una
criatura dins del primer trimestre, i que en la immensa majoria de casos es
tractava de fetus que tenien algun problema. Estadísticament deu ser habitual,
potser. El que li puc assegurar és que l’estadística no em va tranquil·litzar
en cap sentit. No ha estat un fet menor en la meva biografia, i ni ho he oblidat,
ni tinc cap intenció d’intentar-ho. Aquella criatura que no va néixer té per a
mi un nom de nen i un nom de nena, perquè mai no en podré saber el sexe. Té dos
noms, encara que no constin oficialment enlloc, perquè els necessita i perquè
els necessito. Perquè ha existit. Aquella criatura aquest setembre hauria fet
tres anys. Penso sovint en aquella criatura, per exemple ara, i ploro. I la
continuaré plorant mentre visqui, perquè com he dit no tinc cap ganes d’oblidar-me’n.
Aquella criatura és viva en el meu dolor, en el meu pensament, en els aniversaris
que no celebra. Quan m’acaricio el ventre i penso que hi va ser. Quan em
pregunten quants fills tinc, i dic que dos per no haver de donar explicacions,
mentre per dins m’odio pensant que no, que he mentit, que en falta un.
L’any passat vaig
parir una nena. Una nena grossa, sana, preciosa. Una nena que va ser un regal i
que ja té disset mesos. Una nena que en l’ecografia de control del primer
trimestre de l’embaràs semblava que era susceptible de tenir problemes. I no sé
si es pot imaginar l’angoixa, el patiment, les llàgrimes. Jo no me’ls haig d’imaginar,
perquè els vaig viure. Mesos de malson, de nits sense dormir, de plors
inaturables, de mòbils encesos que esperen la trucada amb els resultats de les
proves diagnòstiques. Mesos de precs, d’agafar-se als finals feliços, de
rellegir missatges reconfortants dels amics que mai no et fallen. I jo i el meu
marit vam decidir, amb tot el dolor del món, que si es confirmaven els pitjors
pronòstics demanaríem l’avortament. I que a poc que hi hagués esperança, ens hi
aferraríem.
I que lleugerament
que es parla d’avortament, sovint. Se’n parla com d’una decisió frívola, com si
per a les mares fos una solució tan fàcil com immoral, com si la vida que duen
dins valgués per a elles menys que una burilla. I vostè no sap què se sent quan
has decidit que avortaràs si la criatura no té un bon pronòstic mentre l’estimes
amb l’ànima sencera, mentre la sents bellugar-se dintre teu, mentre desitges
més que res al món que arribi el dia de tenir-la als braços. Vostè no sap que
se sent quan has decidit que potser posaràs fi a l’origen d’aquest amor tan
gran que el cos és petit per encabir-lo.
I llavors, algú diu
que s’han d’aturar aquests casos. Algú diu que a aquest dolor, s’hi sumarà la
persecució legal. Algú diu que les mares no tenen dret a decidir. Algú diu o
insinua que les que decideixen avortar són malvades, o superficials, o no tenen
sentiments, o són assassines, o tot alhora. I això m’entristeix. I això m’ofèn.
I això m’insulta. Perquè potser sí que hi ha dones per a les quals avortar és
poc més que una molèstia. Però no m’hi compti, entre elles. No oblidi que de la
mateixa manera que hi ha mares que segur que decideixen avortar frívolament,
segur que també n’hi ha que decideixen frívolament tirar endavant embarassos de
nefast pronòstic sense haver-se aturat a pensar ni un segon en les conseqüències
que tindrà per a la nova vida. I no hi compti tampoc, entre elles, les
innumerables mares que opten per tirar endavant un embaràs d’aquestes
característiques també amb tot el dolor del món, amb tota la reflexió del món,
amb tot l’amor del món.
Senyor Gallardón, no vull fer
apologia de l'avortament. Crec que les dones que decideixin tenir els seus fills
sabent que naixeran amb problemes de salut han de tenir absolut suport
institucional. Absolut. Total. Sense condicions. Sense que ni tan sols l’hagin
de demanar. Però vull exactament el mateix per a totes les que decideixen el
contrari.
