Com un nen

Fa un parell de setmanes, acabada d’arribar a casa al vespre, vaig preguntar al meu marit, que estava capbussat en una ingent, excessiva i aïlladora massa de feina davant de la pantalla de l’ordinador, si volia que li cuinés res per sopar. Ell va fer aquell silenci que sé interpretar tan bé, i em va dir que no, que ja es prepararia alguna cosa després. Vaig somriure. Pretenia vendre’m que no em volia donar feina, quan en realitat es guardava l’as a la màniga d’alguna menja que evidentment tenia oculta a la nevera o al congelador, i que probablement era de caràcter gastronòmicament poc saludable als meus ulls, no com la verdura que tenia la intenció de fer-me per a mi. Una dissimulació la seva que pretenia o bé evitar la meva reprovació, o bé aconseguir esquivar la possibilitat que jo endrapés la meitat de la ració que havia planificat cruspir-se ell solet amb nocturnitat i traïdoria. Sense gaire esforç, vaig aconseguir fer-li confessar que tenia una pizza al congelador.

És curiós com de vegades m’intenta amagar coses que m’ensumo a tres mil quilòmetres de distància, sobretot tenint en compte que després d’uns quants anys de convivència el tinc clissat del tot. Es torna un nen a qui se li veuen les intencions d’una hora lluny. Jo, la veritat, m’hi diverteixo. Encara ara li faig saber que he detectat al moment la seva incursió clandestina a la cuina per picar ves a saber què, o li faig notar que si vol mantenir en secret el consum d’algun producte, deixar a la vista l’embolcall del producte en qüestió no és el més recomanable.

Aquestes anècdotes em fan pensar que es pot ser intel·ligent i alhora un sapastre. I em fan constatar feliçment, com tantes altres ocasions, com ens arribem a conèixer l’un a l’altre.

Primer aniversari

Aquest matí, dia de Sant Jordi, el Quim ha tingut una deferència amb mi. S’ha despertat més tard, i per això abans he pogut fer tot el que havia de fer sense haver d’estar pendent d’ell tota l’estona (ergo: dutxar-me, cuinar-li les verdures i el pollastre per al seu dinar i posar-los en un termos, fer-me el meu dinar i posar-lo dins d’una carmanyola, preparar la bossa amb les seves coses, esmorzar i fer-li l’esmorzar a ell). Aleshores l’he anat a llevar per donar-li l’esmorzar abans de marxar a casa dels avis, però ja me l’he trobat ben espavilat. Devia haver-se acabat de llevar i devia estar a punt de rondinar, perquè normalment quan es lleva ho fa saber rondinant. Era dempeus sobre el llit, agafat a la barana, i en veure’m m’ha somrigut amb aquell somriure tan graciós que gasta, que deixa entreveure les quatre dents que té. Li he dit que era una marmoteta, l’he agafat a coll i li he fet uns quants petons. Després, ja al menjador, ha fet ganyotes una estoneta mentre els ulls se li habituaven a la claror sobtada. Li he donat la llet amb cereals de l’esmorzar, i quan ha acabat li ha cridat l’atenció la meva brusa i s’ha posat a tocar-ne amb el dit els dibuixos, unes boniques flors de color lila brodades i que tenen un petit mirallet a dins. Li he fet més petons. Li he canviat els bolquers provant d’imposar-me a la seva intenció permanent de seure i sortir gatejant amb el cul a l’aire, i l’he vestit mentre tornava a jugar amb l’estampat. Li he fet més petons. L’he posat al cotxet, ben lligat, i he rentat el biberó. Quan ja agafava la bossa i la jaqueta, a punt per marxar, he sentit com feia força per anar de ventre. Som-hi doncs. Nou canvi de bolquers, i cap al carrer. Trajecte en metro i bus, comprar una rosa per la iaia, i deixar-lo amb els avis. Petons, i digues adéu a la mama. Bus i metro, i cap a la feina.

Fa gairebé dos anys o bé m’hauria llevat amb aquella alegria dues hores més tard, o bé m’hauria llevat si fa no fa a la mateixa hora, i abans d’anar a treballar hauria aprofitat per fer feina (preparar classes, corregir textos, estudiar). I la nit abans me n’hauria anat a dormir, segurament, si fa no fa una hora abans, perquè no hauria hagut de pensar pas en el biberó de quarts de dotze del Quim. Fa un any i dues setmanes probablement hauria anat a dormir d’hora i m’hauria llevat tan tard com hagués pogut: durant l’embaràs el cos em demanava dormir hores i hores i hores. Però ara, el temps del dia a dia, amb un patufet al costat, s’omple, és clar, de coses de nens.

