L'efecte Brizendine

El meu home, un bon dia, va començar a llegir Steven Pinker. A partir d’aquí va ser un no parar. No només ha devorat tots els seus llibres, sinó que el seu interès per la divulgació científica l’ha portat a empassar-se després una bona colla de llibres d’autors del renom d’Oliver Sacks, Richard Dawkins o Carl Sagan, entre altres. Jo, ho confesso, vaig molt (però molt) endarrerida en aquest àmbit. I en cert sentit no té perdó, perquè per exemple fa anys que em recomanen el mateix Steven Pinker i encara no n’he llegit cap llibre, quan sóc conscient que, al marge del simple plaer d’adquirir coneixements, em pot il·luminar en qüestions professionals. Vist així, no faig sinó contribuir al tòpic que proclama que la gent de lletres és curta de gambals. Sense pal·liatius.

El cas és que durant molt de temps el meu marit no parava d’intentar explicar-me tot allò que aprenia dels llibres que llegia. Val a dir que sense gaire èxit pel que fa a la meva resposta, no gaire entusiasta. Diguem que per a ell aquelles revelacions científiques es mereixien una reverència, i veure que jo les despatxava amb un discret “ahà” el feia empipar. ¿Triava potser moments en què jo no podia mostrar-m’hi receptiva? ¿La seva intenció didàctica es diluïa en l’estil una mica sermoner que gasta de vegades? ¿No escollia bé les lliçons? ¿O simplement no hi ha més ignorant que el que no en vol saber, i per això em relliscava olímpicament gairebé tot el que em deia? Probablement, una mica de tot. També cal dir que de vegades em treia de polleguera que volgués explicar-me el llibre, en comptes d’esperar pacientment que jo me’l llegís i punt.

Però fa un mes vam anar al Cosmocaixa. El Quim va estar encantat amb el bosc inundat, gens estrany tenint en compte la seva dèria pels peixos. I nosaltres vam aprofitar l’avinentesa per arrasar la llibreria que hi tenen. Em vaig comprar el llibre El cerebro femenino, de Louann Brizendine, i fa poc que me l’he acabat. ¿Què va passar mentrestant? Doncs que era jo qui volia explicar al meu home les fantàstiques descobertes que hi havia fet! Ell em mirava amb somriure burleta: “¿Qui és, ara, qui explica els llibres a l’altre…?”. La meva venjança era dir-li que bé, que tenia raó, i que no s’amoïnés, que callava. Però aleshores (ha, ha, ha!) era ell qui em deia: “No, no! Acaba, acaba! Digues…!”.

Que homes i dones som diferents és tan obvi, que costa de creure que encara hi hagi qui no ho vegi clar. Però comptar amb una bona recopilació de dades científiques que ho corroboren, i que donen llum a l’origen de moltes característiques físiques o comportaments masculins o femenins, és fascinant. Fa ja uns quants anys una amiga em va deixar un llibre que en aquells moments va ser un supervendes, el llibre dels australians Allan i Barbara Pease Per què els homes no escolten i les dones no entenen els mapes, dedicat també a les diferències per raó de sexe. Quanta higiene mental per a tanta mandanga del políticament correcte!

N’hauríem de saber més, de tot plegat. Del funcionament de cervell, de l’evolució humana, del paper de la genètica, de tantes i tantes coses. Gràcies a Déu (o potser, millor dit, a la ciència), l’efecte Brizendine que acabo d’experimentar sembla un bon detonant perquè m’hi dediqui més. I ho tinc relativament fàcil: a casa ja hi tinc un bon grapat de llibres que m’hi poden ajudar! (Gràcies, amor.)

Sobreolletes i pitllaunes

La Marta va començar a riure. I a riure, i a riure, i a riure. No podia parar! La resta ens la vam mirar sorpreses, sense entendre què li havia agafat. Érem enmig d’una de les classes de català que faig als periodistes i documentalistes del mitjà on treballo, i jo tot just havia començat a cantar les solucions d’uns exercicis que els havia encomanat fer de deures.

L’Ester, que seia al seu costat, va començar a llegir per sobre els fulls d’exercicis de la Marta, a veure si aclaria el misteri, i també va començar a riure. A més de misteriós, doncs, encomanadís! Però al final en vam treure l’entrellat.

