Here comes the sun

De tant en tant encara algú em pregunta com estic. De vegades, amb la veu insegura de qui dubta sobre la conveniència de dir el que està dient. "Bé, gràcies", els responc. I depèn de la persona, hi afegeixo més o menys detalls. Sí, ja estic bé. Ja estem bé. No llancem la pena, però la desem en una capseta de colors virolats que deixem ben endreçada en un prestatge, per saber on és quan la necessitem però per no anar-hi ensopegant a cada cantonada.

Alço el cap per omplir-me els ulls d'aquest cel ras, d'un blau tan dolç com intens. Em petoneja un vent fresc i juganer, i el mocador del coll voleia content. La primavera, estrictament, encara no ha arribat; però ja envia missatgers amb la bona nova del seu retorn.

Tornen també els aniversaris. Avui, el seu. Trenta-un anys, un pastís amb espelmes, i regals per celebrar-ho. I la seva abraçada, sempre tan tendra, esperant-me a casa.

Metafísica

El Quim desprèn una energia que et fa acabar baldat. Així que es lleva, comença el festival. Un matí del cap de setmana, tot just acabada de despertar al so dels seus insistents crits de mama, mentre encara m'estic traient la lleganya de l'ull i quan les neurones encara no són a lloc, ell ja m'ha assenyalat amb el dit i ha anomenat tot el que hi ha al seu camp visual (despertador, conte, aigua, cotxe, DVD, sabatilles, mitjó, paper...). Compres cantoneres de silicona per evitar que es faci mal amb la taula del menjador, i així que les detecta el primer que fa és anar-hi amb pas ferm i decidit i arrencar-les sense miraments. Tens por que s'esberli el cap intentant escalar la cadira o volent baixar-ne, però ell només hi troba diversió. Demana pujar al tricicle, i quan surts al carrer i l'hi enfiles, encara no heu fet deu metres que ja en vol baixar per investigar on es deu haver cagat el colom per anar-hi a posar la mà. I quan la hi posa, aleshores has de córrer a buscar les tovalloletes humides que amb sentit de la previsió t'has posat a la bossa. Llavors vol aigua, i quan ja ha begut descobreix que és la mar d'entretingut mullar-se la roba per sobre encara que faci un fred que gela les pedres. I quan tornes a casa s'enganxa els dits amb el calaix on desem els devedés perquè hi buscava el del seu heroi dels dibuixos animats. Ai.

Has de fer horaris laborals estranys per poder-ne tenir cura. No pots deixar la nevera sense les verdures i els iogurts que necessita. Has de comprar-li roba nova perquè la que tenia li queda petita. La teva agenda s'ha d'adaptar a les seves necessitats. I passes nits en blanc vigilant que no li pugi la febre.

El Quim et mira al pijama, l'assenyala i diu: "Ton!", referint-se al sol que hi ha dibuixat. Pensa dos segons i et diu "Ton, tonet!", en una evident associació d'idees perquè li cantis el Sol solet. I arriba un dia que agafa la pissarra magnètica i t'hi dibuixa una e majúscula, encara que sigui a l'inrevés, i et meravelles de la concentració amb què ha fet el traç. I es pixa de riure, i et fa pixar de riure, quan s'amaga darrere teu i fas veure que no el veus i el crides, fins que apareix dient: "Aquí!". I un dia t'abraça sense que li ho hagis demanat. I tasta menges noves sense reserves, usa paraules que no li has ensenyat expressament, balla amb el seu propi estil. I li brillen els ulls quan veu les bombolles que has bufat sobre seu, i corre a atrapar-les. I li expliques un conte nou i es mira bocabadat les il·lustracions del gat, de les cireres, de les papallones, de les pastanagues.

És aquí, al llit. Dorm. Et fa l'efecte que la nit s'ha inventat perquè tu puguis veure com dorm tranquil, de vegades en postures inversemblants. Penses que potser els nens dormen perquè puguis tenir l'opció de viure la metafísica de la maternitat, que durant el dia t'ha passat desapercebuda entre els bolquers, la plastilina i el nyanyo que li ha sortit al front quan ha ensopegat. Li poses la mà a la panxa perquè t'agrada sentir la seva respiració al palmell de la teva mà. Tens exàmens per corregir, tens una son que no t'aguantes, encara no has sopat i et falta estendre la bugada. Però et fa l'efecte que el món està ben fet. Que té un sentit, i que l'hi dóna ell.

18 mil·límetres

"Tinc males notícies", em va dir el jove metge d'urgències, amb els ulls compungits de qui ha d'assumir el paper poc agraït de donar-les. L'informe mèdic que em van donar més tard feia constar en llenguatge asèptic un fetus de 18 mil·límetres amb embriocardiograma negatiu. En altres paraules, que l'ecografia confirmava que el cor de la criatura no bategava. Que l'embaràs s'havia aturat al cap de dos mesos, i l'havíem perduda.

