Aquest matí el metro no funcionava. I quan finalment l’he pogut agafar, després d'uns vint minuts d’espera a l’andana de la meva estació i d’haver d’anar després en bus fins a la parada següent, resulta que es planta a prop meu un noi d’uns trenta anys, gens deixat i amb ulleres de disseny, que anava begut, amb una curiosa borratxera que no el feia tentinejar però sí xerrar pels descosits en veu alta amb tothom. Assegurava que no l’emprendria a mastegots amb ningú, però com que no me’n refiava gota he decidit baixar i pujar al metro següent. L’aventura m’ha fet arribar mitja hora tard a la feina. El dia no començava, doncs, gaire bé.
Però a mig matí, en un petit parèntesi, consulto el correu electrònic i em trobo un prometedor missatge nou. L’obro. El començo a llegir. Obro molt els ulls. Somric. I una alegria dolça em va
omplint
omplint
omplint
omplint
omplint
omplint!
A primera hora de la tarda t’he pogut telefonar. La teva veu era la viva imatge de la bona notícia que m’havies donat! Estava tan contenta, que després, quan he penjat i m’he posat a caminar, m’he sorprès i tot. Pensava que de carregar tanta felicitat em costaria mantenir l’equilibri.
2 comentaris:
T'estimo molt, Gemma!
I jo tambéééééééé!!!!!! Ai, que em cau la llagrimeta...
Publica un comentari a l'entrada