- Però com pot ser, que no te’n recordis?!
No em cabia al cap. No em sabia avenir que la meva mare, havent parit tres fills (o si es vol només en comptem dos, perquè quan va donar a llum al meu germà estava anestesiada del tot) no sabés relatar-me amb detall els dolors del part. Li havia preguntat si parir feia gaire mal, i ella s’havia arronsat d’espatlles i m’havia contestat que, francament, no se’n recordava gaire, perquè un cop li havien posat la criatura als braços no hi havia tornat a pensar. I jo, doncs no ho entenia.
Ara sí que ho entenc. Fa sis mesos i mig vaig ser jo qui vaig parir un nen preciós de tres quilos, i quan en parlo amb amigues que no han passat per l’experiència em demanen, amb certa aprensió, si el dolor és suportable. Aleshores són elles les qui se sorprenen quan sóc jo qui m’arronso d’espatlles i els dic que bé, que sí, però que vaja, que val la pena i no cal fer-ne una muntanya. En el meu cas, almenys, tot va anar molt bé. I això que va ser sense epidural, perquè no hi va haver temps de cridar l’anestesista. Però hi ha dones que temen tant el moment de donar a llum (tocofòbia en argot mèdic), que s’estimen més una anestèsia total i parir per cesària. I són molts els homes que asseguren que si haguessin de ser ells els qui parissin, no es deixarien fer un fill ni bojos.
El més curiós del cas és que vaig pensar més en el part i en el dolor que em podia causar abans d’estar embarassada, que ja estant prenys. És com si el meu cos, un cop ja assabentat que havia de fer créixer una criatura dins seu, assumís l’existència del futur part i el visqués d’una manera natural, sense angoixes sobrevingudes. I ara, havent passat ja l’experiència, puc dir que he deixat de considerar que un part és una tragèdia.
No sé si això tranquil·litzarà les noies que conec que comencen a fer plans per tenir descendència. Espero que sí!
2 comentaris:
Bé, tot i seguir el teu blog des del primer dia, avui m'estreno amb els comentaris.
I és que, com vam comentar al casament de la Tere, el tema part a mi em preocupa. Fa temps deia que de fills, ni parlar-ne; fa menys temps, que tant de bo em toqués una cesària; ara, dóno gràcies a l'existència de l'epidural... però segueix fent-me pànic aquest moment. Per sort, em queda encara una mica lluny. I si quan arriba el moment desitjo un part natural? Jeje, ni en broma!!
Quina il·lusió trobar-te per aquí! Bé, com veig vas evolucionant, i del "ni parlar-ne" has passat a "potser amb una cesària". Jo crec que ja et falta poc per demanar parir a casa en una piscina inflable! Faig broma, és clar, però pensar-hi et pot ajudar. Si et fa por parir en un hospital, imagina't fer-ho a casa! Aleshores, per contrast, parir en un hospital et semblarà una idea genial!
Publica un comentari a l'entrada