Converses amb el Quim (XIV)

Aclarim-ho
La Laura té el matí pesat i no deixa de rondinar...
Laura: -Ngueeeeeeeeeee! Ngueeeeeeeeeeeeeeeee!
Mama: -Buf, Laura...
Quim: -Ai, filla, que pesada! Deixa de plorar! Li dic filla perquè tu li dius filla, ¿eh? Però no és la meva filla, és la meva germana.


Parentius
Quim: ¿Oi que jo sóc fill i sóc nét?
Àvia: -Sí, ets el fill de la mama i el meu nét.
Mama: -I del Martí, ¿què ets?
Quim: -El cosí!
Mama: -Exacte. ¿I de la tieta Anna?
Quim: -...
Mama: -És que aquest és una mica més difícil. Ella és la teva tieta, i tu ets el seu...
Quim: -Eeeeh... ¿El seu preferit?


Morts de...
Quim: -¿Oi que si dic que estic mort de set vol dir que tinc molta set?
Mama: -Sí. I si dius que estàs mort de gana, que tens moltíssima gana.
Quim: -I si dic que estic mort de piscina, que tinc moltes ganes d'anar a la piscina.
Mama: -Ui, amb la piscina no funciona! Però també pots dir que estàs mort de son, per exemple, que vol dir que tens moltes ganes de dormir.
Quim: -¿I puc dir que estic mort de fuet, que vol dir que m'agrada moltíssim el fuet?


L'espiadimonis
Mama: -Ui! Un espiadimonis!
Avi: -¿Un què?
Mama: -Un espiadimonis!
Avi: -...
Mama: -Una libèl·lula.
Avi: -Ah!
Quim: -¿On?
Mama: -Allà!
Quim: -És allà, mira! La sílula! Vola cap allà!
Mama: -La libèl·lula.
Quim: -La silèlula!
Mama: -La libèl·lula. 
Quim: -¿La lílula?
Mama: -Libèl·lula. També es pot dir espiadimonis.
Quim: -Doncs jo dic espiadimonis, que és més fàcil. [...] Mama, ¿els espiadimonis espien els dimonis?


Primer contacte amb el lleidatà
-¿Aquesta senyora parla en valencià?
-En valencià no, però és un català que s'hi assembla.
-És que no ha dit Barça, ha dit Barse!


D'on vénen els nens
-Papa, ¿oi que els nens vénen de la panxa de les mames?
-Sí.
-Doncs el Dumbo no! El porta una cigonya!

La foto de la visita

Vet aquí la visitant de la piscina!

Visita a la piscina

-Ai! Alguna cosa m'ha tocat el peu! -dic, mentre veig una ombra fosca que s'allunya ràpid cap a la meva esquerra. Al Quim se li encomana l'ensurt:
-Marxem, mama! Marxem!
-¿Sortim i mirem què és?
-Sí!
Estàvem sols remullant-nos a la piscina, fins que un matrimoni francès amb el seu fill ja granadet també s'hi ha ficat, fa una estoneta. Ens miren, provant d'endevinar què passa. Sortim de l'aigua i ens acostem a l'ombra. Per uns segons, abans, he pensat que devia tractar-se d'una pinya, perquè la piscina està envoltada de pins. Però en veure que l'ombra es bellugava...
-Ostres! Una granota! ¿La veus, Quim?
-Sí! Una granota! És aquí! -diu assenyalant-la amb el dit, emocionat.
S'ha aturat a la part poc fonda de la piscina. Des de fora, la silueta es distingeix clarament. No és gaire grossa, però amb les potes del darrere estirades fa força efecte, la veritat. S'hi està com una reina, la molt pinxeta. Quin ensurt que m'ha clavat!


Ens n'anem a l'altra banda de la piscina, a avisar el noi que vigila la piscina i la posa a punt abans d'obrir.
-Gairebé cada matí me la trobo a la piscina! Però avui no l'he vista -m'explica, tot agafant un salabret que utilitza per treure la pinassa que sura a l'aigua.
Provo d'aclarir la situació als francesos, que ens observen:
-Hi ha una granota -em miren sense entendre'm-, una rana -inútil.
-Une grenouille -diu el noi, i ara sí, els francesos somriuen.
-Ah! Une grenouille!
-És aquí! -diu el Quim. Ens enretirem perquè el noi pugui maniobrar, i... ale hop! Ja la tenim.
-La vull veure! La vull veure! -salta el Quim. El noi satisfà la seva demanda: deixa el salabret a terra, prop seu, i veiem com la granota se'n va botant com si res. Ha estat divertit, una anècdota d'aquelles que fa estiu. La granota que també anava a la piscina. Això sí, espero que no hi vingui amb la intenció de tenir família...


