7 de juliol de 2011

Esquelets a l'armari

Uns dels meus besavis materns van tenir tres nois. El mitjà, el meu avi. La meva besàvia va tornar a quedar embarassada, però la desgràcia va voler que tant ella com la nena que esperava morissin en un part massa complicat per als recursos de l'època. Aquesta tragèdia familiar va marcar per sempre els germans. El meu avi, que idolatrava la mare, va decidir estudiar filosofia empès per la necessitat de trobar alguna resposta a aquella fatalitat que l'havia esqueixat per dins. 


Un temps després, el meu besavi es va tornar a casar, i d'aquest segon matrimoni en va néixer una nena. Els tres germans, homes de caràcter, sembla que ho van considerar tot plegat una deslleialtat envers la mare i li van retirar la paraula. Ignoro si mai va existir cap intent perquè pare i fills recuperessin el contacte. Aparentment, els anys no van aconseguir curar les ferides obertes. Amb la relació esquinçada, la meva mare no va tenir mai l'ocasió de conèixer el seu avi, ni la seva segona dona, ni la seva tieta.


Totes les famílies tenen esquelets a l'armari.


Recordo el cas d'una parella que ens va explicar els melodrames que es vivien a la família d'ella. N'estaven molt cansats, i em ve al cap la conclusió que ell en treia. "Em sap greu dir-ho, però crec que se'ls hauria de tancar tots en una habitació, i ruixar-los amb matabitxos." Penso en tots els trossos de vides reals que conec, amb històries d'alcoholisme, ludopatia, drogoaddicció, abusos sexuals. Embolics d'herències, infidelitats, traïcions, mentides. Tot el ventall possible de misèries humanes. I et sorprèn, assabentar-te'n. Perquè són gent com tu i com jo. Gent de carn i ossos, diguem, que estudia, que treballa, que viu el dia a dia amb normalitat, sense escarafalls. Gent amb qui fas un cafè, a qui recomanes la novel·la que t'ha agradat, amb qui comparteixes taula a la feina.


Totes les famílies tenen esquelets a l'armari.


I després que hàgim parlat una estona d'aquestes històries, et beso i et dic que espero que mai no ens hagin de remullar amb matabitxos. Somrius, i em dius irònic que no arribarem a aquests extrems, que abans ens divorciem. Ah, i que jo em quedi els nens. Això, et dic rient, jo els nens i tu la vida, ¿eh? I enmig de la broma els insecticides queden tan lluny, que agraeixo que els meus esquelets, els més propers, em semblin, comparativament, tan de joguina.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Gemma, el terme "fumigar" és incorrecte??? Petons.