El Quim va néixer el 20 d’abril de l’any passat, a les 0:12. Llavors pesava tres quilos i seixanta grams, i ara fa poc més d’onze quilos. Llavors era un nadó i ens preguntàvem com seria això de fer de pares, i ara ja gairebé es pot dir que som uns pares experimentats. Un any que ha passat volant. Ara el Quim gairebé camina sol. Diu mama, papa, avi, iaia, caca, tata (sabata), cote (conte), pe (peix), ito (Víctor), ota (pilota), oh, apa, i de tant en tant algunes paraules esparses. Sap on tenim el nas, les orelles i la boca. Sap dir que té un any aixecant el dit índex i dient una u ben llarga, i també dir hola i adéu amb la mà. Dorm d’una tirada, encara que te’l trobes al bressol en postures inversemblants (amb el cap als peus del llit, i els peus al cap del bressol, de genolls i amb la cara estampada al matalàs, paral·lel al capçal del llit). M’entendreix mirar-me’l mentre dorm, notar la seva respiració enmig del silenci i la penombra de la nit. Em diverteix molt la seva rialla nasal, tan franca, tan rotunda, tan espontània. M’admiren els seus avenços, la rapidesa amb què creix. Encara que tot això vagi acompanyat de l’esgotament que comporta haver de seguir el seu ritme i haver-se d’adaptar als seus horaris i les seves necessitats.

Fa un any i tres dies vam tenir un fill. Sense epidural. Amb il·lusió, amb moltes incògnites per davant, amb un cert neguit, amb ganes de donar-li molt d’amor. I no ens en penedim.

Què heu somniat avui?

El Joan Pau té força fascinació pel món oníric, i per això fa temps que recopila tots els somnis que recorda. Això ha fet que a poc a poc alguns dels seus lectors s'hagin afegit a aquesta afició. Per facilitar aquest curiós intercanvi de somnis, acaba d'inaugurar un nou blog obert a tots els qui us animeu a col·laborar-hi explicant els vostres somnis. Jo ja hi he participat. Us hi animeu? A somiar!

Fent de mare (2). Dormies

Dormies als meus braços i vaig pensar, com altres vegades, que l'amor es pot tocar.

Pomes de Nova Zelanda

Ja havia agafat la poma, quan he llegit al rètol que venien de Nova Zelanda. Ep!, una poma royal gala vulgar i corrent, cap exquisidesa, a 0'99 euros el quilo. Tenint com tenim a Lleida i Girona pomes per donar i per vendre, de qualitats, colors i gustos diversos, ¿com pot ser que s'importin pomes normaletes de Nova Zelanda, i que tot i el cost del transport es puguin vendre a preus fins i tot més barats que els de les pomes d'aquí?

La veritat, m'ha fet mandra aturar-me a meditar-ne les raons. Però alguna cosa m'ha empès a deixar on era la poma que havia agafat, i a canviar-la per una poma vermella de Girona. Ben bona, per cert.

La granja de cavalls

La meva germana adorava els cavalls. Per això, quan érem nens el meu germà i jo ens divertíem amb un punt de crueltat dient a la meva germana petita que l’hamburguesa o el bistec que tenia al plat eren de carn de cavall, i la pobra, amb un disgust més que considerable, corria a fer prometre a ma mare o al meu pare que allò era només una vaca vulgar i corrent. Deia que volia tenir una granja de cavalls. Li agradaven tant, tantíssim, aquestes bèsties, que no es podia imaginar res millor que viure envoltada de cavalls. Es veia acariciant crineres, jugant amb poltres i trotant per la muntanya tot el sant dia, i li semblava una radiografia força precisa de la felicitat.

Avui, la meva germana s’obre camí en el món de l’escenografia, força lluny de les granges de cavalls. Fa uns dies li vaig preguntar pel seu vell projecte de la granja de cavalls. “Buf! Quanta merda!”, em va dir somrient. Sí, és clar. La granja en què ella somiava no tenia piles de fems, ni els ulls dels cavalls estaven plens de mosques, ni calia péixer-los. Era una granja idíl·lica, perfecta, amb exemplars preciosos, nets, sans i ben alimentats perpètuament per la gràcia de Déu. Però ara veiem la cara oculta de les coses. “Quanta merda!”, em deia, resumint-ho tot en dues paraules. Ara les carretades de fems pujaven fins al sostre de les quadres i calien màquines industrials per retirar-les i endur-se-les ben lluny, fins que la pudor no se sentís. I era necessari netejar els cavalls, ferrar-los, seguir el calendari de revisions veterinàries, aconseguir els recursos necessaris per dur a terme tot això. En resum, una feinada de ca l’ample.

De tota manera, em resistia a creure que d’aquella granja no en quedava ni una engruna. “I si poguessis, si visquessis en una masia al camp, tindries un cavall?”. Ella s’ho pensava. “I si allà algú te’l cuidés…?”, insistia jo. Bé, si pogués tenir algú que se’n fes càrrec, mmm..., potser podria arribar a considerar la possibilitat de tenir-ne un. “I menjaries carn de cavall, ara?”, li demanava. “Per què no? Home, no seria la meva prioritat, però la podria tastar, sí.”

Ai, els cavalls. Qui els ho havia de dir, que ens faríem grans.

Fent de mare (1). Reciprocitat

Senyora, mentre jo procuro que els mocs del meu fill no caiguin sobre la seva filla, ¿seria tan amable de vigilar que la seva filla no tussi sobre el meu fill i l'ompli de baves?