L'endemà, el Quim i jo també som els primers d'arribar. Amb certa aprensió, faig una ullada dins la piscina per comprovar que no tornem a tenir visita. No hi trobo res d'anormal. Ens remullem i ens esquitxem com cada dia. Va arribant gent. Al cap d'una estona, mentre nedem, veig una ombra que salta dins d'un dels filtres.
-Quim, em sembla que he tornat a veure la granota!
-¿On? ¿On?
-Allà, dins del forat aquell!
-¿On?
-Allà!
De nou, sortim i anem a avisar el noi, que ve rient. Però quan destapa el filtre per tap de sobre, com si es tractés d'un truc de màgia, la bestiola ha desaparegut. Ni rastre. S'ha esfumat!
-Juraria que l'he vista -em justifico, davant l'expectació d'alguns que se'ns han acostat.
-Doncs aquí no hi és.
-Potser m'he confós -reconec, amb cert temor de convertir-me en la paranoica de la granota.
Ah! Però no veig fantasmes, no! Al cap d'un moment, la granota torna a fer la seva aparició estel·lar nedant per les profunditats amb les seves grans gambades. Els nens estan encantats. El noi torna a pescar-la. Amb previsió, avui he agafat la càmera i li faig algunes instantànies.


Quan la resta de nens ja se n'han cansat, el Quim continua guaitant-la, embadalit. I com si pensés en veu alta, em diu:
-És el primer cop que veig una granota...
De fet, ja la va veure ahir, però entenc a què es refereix. Beneïda curiositat.  

A la platja

Recordo aquella tarda d’octubre o novembre que passejàvem per aquesta mateixa platja. Tu vas voler caminar descalç, que les onades et llepessin els peus i se’t fiqués l’arena entre els dits, “que fa salut”, “que va bé per a la circulació”, fent cas omís dels meus advertiments sobre la temperatura. Després vas arrossegar una calipàndria uns quants dies. ¿Volies salut?  Doncs au, té salut. Si és que...

Jo estava embarassada del Quim. I quin plaer vagarejar per aquí amb tu a la tardor, quan els turistes francesos i alemanys ja han tornat als seus països de sol tímid. Quan tot es redueix a fer un tomb sense presses, a mirar junts com va caient la nit sobre aquest mar que t’agrada tant, a dur ben posada la bufanda perquè la gelor no s’hi escoli. Quan la criatura que ha de venir ens fa espurnejar els ulls i fem veure que la silueta de la petroquímica no hi és perquè no ens espatlli el moment.

Ara el Quim té quatre anys i la pell colrada del sol d’estiu, i juga a agafar grapats de sorra per llançar-los a l’aigua i veure’ls desaparèixer. Amb aquest banyador vermell arrapadet i els maneguets del Barça, s’ho passa pipa saltant les onades amb son pare. Recull petxines, escriu el seu nom a la sorra humida, es mira les petjades que deixa. Queda arrebossat com una croqueta. Jo me’l miro mentre sec a la tovallola amb la Laureta a la falda. Està encantada de la vida, quan li toca l’aire. Mira tranquil·leta al voltant seu, somriu quan li faig moixaines. La briseta li esbulla els cabells. Li explico cosetes.

Aquesta tarda no entraré a l’aigua. Em fa mandra i agafaria fred.

A prop nostre, dos nanos guiris juguen a embrutar-se de sorra. Una parella es diverteix jugant amb el seu nen nuet, que deu tenir un anyet. Riuen amb ell, li fan fotos, el remullen, i el vailet està més content que un pèsol. Un matalàs inflable groc va a la deriva. Una noia, amb els pits a l’aire i tanga verd, passeja acompanyada del seu nòvio macarrilla abillat amb ulleres de sol. Gernacions de iaies caminen vora mar per prescripció mèdica.

He vist ja tres embarassades. A contrallum, força més enllà, hi havia una noia amb biquini rosa que lluïa un ventre voluminós. Al nostre costat, una dona de panxa indissimuladament arrodonida i el seu fill de tres anys fan forats amb una pala de plàstic. Davant meu, un vestit de platja de Hello Kitty de gust qüestionable vesteix una noia prenyadíssima.

M'abraço a la nena i li faig petons a les galtones molsudetes. Els banyistes que la miren somriuen. Em fa tanta tendresa mirar-me-la ara que la tinc amorrada al pit i se sent tan a gust amb aquest ventet al front, protegida als braços de la mama, tan inconscient encara de tot el que significa que sigui aquí amb mi. Tanca les parpelles a càmera lenta, xucla cada cop més fluix, es deixa endur per la calma. Pau. Laura, nineta. Si tu sabessis.    

Converses amb el Quim (XIII)

Vaques i llet
-Mama, ¿oi que les vaques fan llet?
-Sí. Llavors... jo dec ser una vaca, perquè també tinc llet i la dono a la Laura!
-Ha, ha! Noooooo!! Tu no tens taques negres!!


