Arbres

Els meus orígens urbanites han posat algunes traves als meus coneixements de medi natural. Malgrat això, el meu pare hi va posar algun pedaç. Aficionat als arbres, me n’ensenyava els noms. Gràcies a ell, sento una íntima satisfacció cada cop que veig un arbre i puc anomenar-lo. Un pollancre. Un roure. Un pisardi. Una acàcia. Però també m’entristeix no reconèixer-ne tants altres. Me’ls miro i no, no hi ha manera que el nom em vingui a la llengua. I em dol, em fa ràbia.

Com el meu pare, intento transmetre els pocs que en sé al meu marit, delerosa de compartir el meu minso repertori lèxic i escampar-lo fins allà on pugui al meu voltant. Malauradament, no hi demostra gaire interès. Més aviat, i per desencís meu, hi mostra una indiferència que m’irrita una mica.

Divendres passat dinava amb companys de feina. La Mont, que d’aquestes coses n’entén, ens parlava dels roures americans que hi ha per Sant Cugat del Vallès. “N’hi ha un −explicava− que ara mateix impressiona de debò: té fulles de tres colors, a tres nivells diferents!” Això em fer recordar la tardor de fa dos anys al Jaizkibel, un paisatge embadalidor d’arbres multicolors vermells i marrons, i els cirerers d’Arenys de Munt vestits de núvies que deixen el terra encatifat de flors blanques. També em va fer pensar en la Cuqui, una amiga colombiana, que fa uns anys em deia enlluernada que mai abans no havia viscut els canvis d’estació en les plantes perquè a la seva ciutat, Bogotà, tot l’any es viu en una mateixa estació mig tardor mig hivern, de cel perpètuament enteranyinat, amb plantes sense metamorfosis estacionals. Aquí havia vist per primer cop l’esclat de la primavera, i em parlava extasiada dels brots i les flors que despertaven després de la letargia hivernal. La va impactar moltíssim, després, l’espectacle multicolor de la tardor a la Cerdanya: no tenia prou ulls per a engolir tot el ventall de tonalitats marrons, grogues, vermelles, que els arbres li oferien. La Mont vol anar a la cacera d’escenes de tardor armada amb la càmera fotogràfica. Li vaig fer prometre que em portaria la foto del roure americà tricolor.

Avui tenia temps, així que després de tot un matí amb els ulls amorrats a l’ordinador i al diari, he decidit descansar la vista i compensar-la amb un agradable passeig pels jardins de la Maternitat de Barcelona. Un espai bonic i tranquil com aquest enmig de la ciutat, amb una fascinant varietat d’arbres, és una delícia. He dedicat uns instants als arbres de l’amor, que han deixat el verd per vestir-se de groc. I m’he aturat davant de la gegantina i majestuosa magnòlia. Branques sinuoses, gruixudes, fermes, i fulles amples d’un verd fosc brillant. Una magnòlia imponent de més de dotze metres d’alt i més de quinze d’ample que convida a la reverència. I que commou quan a la primavera es guarneix pertot de contundents flors blanques d’aroma intens que impregna l’aire.

Aleshores ha començat a ploure. I com la tortuga que s’amaga a la closca, he anat a buscar refugi.