Els exercicis en qüestió anaven de formació de mots: prefixos, sufixos, paraules compostes. En el primer exercici els havia fet sumar formants, per provar de practicar les normes del guionet; per exemple, havien de dir quin era el resultat d’unir nord+irlandès (nord-irlandès), gira+sol (gira-sol), ex+marit (exmarit) o càrdio+grama (cardiograma). Uns exercicis més enllà, es tractava de formar paraules compostes. Hi havia paraules distribuïdes en dues columnes de manera que s’havia de formar el compost buscant quina de les paraules de la segona columna lligava amb una de la primera. Però amb les presses, la Marta havia seguit la inèrcia del primer exercici, i havia construït els compostos amb les paraules que apareixien alineades. El cas és que l’havia estranyada molt que cap de les paraules no li resultés familiar. Però ja se sap: la senyu posa casos punyeters. O potser, pensava, era l’evidència que tenia un vocabulari poc ric, i no calia donar-hi més voltes.

De l’error, se’n va adonar quan jo vaig començar a donar les respostes. I és clar, davant de la constatació de la seva despistamenta i dels compostos estrambòtics de nou encuny que havia creat, que ens va anar recitant, es feia un panxó de riure del qual totes ens vam contagiar.

La veritat és que eren paraules hilarants, d’acord: esmaobert, gratanostre, pelaplaure, veurefoc, rodacel... Però cal reconèixer que també hi vam trobar una dringadissa alegre, i ens va semblar que moltes podrien guanyar-se un lloc al diccionari ni que fos només per tenir una sonoritat tan juganera i suggerent. I n’hi ha que tenen una definició ben transparent. Un esgarria-xemeneies, per exemple, és clarament algú que s’entesta a espatllar xemeneies. Un guardacanyes, l’armari d’un pescador. Un pixafils treu partit de les coses més inservibles. I què me’n dieu d’un ventaagulles, un barballit, un obremón, un gratanostre, un tastaperdut, un parebregues, un barballit o un celmec? Per no parlar d’un sord-roig, un parataques, un lleva-rocs, un penjamut o un remenanegres.

De totes aquestes noves combinacions, però, les que més s’han guanyat la nostra estimació són sobreolletes i pitllauna. De fet, ja formen part del nostre argot particular, ens defineixen com a grup. “Sobreolletes, has fet els deures?”, ens preguntem. “Avui estàs molt pitllauna!”, diu una altra. Fins que un dia, algú que no sap de què va la cosa ens sentirà, i es dirà a ell mateix que de català en sap ben poc i que li convé un reciclatge.

Here comes the sun

De tant en tant encara algú em pregunta com estic. De vegades, amb la veu insegura de qui dubta sobre la conveniència de dir el que està dient. "Bé, gràcies", els responc. I depèn de la persona, hi afegeixo més o menys detalls. Sí, ja estic bé. Ja estem bé. No llancem la pena, però la desem en una capseta de colors virolats que deixem ben endreçada en un prestatge, per saber on és quan la necessitem però per no anar-hi ensopegant a cada cantonada.

Alço el cap per omplir-me els ulls d'aquest cel ras, d'un blau tan dolç com intens. Em petoneja un vent fresc i juganer, i el mocador del coll voleia content. La primavera, estrictament, encara no ha arribat; però ja envia missatgers amb la bona nova del seu retorn.

Tornen també els aniversaris. Avui, el seu. Trenta-un anys, un pastís amb espelmes, i regals per celebrar-ho. I la seva abraçada, sempre tan tendra, esperant-me a casa.

Metafísica

El Quim desprèn una energia que et fa acabar baldat. Així que es lleva, comença el festival. Un matí del cap de setmana, tot just acabada de despertar al so dels seus insistents crits de mama, mentre encara m'estic traient la lleganya de l'ull i quan les neurones encara no són a lloc, ell ja m'ha assenyalat amb el dit i ha anomenat tot el que hi ha al seu camp visual (despertador, conte, aigua, cotxe, DVD, sabatilles, mitjó, paper...). Compres cantoneres de silicona per evitar que es faci mal amb la taula del menjador, i així que les detecta el primer que fa és anar-hi amb pas ferm i decidit i arrencar-les sense miraments. Tens por que s'esberli el cap intentant escalar la cadira o volent baixar-ne, però ell només hi troba diversió. Demana pujar al tricicle, i quan surts al carrer i l'hi enfiles, encara no heu fet deu metres que ja en vol baixar per investigar on es deu haver cagat el colom per anar-hi a posar la mà. I quan la hi posa, aleshores has de córrer a buscar les tovalloletes humides que amb sentit de la previsió t'has posat a la bossa. Llavors vol aigua, i quan ja ha begut descobreix que és la mar d'entretingut mullar-se la roba per sobre encara que faci un fred que gela les pedres. I quan tornes a casa s'enganxa els dits amb el calaix on desem els devedés perquè hi buscava el del seu heroi dels dibuixos animats. Ai.

Has de fer horaris laborals estranys per poder-ne tenir cura. No pots deixar la nevera sense les verdures i els iogurts que necessita. Has de comprar-li roba nova perquè la que tenia li queda petita. La teva agenda s'ha d'adaptar a les seves necessitats. I passes nits en blanc vigilant que no li pugi la febre.