I aleshores, les llàgrimes. Tota la pena del món dins nostre perquè aquest agost o setembre no arribarà el fill sa que esperàvem, que imaginàvem, amb noms ja mig decidits que no posarem a ningú més.

Mai no acabaré de fer net del tot d'aquesta tristesa. Sincerament, tampoc no penso esforçar-m'hi. Encara que la vida continua. I que podrem tenir, i tindrem, més fills.

Sostenidors

Avui, tot anant cap a la feina per un lloc inhabitual, perquè abans he hagut d'anar a fer un tràmit, he ensopegat una botiga amb rebaixes suculentes. Tenien conjunts de roba interior molt bé de preu, així que hi he entrat i me n'he emprovat algun. He demanat els models amb la meva talla d'abans però també en una talla menys que fa dos anys. En donar a llum el Quim els pits se'm van convertir en un bon parell de regadores al més pur estil Pamela Anderson, però després de la lactància tot va començar a tornar a lloc. Això sí, al final vaig quedar amb un volum una miqueta més discret que abans, de manera que alguns sostenidors ja no em van bé com m'anaven, i per aquest motiu he pensat a aprofitar l'oferta i renovar vestuari.

Hi havia algun model del qual ja no quedava una de les dues talles que em volia emprovar. "Suposo que deu ser de les més venudes", li he comentat a la dependenta. Això l'ha portada a explicar-me que en pocs anys les comandes que fan, pel que fa a les talles que sol·liciten, han canviat. Si, per exemple, abans demanaven sobretot talles 85 i 90, i alguna 95 i alguna 100, ara es troben que han d'agafar sobretot talles 95 i 100, perquè les altres dues ja no es venen tant com abans. "Les que no tenen pit, ara se'n posen", ha resumit la venedora, "perquè si no, no entenc que en tan poc de temps la sortida de les talles hagi variat tant!". I jo, en canvi, he anat de baixa. Pel que sembla, no marco tendència. Però la veritat, ni falta que em fa. Ben bufons que em queden els sostenidors nous.

Desmemoriada

Aquest any no el tenia gens present. No hi pensava gens ni mica. I això que fa l'efecte que enguany hi hauria d'haver parat més atenció, per la xifra rodona. De fet, fins i tot vaig veure el meu home mig ocultant un paquet al seu "amagatall secret", i ni tan sols vaig lligar caps.

Vull dir que el 20 de gener de 1979 els meus pares em van agafar en braços per primera vegada. O en altres paraules... avui faig 30 anys!

El Quim en fotos recents!

El Quim creix una barbaritat. Ara fa aquesta cara...!

Menjant xocolata amb la mama.

Aquesta és d'abans d'anar a la dutxa.

Aquí d'angelet.

Quim's design.

Obra: "Redecora la teva vida"

Dimensions: 25cm x 50cm

Autor: Quim

Materials: Plastidecor sobre moble Ikea de fusta color bedoll

Preu de sortida: 50.000€

Sabó de lavanda

L'any passat una companya de feina ens havia parlat d'una botiga de cosmètica natural. "No hi anéssiu pas!", ens avisava. I no era perquè a parer seu no valgués la pena, sinó tot el contrari: perquè hi havia tantes temptacions que acabaves caient i comprant el que no necessitaves. No hi vaig tornar a pensar, però fa uns dies, desempolsant la memòria mentre rumiava detallets que volia comprar per Nadal, me'n vaig recordar i vaig fer-hi cap.

Sabó de canyella, aigua de colònia de flors de cirerer, gel de dutxa de mel i llimona, crema facial d'ametlla i poma, perfum de murta, crema de mans de te verd, escuma netejadora d'arròs vermell. Oh, sí! La veritat és que em moria de ganes d'anar arreplegant aquells productes d'aromes suaus, més regaladors de moments de plaer que no pas de bellesa instantània. Aquesta cremeta, aquella colònia, aquell sabó, aquell oli per al cos, me'ls hauria emportat més contenta que un gínjol cap a casa. I mira que no sóc consumidora de productes cosmètics, més aviat tot el contrari. Però allò, ja us ho dic, em semblava tota una altra cosa: les claus a un univers de delícies per als sentits.

Petits plaers... que vaig deixar allà, als prestatges. Perquè vaig topar de morros, ai las, amb preus que en general em va semblar que s'escapaven del meu pressupost. Vaig endur-me, això sí, tres sabons naturals de lavanda, amb la idea de quedar-me'n un. Però al final, per un error de càlcul, cap no serà per a mi.

Sigui com sigui, he fet un pacte amb mi mateixa. Un dia hi tornaré, i em quedaré cosetes per a mi. I llavors, a casa, entre una aigua de colònia de quatre roses, gel de dutxa de polpa de taronja, i llet corporal de berbena i pinyols de raïm, del sabó de lavanda en sortirà una bombolla. I el món, menut, hi cabrà a dins.