Primer aniversari

Aquest matí, dia de Sant Jordi, el Quim ha tingut una deferència amb mi. S’ha despertat més tard, i per això abans he pogut fer tot el que havia de fer sense haver d’estar pendent d’ell tota l’estona (ergo: dutxar-me, cuinar-li les verdures i el pollastre per al seu dinar i posar-los en un termos, fer-me el meu dinar i posar-lo dins d’una carmanyola, preparar la bossa amb les seves coses, esmorzar i fer-li l’esmorzar a ell). Aleshores l’he anat a llevar per donar-li l’esmorzar abans de marxar a casa dels avis, però ja me l’he trobat ben espavilat. Devia haver-se acabat de llevar i devia estar a punt de rondinar, perquè normalment quan es lleva ho fa saber rondinant. Era dempeus sobre el llit, agafat a la barana, i en veure’m m’ha somrigut amb aquell somriure tan graciós que gasta, que deixa entreveure les quatre dents que té. Li he dit que era una marmoteta, l’he agafat a coll i li he fet uns quants petons. Després, ja al menjador, ha fet ganyotes una estoneta mentre els ulls se li habituaven a la claror sobtada. Li he donat la llet amb cereals de l’esmorzar, i quan ha acabat li ha cridat l’atenció la meva brusa i s’ha posat a tocar-ne amb el dit els dibuixos, unes boniques flors de color lila brodades i que tenen un petit mirallet a dins. Li he fet més petons. Li he canviat els bolquers provant d’imposar-me a la seva intenció permanent de seure i sortir gatejant amb el cul a l’aire, i l’he vestit mentre tornava a jugar amb l’estampat. Li he fet més petons. L’he posat al cotxet, ben lligat, i he rentat el biberó. Quan ja agafava la bossa i la jaqueta, a punt per marxar, he sentit com feia força per anar de ventre. Som-hi doncs. Nou canvi de bolquers, i cap al carrer. Trajecte en metro i bus, comprar una rosa per la iaia, i deixar-lo amb els avis. Petons, i digues adéu a la mama. Bus i metro, i cap a la feina.

Fa gairebé dos anys o bé m’hauria llevat amb aquella alegria dues hores més tard, o bé m’hauria llevat si fa no fa a la mateixa hora, i abans d’anar a treballar hauria aprofitat per fer feina (preparar classes, corregir textos, estudiar). I la nit abans me n’hauria anat a dormir, segurament, si fa no fa una hora abans, perquè no hauria hagut de pensar pas en el biberó de quarts de dotze del Quim. Fa un any i dues setmanes probablement hauria anat a dormir d’hora i m’hauria llevat tan tard com hagués pogut: durant l’embaràs el cos em demanava dormir hores i hores i hores. Però ara, el temps del dia a dia, amb un patufet al costat, s’omple, és clar, de coses de nens.

El Quim va néixer el 20 d’abril de l’any passat, a les 0:12. Llavors pesava tres quilos i seixanta grams, i ara fa poc més d’onze quilos. Llavors era un nadó i ens preguntàvem com seria això de fer de pares, i ara ja gairebé es pot dir que som uns pares experimentats. Un any que ha passat volant. Ara el Quim gairebé camina sol. Diu mama, papa, avi, iaia, caca, tata (sabata), cote (conte), pe (peix), ito (Víctor), ota (pilota), oh, apa, i de tant en tant algunes paraules esparses. Sap on tenim el nas, les orelles i la boca. Sap dir que té un any aixecant el dit índex i dient una u ben llarga, i també dir hola i adéu amb la mà. Dorm d’una tirada, encara que te’l trobes al bressol en postures inversemblants (amb el cap als peus del llit, i els peus al cap del bressol, de genolls i amb la cara estampada al matalàs, paral·lel al capçal del llit). M’entendreix mirar-me’l mentre dorm, notar la seva respiració enmig del silenci i la penombra de la nit. Em diverteix molt la seva rialla nasal, tan franca, tan rotunda, tan espontània. M’admiren els seus avenços, la rapidesa amb què creix. Encara que tot això vagi acompanyat de l’esgotament que comporta haver de seguir el seu ritme i haver-se d’adaptar als seus horaris i les seves necessitats.

Fa un any i tres dies vam tenir un fill. Sense epidural. Amb il·lusió, amb moltes incògnites per davant, amb un cert neguit, amb ganes de donar-li molt d’amor. I no ens en penedim.