El Quim et mira al pijama, l'assenyala i diu: "Ton!", referint-se al sol que hi ha dibuixat. Pensa dos segons i et diu "Ton, tonet!", en una evident associació d'idees perquè li cantis el Sol solet. I arriba un dia que agafa la pissarra magnètica i t'hi dibuixa una e majúscula, encara que sigui a l'inrevés, i et meravelles de la concentració amb què ha fet el traç. I es pixa de riure, i et fa pixar de riure, quan s'amaga darrere teu i fas veure que no el veus i el crides, fins que apareix dient: "Aquí!". I un dia t'abraça sense que li ho hagis demanat. I tasta menges noves sense reserves, usa paraules que no li has ensenyat expressament, balla amb el seu propi estil. I li brillen els ulls quan veu les bombolles que has bufat sobre seu, i corre a atrapar-les. I li expliques un conte nou i es mira bocabadat les il·lustracions del gat, de les cireres, de les papallones, de les pastanagues.

És aquí, al llit. Dorm. Et fa l'efecte que la nit s'ha inventat perquè tu puguis veure com dorm tranquil, de vegades en postures inversemblants. Penses que potser els nens dormen perquè puguis tenir l'opció de viure la metafísica de la maternitat, que durant el dia t'ha passat desapercebuda entre els bolquers, la plastilina i el nyanyo que li ha sortit al front quan ha ensopegat. Li poses la mà a la panxa perquè t'agrada sentir la seva respiració al palmell de la teva mà. Tens exàmens per corregir, tens una son que no t'aguantes, encara no has sopat i et falta estendre la bugada. Però et fa l'efecte que el món està ben fet. Que té un sentit, i que l'hi dóna ell.

18 mil·límetres

"Tinc males notícies", em va dir el jove metge d'urgències, amb els ulls compungits de qui ha d'assumir el paper poc agraït de donar-les. L'informe mèdic que em van donar més tard feia constar en llenguatge asèptic un fetus de 18 mil·límetres amb embriocardiograma negatiu. En altres paraules, que l'ecografia confirmava que el cor de la criatura no bategava. Que l'embaràs s'havia aturat al cap de dos mesos, i l'havíem perduda.

I aleshores, les llàgrimes. Tota la pena del món dins nostre perquè aquest agost o setembre no arribarà el fill sa que esperàvem, que imaginàvem, amb noms ja mig decidits que no posarem a ningú més.

Mai no acabaré de fer net del tot d'aquesta tristesa. Sincerament, tampoc no penso esforçar-m'hi. Encara que la vida continua. I que podrem tenir, i tindrem, més fills.

Sostenidors

Avui, tot anant cap a la feina per un lloc inhabitual, perquè abans he hagut d'anar a fer un tràmit, he ensopegat una botiga amb rebaixes suculentes. Tenien conjunts de roba interior molt bé de preu, així que hi he entrat i me n'he emprovat algun. He demanat els models amb la meva talla d'abans però també en una talla menys que fa dos anys. En donar a llum el Quim els pits se'm van convertir en un bon parell de regadores al més pur estil Pamela Anderson, però després de la lactància tot va començar a tornar a lloc. Això sí, al final vaig quedar amb un volum una miqueta més discret que abans, de manera que alguns sostenidors ja no em van bé com m'anaven, i per aquest motiu he pensat a aprofitar l'oferta i renovar vestuari.

Hi havia algun model del qual ja no quedava una de les dues talles que em volia emprovar. "Suposo que deu ser de les més venudes", li he comentat a la dependenta. Això l'ha portada a explicar-me que en pocs anys les comandes que fan, pel que fa a les talles que sol·liciten, han canviat. Si, per exemple, abans demanaven sobretot talles 85 i 90, i alguna 95 i alguna 100, ara es troben que han d'agafar sobretot talles 95 i 100, perquè les altres dues ja no es venen tant com abans. "Les que no tenen pit, ara se'n posen", ha resumit la venedora, "perquè si no, no entenc que en tan poc de temps la sortida de les talles hagi variat tant!". I jo, en canvi, he anat de baixa. Pel que sembla, no marco tendència. Però la veritat, ni falta que em fa. Ben bufons que em queden els sostenidors nous.

Desmemoriada

Aquest any no el tenia gens present. No hi pensava gens ni mica. I això que fa l'efecte que enguany hi hauria d'haver parat més atenció, per la xifra rodona. De fet, fins i tot vaig veure el meu home mig ocultant un paquet al seu "amagatall secret", i ni tan sols vaig lligar caps.

Vull dir que el 20 de gener de 1979 els meus pares em van agafar en braços per primera vegada. O en altres paraules... avui faig 30 anys!