L'excepció
Després de veure un anunci on surten escarabats:
-Mama, ¿t'agraden els escarabats?
-Home, no gaire. No m'agrada que entrin a casa i es fiquin enmig de les meves coses, i es mengin el meu menjar. No m'agrada gens!
-Però els Reis sí, ¿eh? Es van menjar les galetes que vam posar...
-Tens raó, Quim. Els Reis sí. No hi havia pensat.


Jugant a lletrejar
-Quim: nas.
-N-A-S
-Molt bé! Ull.
-U-L-L
-Sí! Peu.
-P-E-U. Ara tu, mama.
-Entesos. Digues.
-Quitxipúpol! Ha, ha, ha!!
[...]
-Ara em toca a mi, Quim. Mmmm... Esternoclidomastoïdal!
-Ha, ha!! Això no existeix!!


Veient "La història interminable"
En el moment que el cavall de l'Atreyu s'enfonsa dins les aigües pantanoses i no en pot sortir, el Quim comença a plorar i sanglotar...:
-Buaaaaaaaaààààà!!!! No vull que s'enfonsiiiii!!!  Aquesta pel·lícula no m'agrada geeeeeeeeeeeeens!!!


Sobre "Al·leluia" de Leonard Cohen
Mig fastiguejat, diu:
-¿¡¿¡Un altre cop diu al·leluia?!?!
-¿No t'agrada, la cançó?
-M'agradaria que digués més coses!


Reflexions al voltant d'un xupa-xup
Mirant el xupa-xup de nata i maduixa que està llepant, el Quim diu...:
-Mama, si un senyor fa un xupa-xup de nata i maduixa, però posa un paper de poma, llavors diríem: "Oh! Que bo! Un xupa-xup de poma!". I quan obrim el paper i veiem que és de nata i maduixa, llavors diríem: "Oh! És de nata i maduixa! Això no pot ser!!". ¿Oi que sí que diríem això?


Plans de futur
-Mama, vine!
-Ara no, Quim. Deixa'm estar-me asseguda una estona, que estic cansada i la Laura ja pesa molt...
-És que ja ets una mica gran i has de tenir més nens.
-¿Ah, sí?
-Sí. Un nen, una nena, un nen i una nena.
-¿Tants germans vols tenir?
-Sí. I el primer nen es dirà Marc.
-Ho tens tot pensat, tu!


Karlos Arguiñano
Quan ensopeguem el programa de l'Arguiñano, al Quim li encanta mirar-se'l. Mentre mirem junts com acaba de preparar una recepta que fa molt bona pinta, dic:
-Com m'agradaria que ara vingués l'Arguiñano i em portés això per sopar...
-¿Vols que vingui l'Arguiñano aquí? ¿A casa?
-Sí.
-¿I que et porti això per menjar-t'ho?
-Sí. M'encantaria menjar-m'ho ara, per sopar. Sembla boníssim!
El Quim em mira una mica perplex, i com si li sabés greu donar-me un disgust m'explica:
-Doncs això no pot ser, mama... És una pel·lícula...


Programes educatius
Mama: -Aquests de Telecinco són xusma, Quim.
Quim: -¿Xusma? ¿Què vol dir?
Mama: -Mira com criden i parlen tots alhora, i es barallen. Això és el que fa la xusma. ¿Tu creus que s'ha de fer, això?
Quim: -No...
Mama: -Au, papa, canvia de canal. ¿Saps, Quim? El papa, abans, era una mica xusma!
Quim: -Papa, ¿tu abans eres una mica xusma?
Papa: -Doncs sí, Quim, una mica...
Quim: -¿I tu, mama?
Mama: -No, jo no.
[Una altra tarda, amb els avis.]
Quim: -Avi, ¿tu abans eres una mica xusma?

Esquelets a l'armari

Uns dels meus besavis materns van tenir tres nois. El mitjà, el meu avi. La meva besàvia va tornar a quedar embarassada, però la desgràcia va voler que tant ella com la nena que esperava morissin en un part massa complicat per als recursos de l'època. Aquesta tragèdia familiar va marcar per sempre els germans. El meu avi, que idolatrava la mare, va decidir estudiar filosofia empès per la necessitat de trobar alguna resposta a aquella fatalitat que l'havia esqueixat per dins. 


Un temps després, el meu besavi es va tornar a casar, i d'aquest segon matrimoni en va néixer una nena. Els tres germans, homes de caràcter, sembla que ho van considerar tot plegat una deslleialtat envers la mare i li van retirar la paraula. Ignoro si mai va existir cap intent perquè pare i fills recuperessin el contacte. Aparentment, els anys no van aconseguir curar les ferides obertes. Amb la relació esquinçada, la meva mare no va tenir mai l'ocasió de conèixer el seu avi, ni la seva segona dona, ni la seva tieta.


Totes les famílies tenen esquelets a l'armari.


Recordo el cas d'una parella que ens va explicar els melodrames que es vivien a la família d'ella. N'estaven molt cansats, i em ve al cap la conclusió que ell en treia. "Em sap greu dir-ho, però crec que se'ls hauria de tancar tots en una habitació, i ruixar-los amb matabitxos." Penso en tots els trossos de vides reals que conec, amb històries d'alcoholisme, ludopatia, drogoaddicció, abusos sexuals. Embolics d'herències, infidelitats, traïcions, mentides. Tot el ventall possible de misèries humanes. I et sorprèn, assabentar-te'n. Perquè són gent com tu i com jo. Gent de carn i ossos, diguem, que estudia, que treballa, que viu el dia a dia amb normalitat, sense escarafalls. Gent amb qui fas un cafè, a qui recomanes la novel·la que t'ha agradat, amb qui comparteixes taula a la feina.


Totes les famílies tenen esquelets a l'armari.


I després que hàgim parlat una estona d'aquestes històries, et beso i et dic que espero que mai no ens hagin de remullar amb matabitxos. Somrius, i em dius irònic que no arribarem a aquests extrems, que abans ens divorciem. Ah, i que jo em quedi els nens. Això, et dic rient, jo els nens i tu la vida, ¿eh? I enmig de la broma els insecticides queden tan lluny, que agraeixo que els meus esquelets, els més propers, em semblin, comparativament, tan de joguina.

Converses amb el Quim (XII)

El xumet del Joan
-Joan, ets un xumetista! T'agrada molt el xumet!


Memòria de peix
-Ai, Quim...! De vegades tens memòria de peix...!
-¿Què vol dir memòria de peix?
-Vol dir que de seguida te n'oblides. Com la Dory de la pel·lícula del Nemo, el peix blau que mai no es recorda de les coses.
-No és un peix, mama! És una peixa!!!!!  


Aixafaguitarres
-Quim, si us plau! Para de llançar pilotes que acabaràs fent mal a la Laura! I treu-les de sobre del sofà, que estan brutes! I tanca el llum de l'habitació, que te l'has deixat encès!
-Ai, mama, que pesada! Quantes coses que em manes!


Visca la diplomàcia! (I)
-Mama! ¿Què t'has fet als cabells...?
-Me'ls he tallat! ¿Què et sembla? ¿T'agrada? ¿Estic guapa?
-Sí, estàs guapa...! Però... no gaire!


Visca la diplomàcia! (II)
-¿Què has menjat, avui, a l'escola?
-Crema de carbassó.
-Ah, que bona!
-Però no era com la teva.
-¿Ah, no?
-No. Era crema de carbassó però era diferent.
-¿Més bona o més dolenta?
-Més bona!


Un gos petit
-Mama, ¿saps com es diu un gos petit?
-Un cadell.
-Nooooo!!! Es diu chihuahua!


Xerrant amb la Laura
Quim:-Laura, ¿què m'expliques, eh? ¿Què m'expliques?
Laura: -Aaaaaa guuuuu gaaaaaa aaaaaaaaah!
Mama: -Ostres, Quim! Si que t'ha dit coses! ¿Què t'ha explicat?
Quim: -M'ha dit que vol ser com la Shakira!
Mama: -?!?!?!?!


Joder!
El Quim s'emprenya i deixa anar: -Joder!!
-¿Joder? ¿Qui t'ha dit joder?
-El Mario de l'escola...
-¿El Mario ha dit joder?
-Sí. M'ha preguntat què portava ell d'esmorzar i jo li he dit: "Entrepà". I llavors ho ha obert i ha vist que era un entrepà i que jo ho havia endevinat i ha dit: "Joder!"


La porca
Quim: -A la granja hi havia una porca.
Mama: -¿Heu vist una porca? ¿Que interessant, oi?
Quim: -¿Com es deia, mama?
Mama: -¿Que com es deia? Jo no hi era, Quim. ¿Tenia un nom?
Quim: -Sí. ¿Com es deia, mama?
Mama: -Però si jo no hi era, Quim! No ho sé.
Quim: -¿Com es deia?
Mama: -Aviam... ¿es deia Ramona?
Quim: -Ha, ha! Nooo! 
Mama: -¿Es deia Margarida?
Quim: -Ha, ha! Nooo!! ¿Com es deia, papa?
Papa: -Jo tampoc no hi era, Quim! No ho sé.
Quim: -¿Com es deia?
Mama: -¿Segur que tenia un nom?
Quim: -Síííí!!
Mama: -¿I no te'n recordes?
Quim: -No. ¿Com es deia, mama?
Mama: -Aaaahhh!!!! Em sembla que ja hi caic! ¿Vols dir que era una truja?
Quim: -Això volia dir!!! Es deia truja!!!